ENTRELLUM

Confesso que m’he tornat addicte a l’açaí. No hi ha dia que no en mengi. Acostumo a demanar-lo amb el complement de la granola i la banana. M’encanta. La primera vegada que el vaig tastar al mercat municipal de São Paulo no em va fer el pes. Li vaig trobar un gust aspre. Ha sigut més endavant, que he anat assaborint els matisos d’aquest gelat tan brasiler fet amb un fruit d’origen amazònic. El seu color morat fosc és molt característic. El problema és que taca els dits i ho taca tot. És una de les coses que més trobaré a faltar a Europa. També el coco verd amb la seva aigua saborosa. Per a mi, és la beguda millor que pots beure en aquest clima, bem geladinho . Dues addiccions que no tenen gaire sentit fora de context. Aprofitatem els dies que ens queden.  La Praia do Sono gaudeix d’una ombra excel.lent gràcies a què tota ella està plena d’uns arbres de fulla ampla, les amendoeiras , que no tenen res a veure amb els nostres amettlers, tot i que van arribar amb els primers...

Observo com arriben les barques amb les xarxes plenes de peixos, la majoria olhudos (Caranx hippos). Aquests són petits, però poden arribar a fer un metre de llarg i pesar 20 kg. Parlo amb el pescador que els neteja mentre els urubús estan a l’aguait esperant el festí de les tripes. Diu que és la sang, la que malmet el peix, per això cal llevar-la tota de seguida, així es pot conservar més temps. El seu nom és Zé de Balboa i viu en una petita illa amb la seva família.  Surto amb la barca acompanyat d’un grup de francesos bretons. Anem cap a l’Ilha das Couves. La travessia dura 15’. Abans superem l’Ilha Comprida el propietari de la qual és un dels socis fundadors de Danone. La barca passa davant mateix d’una gruta i ens deixa a la Praia Menor. Ens recolliran al migdia.  Opto per anar a la Praia Grande seguint la trilha. Arribo el primer. Quin paradís! Aigua verda transparent. Hi ha un veler i un iot ancorats. Em poso la màscara i a bucejar. Hi ha milers de peixet...

Després de veure moltes platges, ben acalorat, cansat d’esquivar clots per carreteres infames, la sort et pot somriure en un racó de món inversemblant...  Picinguaba és una petita aldea de pescadors que encara conserva aquell regust antic de les coses immemorials. Roques granítiques decoren la platja plena de barques de colors, amb el rerefons de la muntanya sempre verda de la qual davallen rierols d’aigua freda. La canalla juga despreocupada, els vells endrecen les xarxes. Hi ha una placidesa entranyable entre el vaivé de les onades i els reflexos de la posta sobre l’aigua.  Trobo la pousada Sobre as Ondas, una casa taronja al final de la platja a la qual s’accedeix travessant un pont de fusta. Em rep en Gustavo, m’ensenya la suite amb vistes al mar i balcó (literalment, sobre les onades). M’encanta! El preu que em diu és massa alt. La propietària (Neusa) intervé oferint una rebaixa perquè sóc una sola persona. Segueix sent car. Li dic que potser em qu...

Segueixo estirant el fil dels sambaquis i em planto al  Museu de Sambaqui  de Joinville. N’hi ha dos més, al Brasil, de museus dedicats a aquest tema: un a  Florianápolis  i un altre a  Beirada .  Aquest és un museu petit en el qual s’exposa una col.lecció de diverses peces trobades (ceràmica, estris, ossos, collars). La Giana és la persona que fa les explicacions. M’informa que a la ciutat hi ha 41 sambaquis! Me’ls mostra en un mapa. Resulta que alguns sambaquis estan a la vora dels rius, ben allunyats del mar. Coincidim que eren llocs sagrats, amb una clara intencionalitat meta-física, en la mesura que els seus constructors eren conscients de la importància del soterrament. La Giana recalca que els esquelets trobats sempre adopten la posició fetal...  Al museu hi ha una reproducció de com podria ser el cap dels sambaquieiros. Sembla que tindrien trets mongoloides.  Em recomana que visiti un sambaqui que hi ha a la P...

