ENTRELLUM

La diferència principal entre viatjar sol i viatjar acompanyat és que quan viatges sol escrius més, molt més.  El fet de tenir una persona al teu costat, haver de conversar i compartir experiències, t’absorbeix de tal manera que no tens temps ni esma per a sentir i expressar les coses per tu mateix. Això no vol dir que no sigui gratificant gaudir d’una bona companyia.  Els millors viatges de la meva vida han sigut aventures solitàries. Parlo dels Caminos de Santiago, de Rapa Nui, del Cap Nord... Per descomptat que, en aquests viatges, trobes persones amb les quals establir feed-back, però solen ser intercanvis ocasionals. En el fons, estàs sol, tu i el camí, tu i la teva vivència intransferible.  M’encanta anar sol pel món, a la meva bola. M’encanta tenir la possibilitat de compartir moments o fragments del meu viatge amb altres persones. També m’encanta poder estar les 24 hores amb la mateixa persona, descobrint coses plegats, amb el risc que suposa la convivència intens...

Si alguna cosa crida l’atenció de la gastronomia brasilera és la gran varietat de fruites que pots trobar. Les natives són força desconegudes fins i tot per als brasilers. De moltes en fan sucos els quals, juntament amb l’aigua de coco i el caldo de cana, són una beguda d’allò més sana perquè són liquades al mateix moment amb la polpa inclosa. A continuació teniu la llista de fruites més comuns (no les he tastades totes, però sí algunes): Abacaxí, açaí, araçá, araticum, ameixa, babaçu, bacupari, buriti, cabeludinha, cagaita, cajá, cajú, cambucá, cambuci, carambola, cupuaçu, goiaba, graviola, grumixama, guabijú, guabiroba, iná, ingá, jabuticaba, jatobá, jenipapo, macaúba, mandacara, mangaba, maracujá, pequi, pitanga, pitomba, sapucaia, serigela, tamarindo, umbu, uvaia...   La llista completa abasta 312 fruites:  https://tudosobreplantas.wordpress.com/2009/05/20/lista-com-todas-as-frutas-brasileiras/

Retrobo Stefan Zweig. Hi ha un monument que el recorda a prop de la Praia do Porto da Barra, més avall del Fort de Santa Maria. És un monòlit amb la seva cara i una explicació.  L’intel.lectual jueu d’origen austríac va acabar el seu exili en aquestes terres, i està enterrat a Petrópolis, on es va suïcidar el 22-2-1942 juntament amb la seva dona Lotte mitjançant una sobredosi de Veronal.  A la declaració que va deixar escrita diu: "Trobo que és millor acabar en un bon moment i dempeus una vida en la qual la tasca intel·lectual ha significat el gaudi més pur i la llibertat personal el bé més preuat sobre la Terra" Per a ell, Brasil seria lo més semblant al paradís i (traduint el títol d’un seu llibre) una terra de futur. El futur que Europa havia sacrificat amb el nazisme.  Les dues coses més sagrades: el pensament i la llibertat, unides en aquest lliurepensador el qual, malgrat el seu obligat nomadisme desarrelat ( heimatlosen Wanderns ), aconsegueix esdevenir un far que ...

Descobreixo que a Salvador també hi ha una església dedicada a la Verge de Montserrat. Es tracta de Nossa Senhora de Monte Serrat, a la punta de Humaitá, molt a prop de la Basília do Senhor de Bonfim, un indret estratègicament situat a l’entrada de la Baia de Todos os Santos.  Quan hi arribo està tancada. Pregunto a un home amb barba blanca que té aspecte de homeless si sap quan l’obren. Es diu Mourinho, sempre ha viscut aquí, és el guardià del lloc. M’indica amb qui he de parlar si vull que m’obrin l’església. Ho aconsegueixo. La imatge no és moreneta, sinó blanca. Com em recorda l’amic Keith:  nor was the one in monserrat itself black originally - it has just become so over time through the smoke from many candles... Tampoc era negra la imatge de Nosa Senhora de Montserrat que vaig veure a Rio de Janeiro, a l’església que hi ha entre l’illa das Cobras i el Museu d’Amanha.  A São Paulo trobem també Nossa Senhora do Monte Serrate, al barri de Pinheiros.  Per tant, l’...

“Na vida só vale o amor e a amizade. O resto é tudo pinóia, é tudo presunção, não paga a pena...” (Jorge Amado) El Pelourinho és l’esclat de tots els colors sobre la pell fosca i Olodum, el bloco-afro que  promou l’èxtasi col.lectiu a través de la batucada, mig samba mig reggae, perquè al capdavall tots venim de la Mare Àfrica i el tam-tam ens recorda les arrels selvàtiques. La noia pixa al carrer, a la gatzoneta, en un beco de llambordes que fa baixada, poc freqüentat, les calces als genolls, el rajolí s’escola pedres avall, quan la miro somriu, somric, la vida és això, així, aquí, ara mateix, la vida baiana, tan real que fugim a corre-cuita no fos cas que tanta vida ens pugui ferir, a nosaltres, gringos encarcarats, temerosos de les ferums i les bactèries, sempre fugint d’allò que no podem controlar... Pinóia és una paraula que significa fotesa, cosa sense valor. O amor o res. L’amor omple de sentit la buidor existencial.  Malandro vagabundo. Què més podria ser?  El Pel...

