ENTRELLUM

I. Haiku He dit: silenci. I m'aturo un instant badant entre dos blaus. Ella s'asseca els cabells amb el sol de la tarda. Hi ha una brisa que acarona el pal del veler. II.  Rebel·lia Tot és estrany en el mirall de les coses que brillen ulls enllà. Com el teu somni que irromp enmig de la nit. Com la quieta remor  de les onades. Tot és estrany i no me'n sé avenir. III. Retorn Ets tu, Ítaca, ho sabies? Sabies que no cal travessar oceans, que no calen  odissees? Ets tu,  principi i final, cada passa, cada pedra, cada pregunta, cada silenci... Tu sol  davant la immensitat. Tu, Ítaca suprema, en la minúscula aspiració d'esdevenir angelical.  IV. Presència "Perquè ningú no n'ha de fer res de la teva presència" Nua,  es pentina com ho feia Eva al paradís abans que la serp la temptés amb  la saviesa. Saviesa és adonar-...

Marlies diu: Schlafende Hunde soll man nicht wecken (no s'han de despertar els gossos adormits ) (encara que jo traduiria lliurement així: no s'han de remenar les ombres). Gossos, ferides, ombres... Let sleeping dogs lie . Es tracta d'un refrany que hauríem de tenir molt en compte, els "estudiants de la Llum" (manllevo l'expressió del Llibre d'Or de Saint Germain). Marlies té el cabell vermell com Lilith . Se'l tenyeix amb alquena . A ella li parla la seva Kundalini (que es representa en forma de serp ). A mi Lilith, una serp que se'm va aparèixer en la primera visualització en la qual ella (Marlies) em va guiar. Abans de trobar-me-la (la serp), vaig haver de superar un mur. M'hi vaig enfilar amb una escala i, de dalt estant, vaig poder contemplar que a l'altra banda hi havia un desert ple de dunes. Marlies em va dir: pregunta si hi ha algú... Vaig preguntar-ho: Hi ha algú? La sorra es va remoure i una cobra va treure el cap to...

Ouspensky comprendió que el carácter circular del tiempo y de la cuarta dimensión tenía bastante que ver con los símbolos de espirales y círculos trazados por los antiguos magos, psicólogos y alquimistas de diferentes épocas y tradiciones espirituales: la serpiente mordiéndose la cola (el enigmático uróboros que tanto fascinara a egipcios, griegos y chinos), el eterno retorno, el Tao, las espirales descritas y trazadas por sabios antiguos de todo el mundo, etc. Probablemente los pensadores, filósofos y médicos más antiguos lograron intuir que lo que había más allá de nuestros sentidos era circular y con forma de espiral , no pudiendo ser encontrado en lugar alguno más que al interior de nosotros mismos. Si la primera època de Cap Ras (gener-juny 2015) va estar presidida pel símbol de l'Espiral ( Connexió Espiral ), em fa l'efecte que aquesta segona època serà la del Pentacle ... Phi - The Golden Key The Golden Key - a video by Jonathan Quintin Art Posted by...

Només tindràs allò que retorna. La serp es converteix en àliga seguint el Camí de L'Espiral. Les onades del mar es fonen amb la lluna tàntrica. El cant i la dansa et permeten assolir un estat de trànsit on la visió és un cercle de color violeta. Allò que ets en el nucli, amb les parpelles closes, amb l'ànima esbatanada, amb l'íntima certesa que tots els éssers són manifestacions de la mateixa energia . Diga-li Déu si vols. Manitú. Mirades i abraçades infinites. La tribu vibra. Sana el cor. Ahó . Ha arribat l'hora del compromís . Com les pedres que apiles, hauràs d'aprendre el subtil equilibri entre el cap i l'emoció. Plora. Dorm.           

