4.1.07

Eternitat

Encara que marxis, no te’n vas.


Et quedes aquí amb l’oreig,

amb el porpra que tenyeix

el cel crepuscular.


Et quedes i ets

la sang del cor que em batega,

el fum de l’encens que crema,

la llum de la lluna plena

que s’esmuny per la finestra

i em parla de tu a cau d’orella.


Encara que marxis, no te’n vas.


Els carrers de la ciutat t’acullen sense tenir-te.

La gent que t’acompanya són espectres de carn,

figurants d’un pessebre al qual no pertanys.

Perquè em penses amb totes les teves

cèl·lules.


Encara que marxis, no te’n vas.

¿On aniries a raure que t’allunyessis

un sol pas?


Et sento entre els dits quan teclejo,

arraulida sota les ungles,

a la comissura dels llavis,

destil·lant-te...


Et sento dins el crani,

ballant la dansa de

Shiva.


Et sento quan cloc les parpelles

i et veig sencera i radiant

mirant-me amb els ulls

tan tendres.


Encara que marxis, no te’n vas.


L’eternitat és un instant que

s’allargassa entre les teves

mans.



powered by ODEO

2 comentaris:

Anònim ha dit...

M'has deixat sorpresa. Nomès et puc dir ole ole i ole. Es preciòs. Anyorava un com aquest.Feliç Any 2007, espero que et porti la mateixa o més alegria i treballs que al 2006. Ets un home fantàstic. No canvïs perque sent com ets, és el que et fa especial, el que et fa diferent! petons i fins aviat!

M. ha dit...

Sostres,Cartañà? Bé , alguna semblança sí, però no, bàsicament lo Cartanyà és surrealista i tu tot el contrari i Sostres un gran creient en Déu. Crec que les diferències entre un home de fe i un ateu són grandioses.

M'interessa saber que opines del surrealisme .(Últimament m'ha semblat que no entres tant a comentar la jugada amb els lectors?)