L'Oracle imminent ara també digital

Benvolgut Toni,

Edicions Bromera ha encetat recentment una aliança amb altres destacades editorials independents (Cossetània, de Valls, i Angle, de Barcelona) per posar en marxa EDI.CAT (www.edi.cat). L’objectiu d’aquesta aliança és fer front de manera conjunta als canvis (locals i globals) que s’estan produïnt en el sector del llibre i explorar noves vies de difusió de les obres que configuren els nostres catàlegs respectius.

En aquest sentit, volem posar en marxa al llarg del mes de febrer el llançament dels primers llibres digitals, i ens agradaria que figurares en aquesta selecció inicial. Et proposem, doncs, “publicar” L’Oracle Imminent en format digital, per a la venda mitjançant descàrrega en línia, amb protecció DRM anticòpia. A tal efecte, t’adjunte el model de l’addenda al contracte amb les condicions econòmiques propostes. Si hi estàs d’acord, t’agrairé que m’ho comuniques el més aviat possible i et farem arribar la còpia impresa i signada del document.

Moltes gràcies, com sempre, per la teua col·laboració,

Joan Carles Girbés

Director de publicacions

I ja en van dos

NB (lletra petita): Drets d'autor llibre analògic (paper) = 10%. Drets d'autor llibre digital (e-book) = 16 %. A partir d'ara els escriptors serem un 6% més rics... Visca! :(

LCL electrònica

Com ja vaig anunciar, EDI.CAT publicarà pròximament La catosfera literària 08 en format de llibre electrònic. La notícia la dóna avui Europa Press. D'aquesta manera, LCL_08 farà el viatge de tornada a la digitalitat. Textos que van néixer en els blogs i van anar a parar al paper, ara esdevindran un e-book.

Compra'l

Més notícies

LCL_08

Arrels superficials

Travesso la riera i m'apropo al lloc on abans d'ahir encara hi senyorejaven un parell d'avets majestuosos que la ventada va fer caure sense pietat. De seguida en van fer llenya i només queden les soques. M'entretinc a comptar els anells de la fusta. Descobreixo que, si fa o no fa, gairebé tenien la mateixa edat que jo. Per què van caure? Per què ara són morts? Mentre torno cap a casa medito la resposta... ¿Les meves arrels són profundes o superficials? ¿Jo també podria caure com els dos avets o em sostenen arrels pregones?

El punt de vista dels veïns

Nítidament veritable

Entomo la ventada parapetat rere el finestral del despatx. Nens morts, antenes arranades, arbres caiguts, crineres voleiants... La fúria de les ràfegues escombra qualsevol vestigi de confusió. Tot resta nítidament veritable. El vent neteja el cor, un cor que sap el que vol, un cor que s'estripa a cada instant víctima dels seus propis batecs contradictoris...

Ja surto a l'Enciclopèdia!

Diuen que no ets ningú fins que no surts a l'Enciclopèdia Catalana. Des d'ahir hi podeu trobar un article sobre la meva humil persona. He plantat arbres, he escrit llibres, he tingut una filla i ara surto a l'Enciclopèdia... ¿Això vol dir que ja he passat a la història i que ja em puc morir?

Saragatona diu la seva

Altres llocs on em podeu trobar

AELC
QUI ÉS QUI
VIQUIPÈDIA
OPERA OMNIA

El dia que Obama fou investit president

La memòria és un artefacte hipersubjectiu, ben curiós i fràgil. Per exemple, jo sempre recordaré el dia que Obama fou investit president no pas per aquest fet polític, sinó per un altre fet estrictament personal que per a mi és un milió de vegades més important que la investidura del 44è. president dels Estats Units. Al capdavall, amb tots els respectes, Obama acabarà sent una mera regla mnemotècnica.

Crepuscles

M'he estat a la platja fins que el sol s'ha post. Necessitava el mar, necessitava l'horitzó, necessitava el vaivé incessant de les onades, escuma lleugera, mirada llunyana... Quan s'ha fet fosc, el fred s'ha apoderat de la meva solitud. Aleshores he comprès que havia assistit al meu propi crepuscle.