  Tu m'has donat el bosc i el mar, el cant dels ocells i la fusta de deriva, les pedres que es drecen i l'horitzó inflamat, la llum dels fars, la tramuntana mítica.  Tu m'has donat la connexió ancestral, aquesta espiral d'energia, aquesta pau, aquestes flors, aquesta música que brilla. Tu m'has donat la mà... Jo et dono braç, jo et dono el cor, per ser i estar més temps amb tu, racó de món paradisíac. Tu m'has donat hores sublims, de solitud i companyia, la calma i la tendresa de les nits quan la lluna i les estrelles ens miren. Tu m'has donat la bellesa i el destí, aquesta llibertat intrínseca que em fa volar amb ales de foc camí de noves dimensions... Tu m'has donat un lloc per a poder sentir la delícia de la vida, la llum que ens fa divins, el misteri profund, els somnis reals, la màgia infinita... Tu m’as donné le forêt et la mer, le chant des oiseaux et le bois flotté, les pierres qui se dresse...

I. Haiku He dit: silenci. I m'aturo un instant badant entre dos blaus. Ella s'asseca els cabells amb el sol de la tarda. Hi ha una brisa que acarona el pal del veler. II.  Rebel·lia Tot és estrany en el mirall de les coses que brillen ulls enllà. Com el teu somni que irromp enmig de la nit. Com la quieta remor  de les onades. Tot és estrany i no me'n sé avenir. III. Retorn Ets tu, Ítaca, ho sabies? Sabies que no cal travessar oceans, que no calen  odissees? Ets tu,  principi i final, cada passa, cada pedra, cada pregunta, cada silenci... Tu sol  davant la immensitat. Tu, Ítaca suprema, en la minúscula aspiració d'esdevenir angelical.  IV. Presència "Perquè ningú no n'ha de fer res de la teva presència" Nua,  es pentina com ho feia Eva al paradís abans que la serp la temptés amb  la saviesa. Saviesa és adonar-...

Plou sobre mullat. Els papers (filtrats?) de Panamà corroboren que tot està podrit, que la corrupció (la financera i les altres) és la norma dels rics, que acumulen els diners en "paradisos fiscals" per a fer créixer la bola de merda de l' Oncle Garrepa , empobrint així la resta de la humanitat tot generant fam, guerres, refugiats, misèria global...  De què ens serveix saber-ho si no hi podem fer res? Ens volen desanimar encara més? A qui beneficia? Es una cortina de fum per a distreure'ns d'altres qüestions? Què justificarà després?  M'agradaria ser islandès . Si no hi fes tan fred, emigraria allà dalt. És una illa salvatge i meravellosa . Demanaria asil polític o, simplement, asil ètic i humanitari. Qualsevol dia em perdré i em desconnectaré de tot. No em busqueu, perquè la tribu que m'acollirà viu sense mòbils ni internet, i no sap què és un "paradís fiscal" (quin oxímoron!) perquè viu en un veritable paradís natural sense diner...

He vingut a veure què s'esdevé. Sense plans ni intencions ni expectatives ni projectes, sense cercar res concret, obert simplement a la realitat, observant amatent aquest teatre de l'ésser on som titelles divines gesticulant ridículament. El paradís és ara i aquí. No cal anar enlloc. No hi ha guió, no hi ha destí. No sóc ningú, no existeix la llibertat ni la volició ni l'elecció. El somni de l'ego és el somni de la separació.  La ment sempre vol analitzar, calcular, etiquetar, planejar, controlar, manipular, perquè té por i necessita seguretats. Però l'Ésser és absolutament incognoscible. La ment fracassa sempre i continua autoenganyant-se amb noves històries que inventa, nodrint-se d'il·lusions. Som contes contant contes. Soroll i moviment i confusió sempre, quan el que ens cal és silenci i quietud i claredat.   Vull deixar que les coses siguin sense intervenir-hi gaire. Lliurar-me, rendir-me, despullar-me, ser vulnerable. Plorar. No hi ha ningú ....

