27.1.07

Nimitur in vetitum

Nimitur in vetitum, semper cupimusque negata...

Vaig tenir dos bons professors de llatí: un a 2n. BUP (El Sr. Salas) i un a 1r. de carrera (Matías López). Del Sr. Salas recordo que ens llegia els seus poemes a classe (s'autodefinia com un poeta en camiseta). Vaig aprovar de miracle. El curs següent vaig agafar ciències i em vaig oblidar del llatí. Quan, a l'acabar COU, per culpa del profe de filo (Antoni Olona), en comptes de medicina (que és el que sempre havia volgut estudiar), vaig decidir-me per la carrera de filosofia, el llatí va reaparèixer a la meva vida. A Pamplona em va tocar repassar-lo de debò. Vaig estar tot l'estiu amb el Valentí Fiol. Va resultar que el professor de Llatí (Matías López) també era de Lleida. Casualitats de la vida. Vaig aprovar també molt justet. Ja a Barcelona, els professors de la Central (Canals, Forment, Bermudo, Granada, Argullol, Arce, López Frías, Sales, Valls, Martínez Marzoa...) se'n feien creus de què un alumne de filosofia dominés el llatí. L'últim curs de carrera vaig fer una espècie de tesina en la qual traduïa alguns textos de Vanini.

El més divertit va ser quan el setembre de 1989, acabat de casar i amb les oposicions aprovades, vaig anar a fer el "curs de pràctiques" a l'IES Vinyes Velles de Montornès del Vallès, que era el poble on residia aleshores. L'insti el tenia a tres minuts de casa caminant (avantatges de poder escollir la destinació el primer). Em van dir que, a banda de la meva assignatura, havia de donar un llatí de 2n. de BUP! No t'ho perdis. ¿Llatí jo? Si no és la meva especialitat! Fote't. Així que durant el curs 1989-1990 em va tocar d'ensenyar llatí bàsic a un curs de 2n. de BUP. Rosa, rosae, etc. Pobre de mi. Vaig pensar que el llatí em perseguia, que mai no me'n podria escapolir...

L'altre dia vaig rebre un mail de Matías López. Feia 25 anys que no en sabia res. És professor a la UdL. Em va fer molta il·lusió retrobar-lo ni que fos virtualment. Un dia que vagi a Lleida quedarem per a veure'ns i dinarem plegats. El seu mail era concís, estrany, i acabava amb aquest enigmàtic paràgraf:
No val el que es diu (hi ha un abús, en tota la Cultura, de l'element semàntic); interessa l'exploració, el no saber on s'està, la forma en ella mateixa.
Fa dies que aquestes paraules em giravolten pel cap com papallones embogides. Un filòleg antisemàntic! Un filòleg que defensa el viure sobre el dir, el no-saber sobre el saber, la forma pura sobre el contingut...

Jo, de vegades, també llegeixo els meus poemes a classe. L'altre dia, encabat de recitar-ne un, els alumnes em van aplaudir.

Nimitur in vetitum...

3 comentaris:

Alprazolam ha dit...

Quan he llegit el començament d'aquest post pensava que estava llegint el meu pas per l'institut. Jo també vaig passar-me a ciències perquè la professora de llatí em va agafar mania (encara ara no sé per què) i perquè les ciències em començaven a agradar. Això que m'agradava, el llatí.

Enric Gil ha dit...

Me'n recordo, jo també, d'aquells professors de la Central (Granada, Bermudo, Sales, Valls, Martínez Marzoa). D'aquest últim recordo (quines classes sobre Kant!) quan deia que no es podia pretendre estudiar filosofia sense saber alemany. També recordo en Morey, Cruz, Estrada, Birulés...

Déu meu, com passa el temps!

Pedra Lletraferida ha dit...

També sóc dels que defensen el viure sobre el dir, i t'ho demostro aquí:

http://lapedraalatordera.blogspot.com/2007/01/la-vida-amb-filosofa.html

Ens llegim, Toni!