30.1.07

És així

És així que et trobes al caire de l'abisme, conscient que, en qualsevol instant, els esdeveniments poden precipitar-se esqueixant l'aparença de seguretat que t'envolta, fent que la tramoia caigui sobre l'escenari ferint de mort actors i públic.

És així que no ets capaç de mantenir l'equilibri necessari que et demana el guió, conservar la calma; cel nítid, blavíssim; i trontolles amb genolls tremolosos; ensulsiada existencial; de cop i volta tot perd el seu sentit, tot se'n va en orris; i et demanes què sents, què penses, què esperes, què caldria fer per a trobar la sortida d'aquest laberint...

És així que no vols que la teva vida sigui una muntanya russa, una guerra contínua contra tu mateix i contra els altres; el dilema; sempre el dilema; la histèrica condició femenina; la neurosi dels mascles; ells ejaculen; elles ploren; massa punts i comes;;;;

És així que allargues més el braç que la màniga per veure si a l'altra banda del teló encara queden figurants; un altre punt i coma; hi ha una noia tímida que no sé ben bé què espera; diu que vol sortir més tard, quan l'orquesta toqui Clar de lluna.

És així que prospera la desesperació més íntima, la que no pot ser aparaulada; el sol llueix per damunt de totes les misèries; no és una qüestió de confiança, sinó de dignitat; n'estic més que fart, dels teus numerets.

És així que et somio: lliure i solitària com una nimfa encimbellada; te'n vas riera avall... No estic segur que tornis.

3 comentaris:

RDC ha dit...

Qui reclama confiança, fe, credibilitat? Aquells qui et volen enganyar. I qui es deixa enganyar? Els ignorants, els necis i els covards. Però qui pot desconfiar com desconfia l'aigua d'una llacuna quan s'ensuma el precipici de la cascada i es pregunta -Estic quieta i segura en aquesta superfície?-. Només aquesta aigua es precipita i refuta fins a la última conseqüència... fins que colpeja amb la superfície del mar. Un cop s'endinsa en el mar, l'aigua ja no pot caure més avall.
En realitat només desconfia aquell qui refuta i es precipita en busca de noves superfícies. Els demés o ho ignoren o tenen por. Els primers necessiten de la fe i els segons... tb.

Pedra Lletraferida ha dit...

Fora de context: Els fills es mereixen unes bones mares. Jo els deixo un bon regal amb re-coneixement. Digues-hi la teva, si us plau, a:

http://lapedraalatordera.blogspot.com/2007/01/farses-farcides.html

Gràcies de nou, Toni!

Rosa ha dit...

Demà diuen que plourà. Si quan comencin a caure les primeres gotes t´afanyes i arribes al mar, allí hi trobaràs tot el que se n´ha anat riera avall.
Jo no hi aniré. Tot i que són moltes les coses i les persones que se me n´han anat riera avall, jo al mar no hi aniré. El que sí que faré és deixar que l´aigua em caigui per damunt la cara, i caminar, caminar fins que les gotes es cansin de mirar-me, i arribi al pont de la riera, per veure tot el que posseïrà aquella nit el mar. (Dubto que el mar sigui femení!)