5.1.07

Decepcions

La vida és un camí empedrat de decepcions. Sempre esperem massa dels altres i els altres sempre esperen massa de tu amb la qual cosa la decepció és inevitable. Després hi ha el maleït mecanisme idealitzador que tergiversa la realitat fins a extrems inimaginables. Poc a poc, amb els anys, vas assumint que la cosa més difícil del món és la comunicació profunda amb els altres; vas acceptant que la teva solitud és substantiva, substancial, indeludible; que qualsevol intent de llençar ampolles amb missatge és completament inútil enmig d'aquest oceà de confusió i banalitat aterridores. La culpa no és de ningú. No hi ha culpables. La teva covardia. El teu egoisme. Les teves contradiccions. Les divergències entre el cos i l'ànima, entre cor i el cap, entre la raó i els sentiments, entre els sentiments i les sensacions, entre el deure i el plaer, entre el present i el passat, entre el poder i el voler, entre el que és anecdòtic i el que és categòric, entre el nucli i els electrons, entre la ficció i la realitat, entre la literatura i la vida... Massa divergències. ¿Quantes vides distintes voldries viure alhora si poguessis? El més important de tot és no enganyar-se. Jo sóc un home sol que es contradiu i que (potser per això) té molts problemes de relació amb els altres. Un home sol que, malgrat tot, té la sort i el privilegi de ser estimat: el regal més immerescut de tots. Sí, la vida és un camí empedrat de decepcions, però no és una merda. Paga la pena viure per a descobrir qui ets, què pots arribar a fer, quin sentit té tot plegat. Paga la pena viure per aspirar a la lucidesa, una lucidesa que mai no serà definitiva, però que t'ajudarà a sobreviure a pesar dels mals moments. El balanç final sempre serà positiu: també de les decepcions se'n pot aprendre.

2 comentaris:

Josep, el poeta de Sants ha dit...

Benvolgut Toni:

quina és la causa de la teua decepció? D'on prové la teua tristor? Tal vegada ets vícitma d'un fàtum vital indefugible?

Em sembla que ja sé l'origen del teu neguit: http://www.piradosalpoder.com/pirados/21/03/2006/175

I és que açò del sobiranisme passa factura.

Alprazolam ha dit...

Benvolgut Toni (no vull ser menys que els altres a l'hora de tractar-te): Em sap greu dir-t'ho, però no ets l'únic que se sent sol i, a més, no ets l'únic que ets conscient que la vida és una conjunció de contradiccions. Per això he de dir que, en confessar-ho (tu), em caus molt millor que l'Ibàñez que vaig descobrir amb TDQ (l'Ibàñez enDalíniat). Però tants d'alts i baixos no pot ser bo per a ningú. Jo de tu intentaria mantenir un estat emocional entre aquell Ibàñez i l'actual. Ànims i segueix escrivint.