7.2.14

Teaching


Una de les coses que he d'agrair a Internet és que m'hagi permès el retrobament amb antics alumnes els quals ara em segueixen a les xarxes socials i llegeixen aquest blog. 

Vaig exercir la docència durant 20 anys (1989-2009) fent de professor de filosofia en diversos instituts del Vallès Oriental (Montornès, La Llagosta i Mollet). No vaig ser un profe convencional, ans al contrari. Això em va portar alguns problemes, no pas amb els alumnes, sinó amb els companys i, sobretot, amb els equips directius. La meva "peculiar" metodologia consistia a fer-los pensar, que despertessin el seu esperit crític, tractant-los com adults i no pas com borrecs que han d'empassar-se els temaris oficials. Els volia preparar per a la vida, parlant sense embuts, amb veritat i llibertat...     

Ensenyar és una tasca a llarg termini: plantes una petita llavor el fruit de la qual probablement tu no veuràs madurar. Han de passar els anys i el resultat és incert. Per això, quan un exalumne se'n recorda de tu, alguna cosa es remou a l'interior. Quins professors recordem amb el pas del temps? Ben pocs. 

Aquest matí un exalumne ha escrit el següent al meu mur del FB: 
Recordando tus clases, no me extraña que suscribas este artículo... Durante tu último año en La Llagosta, en el que nos impartías clase de estética y psicología, reforzaste, al menos en mi, algo que trasciende el hecho académico y que me acompañará siempre: el placer de vivir siempre descubriendo. Supongo que en parte por compartir con nosotros inquietudes literarias y de otra índole. Por romper con la jerarquía espacial del aula durante el último trimestre de la asignatura de psicología, que pasamos dialogando sobre drogas y sexo, sentados encima de las mesas y poniendo en común dudas y experiencias... Saludos.
El plaer de viure sempre descobrint... El plaer d'haver fet una bona feina... I el plaer d'haver tingut uns alumnes com vosaltres...

9 comentaris:

Isabel H. T. ha dit...

Felicidades profe!!!! Qué enorme satisfacción se debe sentir cuando el maestro ve germinar sus enseñanzas dadas con tanto amor y te lo dice...
Me alegro muchísimo por tí!

FCG ha dit...

Esto me hace recordar, para mal, los profesores que tuve en el CAP. No recuerdo sus nombres, tampoco aprendí mucho de ellos. Durante una de las clases, la que además de profesora, era la coordinadora del curso, expuso como ejemplo de actividad incentivadora del pensamiento crítico y por lo tanto, contraria a la clase magistral, un ejercicio que consistía en hacer comparar a los alumnos el tratamiento que se hacía en diversos diarios de una misma noticia. A partir de esto, se pretendía conseguir que los alumnos pudiesen diferenciar cuales podían ser las diferentes tendencias ideológicas de los medios tratados y así, por arte de magia, crear ciudadanos críticos. Intervine en aquella clase exponiendo que no me parecía que con ese tipo de actividades generases ningún tipo de actitud crítica, ya que las diversas tendencias que pudiesen observar los alumnos no dejan de estar dentro de lo que el sistema permite. Y lo permite como simulación de libertad de opinión. Por lo tanto, si como pensamiento crítico entendíamos pensamiento libre, a este no se le pueden poner, ni enseñar, limites. Pues imagina, tuve que soportar los exabruptos de profesora y una parte de compañeros, en concreto los que habían estudiado ciencias de la información...

Toni Ibanyes ha dit...

Te dejo dos alegorías: los hámsters dando vueltas todo el tiempo a la misma rueda dentro de la jaula y los prisioneros dentro de la caverna platónica viendo sombras que suponen reales...

Anònim ha dit...

No es lo mismo profesor que Maestro. No debemos olvidar el dicho "Profesor de todo, Maestro de nada"'. Se trata más bien de desaprender, de desprogamarae que de aprender aceptando la progamacion que te impone la sociedad para llegar a ser un don nadie, anodino y falto de ser.

Javier

JOSEP Mª Panades ha dit...

Això em porta a la memòria el profesor de filosofía que vaig tenir a PREU, el curs 66-67, a les Escoles Píes, que tot i sent capellà (sense sotana, sense clergyman, amb americana de pana) va trencar amb tots els convencionalismes de la època i volía fer-nos "pensar". Ens "obligava" a comprar el diari per, després, discutir a classe certes qüestions de caire polític i social. Fins i tot ens va "alliçonar" en temes sexuals!
Sempre el recordaré. No hi ha gaires mestres com vosaltres. Gràcies per la vostra contribució a la formació dels joves d'aquest país.

Toni Ibanyes ha dit...

Javier,

Observa la paradoja: se supone que educar és programar... y resulta que los "buenos profes (maestros)" han de ayudar a des-programar a los alumnos.... ¿En qué quedamos, entonces? ¿Entiendes por qué el sistema cataboliza a estos profes y los expulsa o los incapacita? Son topos infiltrados, un peligro para los cerebros adolescentes...

Toni Ibanyes ha dit...

Josep Mª,

En general els profes de filo ja tenim una miqueta la fama de "pirats" (malgrat que he conegut alguns avorridots que fan molta peneta), però el cas que esmentes té encara més mèrit atesa l'època galdosa en la qual es va produir. Tot un heroi, vaja. Un capellà parlant de sexe sempre m'ha produït molt de morbo :-) La gran revolució serà sempre pensar. El Poder no s'ho pot permetre. Gràcies a tu per compartir-ho!

Rubén Prado ha dit...

Hola Toni, sóc un altre exalumne (de Molet) i estic d'acord amb el que dius. Recordo perfectament com dia rere dia arribaves a classe i exposaves un tema, plantejaves un problema o situació, un dia donaves un punt de vista, potaser al dia següent en donaves un altre totalment diferent... En aquell moment (16-18 anys) em sorprenia molt la teva capacitat de canviar d'opinió i de transmetre coneixements d'una manera tan "teva", però, sens dubte, vas aconseguir (estic convençut) que molts alumnes poguéssim obrir una mica més la nostra ment i desenvolupar un esperit crític, eines indispensables per tal de moure'ns de manera eficient per l'entorn i món que ens envolta i per aconseguir un creixement interior constant que ens apropi cada cop més a l'essència de qui som i del que som. Gràcies per tot ;-)

Toni Ibanez ha dit...

Rubén,

Gràcies a tu pel teu testimoni. La meva feina com a professor de filosofia no era donar respostes, sino plantejar preguntes; o en tot cas oferir-vos diverses opcions perquè vosaltres poguéssiu decidir pel vostre compte amb llibertat... Les meves "contradiccions" eren pedagògiques més que reals. Em sento satisfet d'haver obert algunes ments amb la meva feina. Ja saps que Sòcrates deia que ell actuava com a "llevadora" (professió de sa mare) amb els deixebles: els ajudava a "parir" la veritat que hi havia dins d'ells. Una abraçada.