Hi ha camins perquè hi ha peus. Hi ha amors perquè hi ha cors. Mai no diguis que tot s'ha acabat. Tot final és un nou principi...

Und jedem Anfang wohnt ein Zauber inne,
der uns beschützt und der uns hilft zu leben

Traducció al català

Hi ha primaveres arreu

No hi ha motius per a pensar que les coses que avui semblen impossibles ho hagin de continuar sent demà. L'actual impossibilitat no implica necessàriament la impossibilitat futura. Aquesta és l'arrel de qualsevol optimisme. El temps esporga les branques seques i fa llucar brots nous. Hi ha primaveres arreu esperant qualsevol excusa per a florejar a cor què vols. Hi ha primaveres dins teu que fa anys que coves... ¿Per què hauries de resignar-te a ser sempre hivern?

Entre les ombres

Vivim entre les ombres, amagant-nos de la llum excessiva que podria ferir-nos les pupil·les. Hem après el llenguatge dels gestos imperceptibles, semàntica críptica, telepatia d'incògnites. Vivim entre les ombres com fugitius impossibles que malden per atènyer el seu instant de glòria. Rere el teló, entre bambolines, florim com roses efímeres en un jardí fictici. Vivim entre les ombres perquè som veritables.

La justa llunyania

La imatge del Montseny nevat és una imatge poderosa. De lluny estant sembla una muntanya perfecta. De lluny estant moltes coses semblen perfectes. Com ara Déu, l'ésser més llunyà que mai ha concebut l'home; el més llunyà i el més proper, quina paradoxa no? Regnum meum non est de hoc mundo (Jo 18, 36) o Regnum meum intra vos est (Lc 17, 21)? En què quedem? El problema és quan t'hi acostes. Tot depèn de la distància. Com ara l'amor, que no suporta ni massa presència ni massa absència, perquè creix i s'intensifica en la justa llunyania...

Nascuts per a desaparèixer

Ella restarà

Si deixem de banda l'obra col·lectiva La catosfera literària 08 (maig 2008), l'últim llibre que havia publicat era L'oracle imminent (novembre 2006). O sigui, que fa més de dos anys que no publicava cap llibre. Casualitats de la vida han volgut que ara apareguin dos llibres meus quasi simultàniament.

Avui he rebut un mail de Mallorca en el qual se'm comunica que Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06 (Edicions UIB) ja està imprès; i aquest mateix matí he anat a Correus per a trametre a l'editorial Cap Béar de Perpinyà les proves corregides del poemari Entrellum.

Aquests dos llibres no esdevindran best sellers. Ja donaria gràcies si reben alguna crítica -bona o dolenta- en algun lloc. No tinc padrins, no pertanyo a cap mafieta. Vaig per lliure, a la meva bola. Ningú no m'ha regalat mai res, ni una miserable subvenció. Tots els llibres que he publicat són obres que han estat guardonades amb premis.

El primer blog que vaig tenir es deia igual que l'últim llibre que havia publicat. El proper llibre que publicaré es dirà igual que el blog que tinc...

Jo només aspiro a seguir fent la meva obra, a la xarxa, al paper i on faci falta. Quan jo marxi, ella restarà.

Demà serà un altre dia

Camines amb dubtes cap al futur. Voldries seguretats que no arriben. Tremoles quan el vent empeny amb força la teva fràgil carcanada. Tens un cor de vellut gairebé tranparent. Estimes com pots. No saps estimar d'una altra manera. Ets com ets i no t'acabes d'agradar gaire. Has arribat fins aquí, que no és poca cosa. Oblides els mals moments. Saps que no totes les llàgrimes són dolentes. Camines amb dubtes cap al futur. Demà serà un altre dia i tu també seràs un altre.

Entrellum + Entreluz + Clair-obscur

Recullo a l'oficina de Correus el paquet provinent de Perpinyà que conté les primeres proves del poemari Entrellum, guanyador del Premi Machado 2008, que l'editorial Cap Béar publicarà pròximament en versió trilingüe. La traducció al castellà l'he feta jo mateix amb l'ajut de Carles Latre. La traducció francesa és de Joan-Pere Sunyer. El volum tindrà 216 pàgines i encara falta per decidir com serà la coberta.

