ENTRELLUM

És més lliure aquell que menys necessita, aquell que menys depèn dels altres, aquell que té el control dels seus actes. Tot allò que et debilita, expulsa-ho de la teva vida. La teva fortalesa es basa en la teva autosuficiència. Si pots dejunar, si pots estar sense sexe, si pots viure sol, si estalvies més del que gastes... Són exemples concrets que demostren que la llibertat no és una utopia. Medita sobre allò que t’esclavitza... De què no podries prescindir? Vida franciscana. 

Arriba l’hora bruixa amb la llum màgica, la platja es va buidant, el dia defalleix tendrament. Piulen els ocells. Hi ha claredat entre els verds i els blaus intensos. Pedres i fustes m’envolten amb els seus àtoms amatents. No sóc només una veu i una carn, sinó també un somni, un alè que malda per traspassar les formes de les coses. La meva llar és on el meu cor batega . En els teus ulls. En els teus braços. En el teu sexe. La meva llar és el caliu que som i que serem. No solament paraules. No solament fets. També i sobretot silencis i certeses. Quan el capvespre ens mostra que res no és etern. Un altre dia que passa. Piulen els ocells.

És l'equilibri, el que busquem, el balandreig de l'ànima. Poder dormir bé. Poder respirar bé. Poder ser. Subtils, ens enlairem cap a regions inexplorades. No és sexe, sinó tantra. No és art, sinó l'alquímia dels elements. Fins i tot la paraula deixa de ser paraula i es converteix en emoció. No és certesa, sinó confiança. Quan el sol torna a sortir i saps que la vida és preciosa i que hi ha amor veritable. És l'equilibri subtil entre el desig i la buidor, aquella petita escletxa a través de la qual pot existir la llum divina.

Podria entendre el neguit de les hores intempestives, bressolar-me en el pit de les blanques muses que em beuen fins a l'oblit, avançar a contracor per la sendera on habiten aranyes enormes i gegants bambús, visitar més platges verges o desvirgar nous horitzons... Podria aturar-me un instant, potser unes hores, i ser pedra que mira, peus nus dins la sorra, solitud alliberadora quan els llavis aliens no reclamen saliva, quan el suc de la vagina s'estronca i em deixa somiar pel meu compte... Podria fugir definitivament, deixar enrere totes les paraules, totes les màscares, tots els nusos que em lliguen als altres conys cors... Clareja. La matinada arriba amb una aurèola divina. Sé que som a les beceroles i que, en anglès (i en qualsevol llengua), perquè hi hagi happiness han de passar coses...

PURESA Retrobar el centre, la mística. Tu sol en la Natura, el nucli. El silenci.  Més enllà de les relacions, de la teranyina de les relacions. Més enllà de les presumptes  necessitats materials, immediates. Retrobar-te,  retrobar l'esperit lliure, la divinitat interior, l'essència íntima. Més enllà del desig (el vehicle de l'ego). Apujar la vibració. Sobrevolar el món. Ser pur. Ser llum. Ser pau.  Ser amor. NUESA M'amago de mi mateix en la cala que sóc. El cos nu. La ment nua. El cor nu.  La nuesa de l'esperit que alena en el fons, insondable, eteri, infinit. Les ruïnes dels records. La boira de les il·lusions. Què queda de tu quan el públic ha marxat i fa hores que han abaixat el teló? La nuesa. El paradís interior. Ocells que piulen. El sol del capvespre. Aquesta remor lleugera  de les onades anticiclòniques. A penes un sospir que ens recorda que el temps pass...

Abans de marxar de Brasil, voldria escriure algunes coses sobre el que he vist i he après en aquest país tan gran i tan divers en el qual he estat un total de 53 dies. Al mes de desembre vaig endinsar-me 10 dies a l'Amazònia i ara he passat 6 setmanes visitant diferents indrets (São Paulo, Rio de Janeiro, Ilha Grande, Brasília, Chapada dos Veadeiros, Serra de Mantiqueira, Iguaçu). Vet aquí: 1) Tabac. A Brasil gairebé no existeix el tabac, molt poca gent fuma. Si veus algun fumador sol ser un turista o algun penjat. Es veu que la publicitat negativa ha donat resultat (cosa que no ha succeït a casa nostra o en altres països). Aquí fumar és sinònim de suïcidar-se. Primer punt positiu per a Brasil. 2) Havaianes. Així anomenen les xancles o sandàlies que tothom porta, barates, fresques, còmodes... El clima explica el seu èxit, però el que resulta més difícil d'entendre és que, un calçat que serveix per a la platja i la dutxa, ells el facin anar a tot arreu, fins i tot e...