M'he llevat trist perquè ahir va aparèixer gasoil a la platja. Algun malànima que no es mereix el paradís l'havia vessat mar endins i l'aigua estava emmerdada i fotia una pudor considerable. Vaig trucar al 112 i es van presentar tres agents rurals i una parella de municipals. Això ahir. Avui, mentre prenia el primer te del dia a la terrassa, he vist dofins saltant a la badia, entre els esculls del Cros i el Port de Llançà. No m'ho podia creure. He agafat els prismàtics i els he seguit. N'he comptat quatre. Les aletes, més aviat fosques, sortien de l'aigua i s'hi tornaven a endinsar. Alguns treien mig cos a fora...  Quin espectacle! El cor m'ha fet un salt. He sentit emoció pura , com si els dofins haguessin connectat amb mi i m'estiguessin dient alguna cosa... Han sigut uns minuts màgics. Si hagués d'aparaular el que he sentit, seria: No pateixis, Toni, no estiguis trist, malgrat el gasoil, nosaltres som aquí, encara hi ha espera...

Cada dia estic més lluny de les paraules. Vaig regalar els llibres i a penes escric. No penso, faig. Pensar i parlar vénen a ser la mateixa cosa. Cada dia parlo menys, penso menys, sento menys... Escolto la mar, passejo de nit sota els estels, ajunto fustes i pedres ... Fa dos mesos que no escric un poema . M'hauré guarit de la malaltia poètica o hi tornaré a recaure? No recordo el darrer somni que vaig tenir dormint. Cada matí, quan obro els ulls, miro la Mar d'Amunt i descobreixo el paradís. Em pregunto com he pogut sobreviure tants anys lluny d'aquí. Inevitablement, tendrament, dolçament, cada dia que passa estic més a prop de mi.    

Hauria d'estar preocupat perquè cada dia escric menys ?  I si m'he mort sense adonar-me i fa dies que sóc al cel?  Tot és tan misteriós.  Com diu Heràclit, el Sol és nou cada dia.  Estimo la mar i la llum i el pur present.  La lluna sap el meu secret.  T

Poques coses són tan gratificants com treballar al jardí (els anglesos ho anomenen gardening ): esporgar, treure la pinassa, adobar, regar... Un jardí abandonat fa molta pena. Aquí han sobreviscut les crasses (també anomenades suculentes : àloes, atzavara), els hibiscus, les esparregueres, els baladres, l'olivera, el xiprer, els pins... Plantes resistents que demanen poca atenció. Fa dos dies que en tinc cura i ja somriuen. Malgrat la seva capacitat per sobreviure, agraeixen que algú les amanyagui.  Cap al migdia m'aventuro pel esculls de davant de casa. La mar sembla un llac. Minves de gener. Porto bermudes i una samarreta de màniga curta. El termòmetre de la terrassa marca 20 graus. Agafo una garota amb la mà i me l'enduc. Les punxes es belluguen. Estarà plena? Treballo amb les tisores fins que apareix el color taronja, ben amagat dins la closca. Caviar de mar. El gust que et queda a la boca és quelcom difícil de definir. M'ha sabut greu matar un ésser viu.....

 Vam inventar la divinitat... Déu ets tu... 

La buguenvíl·lea està preciosa. Els llucs no paren de créixer. Les bràctees de color fúcsia destaquen sobre el fons blanc de la façana. Torna a fer calor. La terrassa és perfecta quan se'n va el sol. S'hi pot contemplar la posta i, més tard, amb una dotzena d'espelmes, es crea un ambient d'allò més agradable per al sopar. Aquesta urbanització és molt tranquil·la. La majoria de veïns són jubilats francesos o alemanys. Tinc la platja a 5 minuts de cotxe o de moto. També agafo la bici, com ahir, que vaig anar pedalant fins a Castelló i Empuriabrava tot travessant els Aiguamolls . Una ruta planera i deliciosa. El paradís deu ser alguna cosa molt semblant a l'Alt Empordà, però sense urbanitzacions i sense turistes... i sense tramuntana! L'hort està en marxa. Ja he plantat 27 espècies distintes de vegetals comestibles, inclòs un parterre de plantes aromàtiques. Algunes llavors ja han brotat (raves, pastanagues, espinacs) i només cal anar ruixant-lo dos cops a...