Fa sol. Després d'un cap de setmana manicomial per culpa de la puta lluna, sembla que torna la calma. Calma aparent. Esmerço la tarda repassant un per un els poemes, sobretot la versió francesa, que encara no havia pogut llegir íntegrament. Versos que ja no semblen meus...

Antoni -X- Ros

Jo no sóc Antoni Casas Ros, sinó Antoni Ibañez Ros. Malgrat que coincidim en el nom i el segon cognom, no tinc res a veure amb el misteriós autor d'El teorema de Almodóvar. De fet, no en sabia res d'aquest llibre ni d'aquest enigmàtic escriptor fins que no vaig llegir les últimes pàgines del Dietario voluble de Vila-Matas, on ell també afirma que "No, no soy Casas Ros..."

Al llarg del seu Dietario, V-M cita alguns blogs, però no esmenta ENTRELLUM. Tampoc no diu res de l'entrevista que li vaig fer a mitjans de febrer de 2007. Almenys, em queda el consol de què el meu nom hagi pogut inspirar el nom d'aquest escriptor emmascarat...

Llegeix les primeres pàgines del llibre
El blog de ACR

Felicitat Dragon Kahn

Tot ha de ser divertit. Aquest és el lema, la consigna. Som aquí per a divertir-nos. Com si la vida fos un parc temàtic i cada cosa que fem hagués de ser una diversió total. Es tracta d'això. Aquest és el sentit de la vida. Cal exorcitzar com sigui el fantasma de l'avorriment. Bored & boring? Vade retro! Si no és divertit no mola. Si no ens divertim xungo. Si ens divertim guai. La di-versió és la versió epidèrmica de la felicitat. Com el sexe sense amor. Però, a falta d'una altra cosa, benvinguda sigui la felicitat Dragon Khan...

música

Udolo en veu baixa

Noto que s'acosta el pleniluni perquè em poso més neguitós. És un neguit diferent del meu neguit habitual. Aleshores miro el cel i dic: clar, la puta lluna! I tu dius: estàs com un llum, què collons té a veure la pobra lluna amb el teu caràcter reconsagrat? Si t'emprenyes cada dos per tres sense motius, si punxes més que un eriçó esmolat, si sempre estàs de futris, si tens aquesta mala llet insuportable... no li fotis la culpa a la lluna! El que passa és que ets un llunàtic!!

Udolo en veu baixa perquè no em sentin els veïns. El cor em batega a batzegades. Em beuria la teva sang. T'esgarraparia de dalt a baix. T'escanyaria...

Tu, a més d'un llunàtic, ets un sàdic, un pervertit, un monstre!!!

Noto que s'acosta el pleniluni perquè només tinc ganes d'escriure salvatjades....

Mentre només les escriguis rai...

La lluna és la mare de totes les putes.

La neu es fon

La neu es fon. El sol de la mitja tarda amoixa les teulades. El blanc encara és pur, tan pur que fereix la mirada. Aquest silenci marmori que abraça el poble i m'abraça. La neu es fon, nívia rialla que s'acomiada. Sóc teu. Pertanyo a la vall dels teus pits. Sóc teu. Només et veig a tu quan tanco els ulls. La neu es fon. Cerco la nit. La terra s'engull les escorrialles...

Una malaltia

"La literatura no es un oficio, es una enfermedad; uno no escribe para ganar dinero o caer bien a la gente, sino porque intenta curarse, porque está infectado, porque lo ha ganado la tristeza."