El problema no ha sigut estar 10 dies meditant 10 hores diàries en una posició incòmoda, sovint dolorosa. El problema no ha sigut llevar-se a les 4 de la matinada, ni prescindir del mòbil o de qualsevol contacte amb l'exterior, ni guardar el “noble silenci” (de paraula, de cos i de ment), ni aplicar els 5 preceptes de la Sīla (no matar, no robar, no mentir, no sexe, no intoxicants). El problema tampoc ha sigut comprendre els conceptes d'impermanència, equanimitat, ferma determinació, compassió, etc. El principal problema d'aquest curs ha sigut no poder escriure... He trobat a faltar més la Moleskine i el Pilot negre que la meva ració diària de xocolata Lindt 70%.  Si, segons Buda, l'aferrament és dissort , desaferrar-se dels mots seria un alliberament joiós. Els escriptors (egos inflats, presumptuosos de mena) pensem que dir i escriure la vida és superior al simple fet de viure-la. Ni Jesucrist ni Buda ni Sòcrates van escriure res i la seva llum encara dura. ...

T'enyorava. Tants dies sense saber de tu. Absent, el teu record romania en el fons del meu cor, bressolant-me l'ànima. Pregava al cel pel teu retorn. Somiava que apareixies pel revolt del camí de ronda i, de sobte, t'enduies els núvols, esbandies les ombres, liquidaves les pors. Ho somiava cada dia, a l'alba i al capvespre, pels volts del migdia, freturós i nostàlgic, melangioses carícies dels teus dits de foc. On eres? Què feies? Per què no tornaves? Havies oblidat els meus petons? T'enyorava. Dama que governes els elements. Dama que irromps capgirant-ho tot. Fúria salvatge. Força imparable. Sirena, Venus, Bruixa... Lilith. Fins l'última cèl·lula del meu cos t'enyorava. Qui sóc jo sense els teus crits? Qui sense l'espasme esbojarrat dels teus membres? Qui sense el panteix abans de la petita mort que ens glorifica?  T'enyorava, t'invocava, i per fi vas venir, ahir, de puntetes, sigilosament, i vas obrir la porta del jardí, i vas puj...

Com si els cossos no importessin. Com si el temps fos aparent. No hi ha herois, només zombis. I love your way of telling. Adam i Eva s'abracen i passegen, l'addicció a la sang els uneix, escuren el calze del vi demoníac. Tenebrós, artificial, claustrofòbic: What a lovely place! El Dr. Faust col·lecciona guitarres antigues. L'alquímia eròtica es nodreix del soma sagrat que creix entre les escletxes de les tombes. L'atracció de l'abisme, aquell vertigen suprem que només pertany als esperits més lliures. Parlem llatí perquè estem morts. Fotofòbia. Jo sóc l'altre, però no puc matar-lo. No n'hi ha prou amb una bala de fusta al bell mig del cor. On són la veritat, la bellesa, la bondat? On és la llum, el cel, l'aigua que corre, el nen que riu, la dona que balla, l'home que somia? Fes-me plorar, allibera'm de les ombres, enlaira'm fins a la lluna. El mal és una metàfora, com el sexe sense amor. Els àngels juguen a disfressar-se . Un petó és ...

Quan arribes a un nivell de consciència superior, llavors només procures el bé dels altres, ajudant-los a despertar perquè evolucionin cap a la direcció adient. Els vincles entre les persones no es trenquen tan fàcilment, sobretot si han sigut forts i profunds, sobretot si han tingut a veure amb el dolor, més que amb el plaer. Per tant, som en la mesura que hem estimat , és a dir, la nostra energia s'ha anat cristal·litzant en aquelles persones amb les quals hem arribat a fondre'ns d'una manera o altra. No som individus aïllats. En absolut. Formem part d'una constel·lació energètica dins la qual es barregen les vivències passades amb les presents i les futures. Jo sóc tu i també sóc els altres. El secret de l'amor rau en adonar-se que l'ésser no pot ser separat a la força de la seva essència radical. Per això, encara que sembli una paradoxa, l'odi és la forma més bèstia d'estimar. Només si fas les paus amb el passat, o sigui, si tornes a enfocar l'...