La lluna blava i la pluja certifiquen les acaballes de l'estiu, el meu primer estiu empordanès. El blaus omnipresents del mar i del cel l'endemà de la tramuntana. Els ceps carregats de raïm. Les figues que regalimen.  Escric poemes mediocres amb un retolador de tinta lila. Parlen del paradís perdut, de la melodia del vent quan travessa les pinedes, de la nit que arriba i ens embolcalla de silenci.  Mentrestant, en la distància, l'alzina centenària ens mira. Ella ho sap tot, de nosaltres. 

El paradís es crema. Columnes de fum enterbolint ponent. Un cel de sang i d'atzabeja. L'eterna metàfora del foc i les cendres. S'apaga i revifa. Qui podria controlar els elements? Qui pot controlar el veí? Qui pot autocontrolar-se? El paradís es crema. Diràs adéu i l'endemà voldràs veure'm. No hi ha final ni principi. La roda gira i regira pels segles dels segles: el temps, les estacions, les òrbites dels astres, el llampurneig de les estrelles, el vaivé de les onades, les pells que s'acosten i s'allunyen a còpia de besades, pena i delit, por i esperança, la vida tota en definitiva. El paradís es crema. El paradís que som endins. El paradís que hauríem pogut ser. Un paradís de somnis i enyorances. Flames altíssimes llepen la lluna. De què serveix construir si, en un tres i no-res, tot se'n pot anar en orris? Una paraula basta. Un gest. Una burilla. Allò que esperàvem i no arriba. Allò que arriba i no esperàvem. Una infinitat d'expectatives. ...

Fa dos dies que està llegint amb fruïcio El salvatge dels Pirineus de Pep Coll , un autor de la comarca nascut a Pessonada. Ja ha arribat a la pàgina 175. De seguida es va sentir identificat amb Ventura Mir, l'entranyable protagonista que, trastocat pels llibres, ho deixa tot i se'n va a viure aïllat dalt d'un feixanc . La novel·la li recorda una mica El baró rampant d'Italo Calvino, que un dia va pujar als arbres i ja no va tornar a baixar. És la vella història de l'assilvestrat ( cimarrón , feral , runaway , maroon , vogelfrei ) que, pels motius que siguin, decideix fugir de la societat per tal de viure lliurement, com van fer els anacoretes, els ermitans, Thoreau , Unabomber , et tutti quanti . Primer cal prendre consciència de l'esclavatge al qual estem sotmesos i, després, fer mans i mànigues per escapar. No és gens fàcil. Com a mínim et diran boig. Seguint la inspiració romantico-roussoniana, el retorn a la wilderness implica un trencament am...

Les femelles utilitzen el sexe per a subjugar els mascles. A canvi, demanen "amor", aquell sentiment tan femení que surt a les novel·les romàntiques i a les pel·lícules de Hollywood. Quan un mascle i una femella es troben s'inicia un joc amb regles tàcites que, si no són escrupolosament respectades, pot acabar en catàstrofe. És el que sol passar. Té raó l'Enric Vila quan afirma que "la gent prefereix l'esclavatge que la llibertat". Pessoa ho va dir així: "Nada pesa tanto como o afecto alheio... Se te é impossível viver só, nasceste escravo" . La femella sempre quedarà decebuda perquè el mascle no és capaç d'estar a l'altura dels seus requeriments emocionals. És una frustració inevitable. Aleshores, davant l'evidència, té dues opcions (ben dramàtiques): o acceptar que la realitat és grisa o bé marxar sense dir adéu amb el sexe entre les cames... Faci el que faci, ella seguirà penjada d'una utopia impossible, és a dir, seg...