8.1.07

Can Dominguet

Tret d'algunes finques privades d'accés restringit, puc dir que conec el terme municipal de Vallromanes pam a pam. 10,7 km². 70% de bosc. 70 masies. 2.000 habitants. Camins, senderes, barrancs, fonts, arbres, ocells, senglars, racons idíl·lics... Fa set anys que hi estic empadronat, però en fa més de deu que pedalo i camino per aquestes contrades. Avui us mostraré la meva última troballa.

Més amunt de Can Gurguí Gros, a llevant del camí de Cuquet, hi ha aquesta entrada amb dues columnes quadrades de totxo amb rajoles (BONESBARJO | ANY 1922) i un cadenat:

L'havia vist mil vegades i sempre m'havia cridat l'atenció la data (1922), però mai no havia gosat d'entrar-hi. Fins aquest matí. El camí puja tres-cents metres tot fent una corba ampla cap a l'esquerra que condueix a una esplanada on hi ha una petita casa situada a la falda obaga de la muntanya de Can Gurguí:

Es tracta de Can Dominguet. L'edificació, ben emboscada, mig camuflada rere una mimosa, no té cap mena d'interès. Segurament va ser feta l'any 1944, segons consta en una inscripció a la façana (JL AÑO 1944). El més interessant són les dotze rajoles encastades sobre la porta d'entrada en les quals podem llegir quatre versos molt curiosos escrits amb un català d'allò més verdaguerià:


Llum... ocells... flaire... exquisida...
ací el viure és bell i clâ;
ací el cor pren nova vida
i hom s'hi sent més catalá.

Fixeu-vos en la profusió de punts suspensius al primer vers, en el clâ, en l'hom i en l'accent tancat de catalá. Tota una relíquia lingüística pre-fabriana. Sobretot m'ha sobtat el vers final amb el qual, després d'una exaltació de la natura, el poeta apel·la al sentiment patriòtic... la catalanitat. M'encantaria saber qui fou l'autor del poema i a qui se li va acudir la genial idea de posar-lo aquí, presidint aquest humil casot...

Em quedo una estona contemplant l'indret. Em ve al cap la cabana en la qual va amagar-se Unabomber a la Serra de Montana... Aquí fa molt de temps que no hi viu ningú. No estaria malament esbrinar qui és el propietari i llogar-la per tal de poder aïllar-me...

Torno xano-xano pel camí de la carena. El sol, tímidament, fa acte de presència, enlluernant l'horitzó marítim...

Cap al sud, mig emboirada, batega la ciutat dels prodigis...


Caminant per Vallromanes

Actualització 25.2.08

El propietari de la finca, el Sr. Antoni Layret, m'ha enviat un mail on aclareix la meva confusió a l'hora d'anomenar aquest casa "Can Vinagre":
Per cert, fa vosté referència a unes rajoles a la façana de Can Vinagre, doncs bé, aquesta casa no és diu can Vinagre. El seu nom correcte és Can Dominguet, abans Can Sanjoan, i anomenada popularment Bonesbarjo. Les rajoles de la façana les vàren col.locar el Sr Giró (avi Girò + ) antic manobre del poble i molt conegut pels que portem molts anys al poble (els seus fills encara son pel poble), al voltant del anys 40, per ordre del meu avi. Igualment, els textos, segons tinc entès, son del pare del meu avi, Joaquim Layret Massana.