31.1.07

És així (III)

És així que enyoro el vers enllà la solitud; palpentes, petjades d'instants que foren èxtasi; voldria ser tu, la mar, el temps que se'ns endu...

És així que remoc totes les cendres: cremo per dins cercant perfums; no hi ha cap cel lluny dels teus ulls; no hi ha dreceres que menin al centre del teu cor; la lluna avui, la meva còmplice.

És així que perdura sobre la neu el pit-roig;

1 comentari:

Rosa ha dit...

Plou. La malaputa de la lluna deu estar molt emprenyada! Avui ha perdut protagonisme, i no se la veu. Segur, però, que el divendres de pleniluni apareixerà amb aquell somriure sarcàstic, amb aquells ulls de tita malaputa, ja ho dius bé!
Ja fa molts anys que la lluna no pot amb mi, ja fa molts anys que la vaig fer baixar riera avall. Jo em pensava que era el meu àngel de la guarda i me la va ben jugar! Ella ha fet que allò que jo vull no m´estigui permès ni ara ni mai. Ho sé, m´està prohibit. La felicitat és un mite, com l´àngel de la guarda.
Plou, també en els meus ulls, què hi farem, sóc dona. Plou. Avui plouen punts i comes, aromes de revenja i melangies. No hi ha dreceres cap al meu cor, perquè no hi ha cel per a mi, la lluna me´l va ben fotre la malaputa!