No és ètic jugar amb les il·lusions de la gent . Amb això juga la política i l'art (reprovable?) de la seducció a tots els nivells. Dones que cinquantegen, premenopàusiques, desorientades, cercant tendresa i una certa seguretat per al futur incert després d'entomar uns quants fracassos sentimentals. Pràctiques com són, es pregunten què passarà si acaben soles, amb el llit buit, sense una mirada on reconèixer-se. I què dir dels homes que apuren les escorrialles de l'atrotinada pròstata, mascles incapaços d'assumir la decadència natural de la física, sords a qualsevol reclam metafísic, patèticament infantils en el pitjor sentit de la paraula. Elles i ells fan corrua i no es resignen, no es rendeixen. Hi ha l'autoestima (l'epifania de l'ego) que reclama els seus drets. Hi ha el miratge, la disfressa, la lluita aferrissada contra l'evidència. Hi ha mirades tristes i perdudes, ofegades entre gintònics i infrasexe. Hi ha una pila de webs de contactes on no p...

Una de les coses que he d'agrair a Internet és que m'hagi permès el retrobament amb antics alumnes els quals ara em segueixen a les xarxes socials i llegeixen aquest blog.  Vaig exercir la docència durant 20 anys (1989-2009) fent de professor de filosofia en diversos instituts del Vallès Oriental (Montornès, La Llagosta i Mollet). No vaig ser un profe convencional, ans al contrari. Això em va portar alguns problemes, no pas amb els alumnes, sinó amb els companys i, sobretot, amb els equips directius. La meva "peculiar" metodologia consistia a fer-los pensar, que despertessin el seu esperit crític, tractant-los com adults i no pas com borrecs que han d'empassar-se els temaris oficials. Els volia preparar per a la vida, parlant sense embuts, amb veritat i llibertat...      Ensenyar és una tasca a llarg termini: plantes una petita llavor el fruit de la qual probablement tu no veuràs madurar. Han de passar els anys i el resultat és incert. Per això, quan ...

La vida m'ha ensenyat tot el que sé, que no és gran cosa. Els llibres són com els arbres: tard o d'hora perden les fulles. Hi ha incendis incontrolables i gent esverada que només fineixen quan s'acaba el combustible. La sexualitat acostuma a ser un impediment per a l'espiritualitat (amb l'excepció del Tantra ). Aspirem a ser àngels. Ho dubtaves? No preguntis tant i fes via, que és tard i NO vol ploure. Demà et trobaré a faltar. Avui deixa'm descansar. No és aconsellable ser tan previsible. No t'ho recomano. M'encanten els ponts romàn(t)ics, encara que no menin enlloc.

Y todos cuantos vagan,  de ti me van mil gracias refiriendo.  Y todos más me llagan,  y déjame muriendo  un no sé qué que quedan balbuciendo.  (San Juan de La Cruz) Hay veranos que huelen a zozobra como crepúsculos rotos de antaño Titubea, titubea, hasta que los ovarios se hinchen de óvulos coagulados Tuve un remiendo de mi mismo en la penumbra del pasado Ahora me anticipo al amor con una mueca de desprecio Hemos venido a darlo todo, a vaciarnos sin miedo, Otra vez, sin remedio, impunemente, Para que la noche se apodere de las dudas Cuando el alba nos envuelva en su regazo Transitamos espacios y tiempos, tubos de luz, chacras bloqueados Y en la distancia se pierde el latido que nos empuja Es la fuerza del olvido y el poder de lo presente Y sin embargo, balbuciendo, en ayunas, como un cielo sin nubes, Soñamos ternuras divinas hechas de piel y de sexo Hay veranos que huelen a zozobra Hemos venido a darlo todo Luna llena de octubre: ¿por...

ABRAZOS TANTRICOS - SENSUALIDAD PIEL Y ALMA from Ajam Brahmasmi on Vimeo .