Ricardo Menéndez Salmón, citat per Enrique Vila-Matas a la p. 230 de Dietario Voluble

Com gairebé tots els adolescents em sentia sol i estava trist. Per a fugir de la solitud i de la tristesa em vaig refugiar en Déu. Parlava amb Ell tot el dia; Ell m'escoltava, m'ajudava, em donava forces per a continuar endavant... Fins que un dia vaig deixar de creure en Déu. Llavors és quan vaig començar a escriure. Escriure és parlar amb un mateix i parlar amb tothom, amb tothom que vulgui llegir-te. Les paraules i els lectors et fan companyia i t'alegren una mica... Però la veritable malaltia és la vida -una malaltia crònica i mortal-, i no estic gaire segur que la literatura hi pugui fer gran cosa.

Dia de reis

Jo sóc antimonàrquic. Per això, com cada any, m'ha tocat la fava. Me l'he trobada embolicada en paper d'alumini submergida dins la nata del tortell. M'encanta que em toqui la fava...

Ahir, arran del post The blood-libelist, vaig rebre un munt de visites d'Israel (i alguna també dels països àrabs) amb la qual cosa el comptador va assolir el rècord d'ençà de la meva tornada. Vull agrair a tots els lectors israelians i pro-israelians el seu interès en els meus escrits.

Us deixo només dues frases que he trobat per la xarxa:

"If I were a Palestinian I would join a terror organisation” (Ehud Barak 10 years ago)

Les previsions diuen que nevarà, però jo no m'ho crec...

Doncs ha nevat!

The blood-libelist

La invasión de Gaza por parte del ejército Israelí ha estallado en internet y en los medios sociales, y el país hebreo está utilizando toda su potencia de fuego también en la red. Los Israelíes son plenamente conscientes de lo perturbadoras y adictivas que resultan los videos y las imágenes de la guerra para cualquiera de nosotros y las utiliza para expandir viralmente sus mensajes, eso si, con los comentarios cerrados. No quieren conversación, solo marketing bélico, solo propaganda.

Mientras impiden la entrada en Gaza de la prensa internacional, están inundando medios sociales como Youtube, Twitter, Facebook y Myspace con imágenes sobrecogedoras que para si hubiera querido George Bush en la primera guerra del golfo y con mensajes al menos tan teledirigidos como misiles.

En un medio joven como la red, la estrategia de comunicación israelí está entrando como un cuchillo caliente en un taco de mantequilla, y que quieren que les diga, a mi no me parece demasiado positivo.

The Internet is for War (César Calderón)

Alguns hem rebut aquesta "ofensiva" en carn pròpia. Aquí podeu comprovar com se les gasten aquesta genteta i l'histerisme que els envaeix:

Catalan Blood Libel


Censura en Facebook? (Mangas Verdes)
Guerra 2.0 (Periodistas 21)

Per aquí també parlen de mi...?

Niemandsrose

Avui cedeixo el meu espai a Josep Porcar i a la seva admirable creativitat videopoètica. El seu post és avui el meu post. Simplement impressionant...

Ein Nichts
waren wir, sind wir, werden
wir bleiben, blühend:
die Nichts-, die
Niemandsrose.

Espais sintètics

"Los cibernautas no tienen otro punto de apoyo que el esfuerzo de construirse a sí mismos. No sirven a ninguna causa, a ningún valor, a ninguna otra ley que su necesidad y su deseo de resistirse a su propio desmembramiento en medio de una sociedad devastadora. Son una afirmación de libertad contra el poder de los estrategas y sus aparatos, que quieren convertirlos en parte funcional de sus intereses. Llevan adelante una apropiación errante de los residuos culturales, una invisibilidad pública que les da un espacio de impunidad, puesto que son actores no autorizados por academias e instituciones, y se mueven dentro de una exterioridad a la que acceden a partir de las fisuras en la configuración social."

P. Espacios sintéticos (inèdit)

Nítida nit

Degoten les hores inútils com un plugim de parsimònies líquides. Viure és fugir, defugir-nos. Arriba la nítida nit de puntetes com una fada sense ales que ha perdut la brúixola dels somnis. Parlo amb enigmes. Tu, només tu, saps desxifrar-los. Tantes paraules. Tantes. Dins teu habito.

