Veig dos nens maltractant un cadell. El gosset ganyola de dolor. L’apedreguen, l’agafen i el llencen a l’aire deixant que s’espetegui a terra... No puc suportar-ho. M’hi acosto i s’aturen, mentre proven d’amagar el gos. Jo amanyago la bestioleta, li faig un petó, em poso la mà al cor i la torno a acariciar. Els nens em miren estupefactes, com si fos un extraterrestre. Al·lucinen. Marxo sense dir cap paraula. No parlo amazic. Tot això succeeix als afores de Tata, una ciutat marroquina del sud, lletja i polsegosa. M’allunyo del lloc dels fets i, després d’unes passes, em giro i torno a posar-me la mà al cor, fent una reverència als nens i al cadell. El sol es pon rere les precioses muntanyes pelades de l’Antiatles... Només són una nens avorrits maltractant un cadell. Ser gos al Marroc és una autèntica desgràcia. Als gossos del carrer els anomenen “beldis”. Al país hi ha uns 3 milions de gossos abandonats, apallissats, famolencs, que s’arrosseguen amb el cap cot, d...