No em vaig acostar a tu amb ganes de penetrar-te. Era una altra mena de desig, més eteri, un voler saber d'on brollen els versos que escrius, una distància estudiada entre els ulls que tot ho esbrinen i la presumpta melodia dels tactes.  Puc confessar-t'ho? O encara és massa aviat per a saltar la tanca? No, no cercava sensacions ni sentiments exactes. Era com aquella boira que puja del riu cap al turó i s'esmuny per les escales recargolant-se fins al capdamunt del campanar, misteriosa i entranyable.  No, no em vaig acostar a tu brandant l'espasa. Els poetes ballem la música dels astres. Ser poeta és saber que mai direm la darrera paraula . Per això sento nostàlgia del silenci. Per això t'enyoro, fada, una altra vegada.

No tinc passat. Cada dia començo de zero. Direu que ningú pot començar de zero, que tots tenim experiències, que hem viscut el que hem viscut; fins els que creuen en la reencarnació parlen d'un suposat “karma” que anem arrossegant d'una vida a l'altra. No hi estic d'acord.  Viure és fugir del que hem viscut . Esborro el passat quan no hi penso, quan no l'esmento, perquè només existeix si el ressuscito. Habita en la meva ment, enlloc més. Visc el present i prou. No viure el present és estar malalt de nostàlgia o d'esperança.  Normalment són els altres els que s'entesten a recordar-te què vas fer o qui vas ser. Els altres tenen una memòria prodigiosa per als errors que no són seus. Els propis se'ls guarden al calaix més fondo no fos cas que algun secret esdevingués públic. Qui no té secrets?  Tothom es veu amb cor de jutjar-te. És molt fàcil donar consells. No te'n refiïs mai de les persones que volen ajudar-te abans que els hagis demanat...

No és important qui o què som ni què diem ni què somiem ni què coi pensen els altres de nosaltres o què pensem nosaltres de nosaltres mateixos ni tampoc és gens important quina edat tenim ni quants quilos pesem ni si mengem dieta mediterrània o si estem sols o aparellats o si fem-el-que-podem-amb-el-que-tenim o si el nostre currículum és la rehòstia o si sabem anglès o xinès no no no amics això no és important en absolut sinó que lo que realment importa és saber què faràs els propers cinc minuts si seràs capaç de connectar-te amb l'essència de totes les essències meditant o xucant el melindro o com bonament puguis però afanya't perquè el temps passa volant i fes-me cas d'una vegada perquè el dia que no et connectes amb l'essència és un dia perdut aigüera avall i no et recomano que esmercis el temps i les energies amb bajanades inútils sense importància posa't les piles i para esment que els propers cinc minuts poden transformar per sempre la teva existència amb...

Seria absurd cridar la desgràcia per tal de trobar la font de la inspiració. Pedres a les sabates. Pals a les rodes. Núvols densos que anuncien la fi del món. Metamorfosi . Hi ha cantanyes amb cuc com hi ha paraules buides. La felicitat és tan estèril com els orgasmes amb condó. No tinc futur. No tinc passat. Només uns dits teclamolls i aquesta agonia del novembre amb les últimes roses impúdiques. Vida senzilla. Visca la tramuntana.

Torno a llegir amb avidesa. Després de La vieja sirena de José Luis Sampedro i de la Teoria ocultista de l'amor i del sexe de Dion Fortune, acabo d'enllestir Sobrevivir a un gran amor, seis veces de Luis Racionero, i sobre la tauleta m'espera Opus Pistorum d'Henry Miller, amb les seves temptadores cobertes de color rosa. No segueixo cap criteri a l'hora d'escollir les lectures. Mai cerco els llibres, sinó que són els llibres els que em cerquen a mi, arriben quan han d'arribar. Feia mesos que havia abandonat l'hàbit i ara hi he tornat a recaure. Hi ha vicis que ens acompanyen tota la vida. La lectura i l'escriptura són manifestacions sofisticades del l'onanisme. Llegir és pur voyeurisme, de vegades força excitant.  Racionero m'ha fet riure. No ha tingut gaire sort amb les dones, pobrissó. El seu posat de burgès-hippie ha atret harpies que l'han fet patir de mal d'amors. Tanmateix ha reincidit. Té molt mèrit. Romanticis...