NITIDA NOTTE

Sgocciolano le ore inutili come pioggerellina di parsimonie liquide. Vivere è fuggire, sottrarci. Arriva la nitida notte di puntine come una fata senza ali che ha perduto la bussola dei sogni. Parlo con enigmi.Tu, soltanto tu, sai decifrarli. Tante parole. Tante. Dentro te abito

Traducció d'Anna Cinzia Paoluzzi

CIBERPOESIA

El punt de no retorn

"Sobre la cumbre observé la lógica iniciática de sus formas

y la certeza del imposible regreso"

D.G. Los adolescentes furtivos (inèdit)

He trigat 80 pàgines a trobar una errata, però al final l'he trobada. Bé, més que una errata, és un descuit. La frase és aquesta:

Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al hay que llegar

És evident que s'han descuidat de posar un que entre al i hay. Per tant, la frase completa hauria de ser:

Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al que hay que llegar

Es tracta de la frase que enceta la darrera anotació de l'any 2006 en el Dietario voluble de Vila-Matas, publicat per Anagrama el setembre de 2008 (1a. edició). M'encanta trobar errates en els llibres, i més si són d'editorials tan prestigioses com aquesta. Però anem al contingut de la frase, que és el que realment m'interessa.

La idea del retorn és un tòpic literari consagrat des de la mítica Odissea d'Homer. Ulisses, al final, després de molts anys i moltes peripècies, aconsegueix retornar a la seva Ítaca particular. D'acord amb la frase que cita Vila-Matas, em pregunto quin hagués pogut estar "el punt de no retorn" en el viatge ulissíac... És a dir, ¿què hauria hagut de passar perquè Ulisses ja no pogués tornar a Ítaca? (llevat, esclar, de la seva mort)

Ens passem mitja vida "anant" i l'altra mitja "tornant". Tornem als indrets i a les persones amb les quals hem establert alguna mena de lligam. Hi ha indrets i persones que "ens atrapen". Però no només indrets i persones, sinó també músiques, llibres, activitats, projectes... Hi ha coses a les quals tornem i tornarem sempre: llibres que rellegirem, cançons que ens acompanyaran... ¿Què és, si no, la llar (home sweet home)? Aquell lloc on sempre volem tornar, i hi volem tornar perquè el sentim "nostre"... ¿Possessió, amor, record? Ens passem la vida cercant paradisos. Uns llavis, uns ulls, uns braços, que ens acullin... L'aixopluc, el recer, el caliu... Sempre serem nadons tremolencs que enyoren la sina materna... Retornem sempre al paradís del qual un dia vam ser expulsats... Tu sabràs on tens la teva Ítaca particular...

Què ha de succeir, doncs, perquè el retorn sigui impossible? Quin és aquest misteriós "punt de no retorn"...? Fins on cal anar per "anar massa lluny", tan lluny que ja no puguis tornar?

Gauguin

5 anys de blogs

Ho recordo com si fos ara: va acabar el concert d'Any Nou de la Filarmònica de Viena i vaig perpetrar el primer post de la meva vida... a Can Blogger, of course, al qual segueixo sent fidel. Parlo del dia 1 de gener de l'any 2004. Ja han passat cinc anys, tot un lustre! Aquell primer blog el vaig titular Tros de Quòniam perquè així es titulava l'últim llibre que havia publicat. 5 anys, que es diu aviat. Ha plogut molt des d'aleshores.

TdQ va durar dos anys (04-05). Després en van venir altres... ENTRELLUM ja fa tres anys que funciona (06-07-08).

Ara, escoltant les primeres notes del Danubi blau, m'entra la nostàlgia... aquesta sensació de què tot retorna, de l'etern retorn de les mateixes coses, que diria Nietzsche.

Sona el telèfon. És ma mare que em desitja bon any nou.

Les notes del Danubi blau, la veu de ma mare, aquesta nostàlgia tan profunda que es barreja amb la ressaca d'una nit massa llarga...

A casa tothom dorm encara. Només jo tinc els ulls esbatanats. Flueixo com el Danubi, amb els braços ben oberts, cap al demà...

Aplaudiments. 1 de gener. Cinc anys. La marxa Radetzky....

Benvinguts al 2009!