A la Vall de l'Esquirol hi havia una fada que plorava tot el dia. Només la consolava el riu on es banyava, la guitarra i la seva gata Mixa. De dia es perdia per les gorges ombrívoles. De nit mirava la lluna amb melangia. Era una nena trista que explicava contes als nens i els cantava cançons perquè ballessin d'alegria. Un dia va baixar al mar i, passejant per la platja, va trobar un nen que jugava amb pedres i fustes. Es van mirar als ulls i no van caldre paraules. De sobte les llàgrimes van esdevenir rialles i la fada va mudar la pell antiga com una serp que surt de la cova negra després de l'hivern.  Va arribar la calor a la Vall de l'Esquirol i la fada cercava paraules per a definir allò nou que vivia. El nen li va dir a cau d'orella: no cerquis paraules perquè hi ha coses que no poden ser dites. El temps es fonia entre música i carícies. Tot era fàcil com fàcil és el curs de l'aigua que davalla...  Hi ha una sintonia còsmica en cada gest,...

Que som salvatges és evident. No aspiro a una altra cosa. Encara hi ha persones que romanen a les ciutats. Incomprensiblement. Demà canviarà tot i no hauran tingut temps d'aprendre a sobreviure enmig de la natura. Som de la tribu. No ens calen luxes ni galindaines. Udolem, cantem, ballem, copulem com animals tàntrics. Els àngels ens envegen i donarien les ales per ser com nosaltres. La cova negra uterina. Els cossos plens de fang. La cascada purificadora. Les serps ens guien. La lluna ens fa l'ullet. Salvatges . És que hi ha una altra sortida?   

É sempre de nós que nos separamos quando deixamos alguém , deia Pessoa en boca d'Álvaro de Campos. Per això, cada separació és una bestreta de la mort, un retall nostre que deixem a la vora del camí com les serps deixen la pell. Un suïcidi parcial. Com era jo quan estava amb ella ? Com seré a partir d'ara, que ja no estem junts? Allunyant-me renuncio a ser qui era, liquido una possibilitat vital per tal de crear una nova condició de ser. No és només un canvi de circumstàncies, sinó quelcom més profund i essencial. El cor ha d'estar disposat a acomiadar-se i recomençar . Aquí rau l'encís. La crida de la vida no s'atura mai. Viure estripant-se, automutilant-se, petites morts que anticipen la mort final. L'aprenentatge de les pèrdues . Retalls. Talment un àlbum de fotografies.

De vegades sento nostàlgies de totes les vides que he viscut. Em llevo amb la fresca del matí, m'enfilo muntanya amunt, camino de pressa, sense aturar-me, fins que arribo a l' ermita blanca .  De vegades sento nostàlgies de les vides que no viuré. M'assec sota la surera, deixo que la mirada es perdi horitzó enllà, sobrevolant les oliveres fins a la badia. Piulen els ocells. La murtra florida.  De vegades sento nostàlgies indescriptibles, com si aquest món no fos casa meva, com si aquest cos no fos el meu cos, com si totes les paraules que empro fossin alienes. La murtra florida, la seva flaire antiga, em porta memòries d'un jardí abandonat . Tantes coses abandonades. Tantes persones.  De vegades sento nostàlgies del nen que no vaig ser, de la dolça solitud perduda, de les ànimes que (com disfresses efímeres) m'he emprovat i he descartat perquè no em feien el pes. L'estiu s'esmuny de puntetes. Hi ha serps arreu, invisibles. La vista se'...

Quin cel esbandit de núvols podria embolcallar l'alegria que sento? L'empenta del vent sobre la terra molla sacsejant les branques de les oliveres, la lluita aferrissada del món contra les ombres, silencis invisibles. No tinc cap intenció de confessar-me. Seré un oblit que respira a l'hora del capvespre, la melangia de les serps a les acaballes de desembre. I els teus llençols ―qui ho diria― tan meus com les passes que s'enfonsen en la sorra. Mira'm als ulls i menteix-me. Quin cel esbandit d'estrelles podria endur-se la flama del nostre amor i fer-la cendres? No tinc cap intenció de confessar-te. Massa pecats, massa penitències.  poemes

