28.6.15

Tribu


Que som salvatges és evident. No aspiro a una altra cosa. Encara hi ha persones que romanen a les ciutats. Incomprensiblement. Demà canviarà tot i no hauran tingut temps d'aprendre a sobreviure enmig de la natura. Som de la tribu. No ens calen luxes ni galindaines. Udolem, cantem, ballem, copulem com animals tàntrics. Els àngels ens envegen i donarien les ales per ser com nosaltres. La cova negra uterina. Els cossos plens de fang. La cascada purificadora. Les serps ens guien. La lluna ens fa l'ullet. Salvatges. És que hi ha una altra sortida?

  

3 comentaris:

Esojairam ha dit...

Veig que has canviat d´escenari i m´agrada... S´assembla més als paisatges que a mi m´emocionen i que sovintejo...

Som salvatges sí. L´essència és 100% salvatge ( o almenys en alguns humans...). Sempre he pensat que hi ha com a mínim dos subespècies o més d´humans: una, que busca connectar-se sempre que pot amb la natura; que li agraden els estels, les herbes, les flors... enfi, que sent una mena de curiositat innata cap a tot el que és lliure i natural; i una altra que només sembla que pugui sobreviure en les ciutats. Jo sóc de les primeres. Me n´alegro que tu també. Viu!

Toni Ros ha dit...

He canviat el mar pels rius, l'aigua salada per la dolça, la platja per la muntanya... El decorat és important, però no essencial. La "connexió amb la natura" és el nodriment energètic imprescindible per a la salut del cos i la salvació de l'ànima. Que la caloreta sigui lleu. Abraçada gran.

Anònim ha dit...

Parece que lleves un traje de barro. Cuando el artista y el elemento que emplea se transforman ambos en obra artística.

Un fuerte abrazo,

Javier