La vie est à peu près leur seul luxe ici bas  La vida és l'únic luxe que tenim aquí baix, cantava Brassens. S'acosta la lluna plena. Les serps surten dels caus. No hi ha amors impossibles, sinó ocells temorencs que no gosen volar. El devessall del vent sacseja les branques florides, doblega els canyissos, embolica els amants. Ell li acarona la cara, gràcil cristall, amb parsimònia infinita. No vol trencar l'encís del primer tacte. Ella ha emmudit i, absorta en els ulls verds, es mossega el llavi jussà. Qui podria desfer l'encanteri? Ella és barca que es gronxa sobre el blau. Ell marea que s'arbora, volcà a punt d'esclatar. La mar embogeix enllà dels aiguamolls. El temps es dissol entre els seus llavis. No hi ha amors impossibles ni àngels rebels. Tant de bo fos un miratge. Ella s'estreny contra el pit amb totes les seves forces. Ell sospira, somriu i agraeix. No calen paraules. No hi ha amors impossibles, sinó somnis malaguanyats. Els déus...

Fa uns dies que està molt poètic. Sembla que Terradets li està tornant l'ànima que va perdre. Ja són set mesos de vida eremítica en aquesta cabanya de fusta davant el llac. Igual que el cuc dins el capoll va deixant de ser cuc per a esdevenir papallona, ell avança lentament pel camí de l'heroi. Quina és la seva heroïcitat ? Haver estat capaç de trencar el cercle viciós de la vida convencional, sortir-se per la tangent, aventurar-se, explorar, reinventar-se cada dia... Com la serp que deixa enrere l'antiga pell perquè necessita créixer. I és que no podem romandre fent sempre les mateixes coses, reincidint en els mateixos hàbits, donant tombs com hàmsters dins la roda repetitiva, engabiats per una societat que ens esclavitza amb els seus paràmetres gallinacis. Ho anomenen "seguretat" quan, de fet, no és res més que inèrcia, comoditat, covardia, mandra i decadència. Cal superar la por, jugar-se-la, fer el salt, llençar-se al buit... Cal creure que una altra vid...

No hi ha pressa per a res. Bonança els primers dies de l'any. La boira s'ha esquitllat i, en el cel ras, llueix un sol magnànim que omple el futur de bons presagis. No hi ha pressa per a res. El que fem o deixem de fer és pura gesticulació. El que hagi de venir vindrà. Cal obrir les finestres de bat a bat perquè, malgrat el fred, el cor s'ompli d'aire nou. Contemplar els cims nevats. Passejar pel bosc. Ser humil i ambiciós al mateix temps. Somiar. No hi ha pressa per a res. Tot arribarà. El fruit del treball, el fruit de l'amor, el fruit del dolor, el fruit de la soledat. Som aquí per a lluitar. Som aquí per a fruitar. Dormen les serps i els muricecs. L'entreson dels peixos sota les aigües del llac. Ell remena un joc de cartes plenes de possibilitats. Poder fer-ho tot, poder estar a tot arreu , poder romandre. No hi ha pressa per a res. L'hivern és l'estació més flegmàtica. Llegeix tota la sèrie T

Dia de calor exagerada. L'única manera de suportar-la és tancar la casa ben tancada i romandre a l'interior fins que el sol se'n va. A l'hora de la migdiada l'han despertat uns sorolls provinents de la finestra. S'ha llevat i ha vist un poll de gaig sobre la reixa. Quan ha sortit n'ha vist un altre molt a prop. Ambdós han abandonat el niu i estan aprenent a volar. La mare, que no els perd de vista, quan s'adona de la presència de l'humà, comença a xisclar per avisar-los i, sobretot, per a desviar l'atenció de l'intrús. El nom científic del gaig és Garrulus glandarius . Garrulus significa cridaner, sorollós. Els pollets s'ajunten i resten immòbils sobre la branca d'un pi. O aprenen aviat a volar o no sobreviuran pas. Per aquí hi ha moltes serps. Els humans, en canvi, som capaços de sobreviure sense volar la qual cosa sempre m'ha resultat quelcom digne de llàstima. Fins i tot alguns estimen les gàbies! La cuina plena de formigues...

La impressora vomita els 53 folis de l'últim poemari que acabo d'enllestir. El vaig començar fa 9 mesos. S'ha anat gestant a poc a poc, sense voler, com un fetus amb vida pròpia que ara em sorprèn per la seva consistència. Un altra autoradiografia literària, una altra pell de serp que deixo a la vora del camí. La banda sonora podria ser aquesta:

Vi volcanes nevados justo antes del apocalipsis Niños prodigio bebiéndose su propia sangre Humaredas de ciudades anónimas devastadas por el fuego anónimo Bosques exhaustos con pájaros exhaustos que chocaban contra los cristales y morían con los ojos abiertos y las alas plegadas Nubes radioactivas que barrían las nubes antiguas para llover polvo amarillo sobre los tejados Flores minúsculas donde los colibrís succionan néctar delicioso El púrpura de los atardeceres australes frente al océano Vi muñecas de trapo gritar como si fueran violadas Pies descalzos y fríos caminando sobre cenizas Ojos ciegos, henchidos de niebla, antesala de la perdición Árboles milenarios susurrando versos efímeros Volúmenes escritos en alemán donde se sostienen tesis inverosímiles La Reina del Arco Iris me abrazó en el ombligo del mundo Mi cabeza sufrió cuatro heridas como despertares El Nahual anduvo todas las noches a mi alrededor Escuché el croar de la rana bajo la leña Hongos sagrado...

Surto de casa riu amunt i en mitja hora em planto al pavelló de Pardinyes. La Llotja en construcció. Piragües, skate, futbol, tir amb arc, petanca... M'endinso a la vegetació i em perdo pels corriols de la Mitjana. El pous de la Sant Miguel, la Bassa Gran... Se'm creuen dues serps considerables i algun ciclista esveradot. Cada dia m'agrada més caminar. De baixada provo tots els aparells del circuit de jogging que hi ha al marge esquerre del riu. Molt divertits. Em dutxo. Preparo un arròs negre a la cassola de fang. Primer dissabte d'octubre. Demà pleniluni. Fotos... Riu avall

Han arribat les pluges. Les orenetes es preparen per al gran viatge. Les serps busquen el cau per a la gran son. Tu i jo, amb el cor arrupit, imaginem nous escenaris... ¿O serà veritat que no hi ha res de nou sota el sol?

Tokerau és vent i Mahina és lluna. Són les meves paraules predilectes en la llengua rapanui . Sol es diu Ra'a , com el déu egipci. Les erres són suaus i les hacs s'aspiren. Una mateixa paraula pot significar diferents coses depenent del context i del to de veu. A Rapa Nui no existia la religió fins que van arribar els capellans cristians. Els moais no són déus, sinó l'efígie vivent dels avantpassats. Ells no adoren res, respecten la terra - Te Henua - i els ancestres - Tupuna -. Creuen en el Mana , l'energia, el poder. Aquest Mana va ser el que va moure els moais. Ha Ere Moai . Els moais caminen. No els preguntis res més perquè no en trauràs l'aigua clara. Observa, descalça't, camina, sent. Tu mateix comprovaràs la presència del Mana que t'entra pels peus, et puja per les cames i et carrega com si fossis una bateria. Vaig deixar l'illa curull d'energia. Encara em dura. Mahina és lluna i Tokerau és vent. Nit es diu Po , i Otea és el dia. Ran...

¿Quantes vides distintes podem viure en una sola vida? No em refereixo a portar una doble vida, sinó a morir i a tornar a néixer vàries vegades sense morir del tot. Alguns animals passen per diferents fases, pateixen metamorfosis. ¿Què té a veure un cuc que s'arrossega amb una papallona que vola? I resulta que és la mateixa vida que ha canviat de forma sense desaparèixer. A això em refereixo. Quan a la serp li surten plomes. Quetzalcóatl . Kukulkan. Gukumatz. Tangata-Manu. There's a bird that nests inside you sleeping underneath your skin. Yeah, when you open up your wings to speak I wish you'd let me in... I walk along these hillsides in the summer'neath the sunshine. I am feathered by the moonlight falling down on me...