Adoro les platges que no s’acaben mai, quilomètriques, per les quals corres descalç com un nen que no cerca res, que és feliç pel simple fet de córrer. Perquè els nens són feliços en el pur present, amb una mica de sorra, empaitant les onades, agafant petxines, carregant un tronc que la marea ha portat. Mireu-los, no tenen objectius ni plans, no en saben res, de les obligacions o les expectatives dels altres, corren i juguen hores i hores fins que la mare els crida perquè és l’hora de sopar...   Recordo quan feia experiments tancat a la cambra, barrejant substàncies, observant a través del microscopi, encuriosit per tot el que no sabia de la natura i dels humans. Recordo els crits de ma mare. Sempre cridava, la pobra. El Tonet estava passejant pels camps o enfilat als arbres i tornava a casa quan es feia fosc. El Tonet no ha perdut l’esperit curiós, la dèria aventurera...  Adoro les platges que no s’acaben mai.  La llibertat és això: no deixar de ser nens i córrer c...

Últim dia a Canavieiras, el gran descobriment del meu primer viatge a Bahia. És dissabte al matí. Em perdo pel mercat. Hi ha de tot, per a donar i per vendre. El més pintoresc és com lliguen els crancs vius en manats. Un home que va en bicicleta en porta un fotimer. També venen la carn del cranc neta de closca, en bossetes.  He caminat amb la marea baixa, com cada albada. És el moment més deliciós del dia, el més meditatiu. Enmig de la grandiositat del paisatge, només et surt el silenci i la veneració, el cant sagrat de l’ànima que reconeix la divinitat en la matèria. Ja ho va dir Plató: es tracta de recordar d’on venim i qui som. Venim dels elements i som elementals.  Sol i mar i riu i sorra i brisa i núvols i manglars i peixos i crancs i meduses i urubús i petxines i palmeres i garces i estrelles i horitzó...  Tot això som. Elementals. I un garbuix de paraules que ens fa humans. 

He vist dofins jugant a fet i amagar, crancs mimetitzant-se amb les arrels dels manglars, petxines rosades, dòlars de la sorra, palmeres que cauen i moren abatudes per les onades, garces blanques i garces negres, els vaixells dels pescadors tornant de pescar camarão . He vist els ulls de la gent senzilla: el cambrer que col.lecciona monedes estrangeres, la dona que ven xocolata fet a casa, el barquer que t’explica històries de sirenes, la veïna jubilada i la seva gateta Crystal, argentins i italians que han oblidat el passat, músics genials tocant al carrer, hippies autèntics, turistes que sopen cada dia pizza, la noia de tretze anys prenyada, amb la mirada perduda... He vist el món, la misèria i la bellesa de tot plegat, i estic en condicions de dir-vos que val la pena fugir dels inferns habituals per a cercar aquells paradisos llunyans que el somni afaiçonava quan érem infants.  El nen que sóc no voldria fer-se gran. Mai de la vida. Mai. 

Caminar 10 km per la platja de l’ilha da Talaia fins a l’extrem on el riu s’ajunta amb l’oceà.  Veure sortir el sol entre núvols i, a l’altra banda, l’arc de Sant Martí omplint de colors l’horitzó.  Trobar crancs enormes, violacis, els famosos guaiamums (cardisoma guanhumi) i jugar una estona amb ells mentre, valents, et planten cara amb els pinces.  Deixar el temps en suspens, perquè en aquest racó de món ningú té pressa, ni tan sols existeix la idea de pressa.  Donar gràcies, sempre donar gràcies, per poder gaudir de tanta bellesa, per l’acompliment dels somnis, perquè la salut i l’amor ens acompanyin sempre.  Tornar els 10 km amb el sol a dalt i cercar desesperadament l’ombra de les palmeres. Mai havia valorat tant les ombres com aquí.  Arribar exhaust i prendre una dutxa. Esmorzar fruites i sucs. Preparar-me per a l’excursió estrella d’aquesta tarda: navegarem entre manglars, ens empastifarem el cos amb fang negre, visitarem l’illa de les Garces, farem ...

És un misteri qui hi hagi passió i que hi hagi poema. Més misteri encara és que la natura més salvatge sigui la més bella, la més divina. Allà on l’home encara no ha trepitjat gaire, allà trobaràs la signatura del Creador. Només cal obrir els ulls i oblidar les creences limitadores.  Un arbre, una fulla, una posta de sol, una petxina, un ocell en vol, la innocència d’una criatura que encara no ha après a seguir els patrons de la domesticació, el moment en el qual els amants es deixen anar sense cap altre objectiu que la delícia de l’instant...  És un misteri que hi hagi poema i que hi hagi passió. Més misteri encara és que hi hagi persones que mengin cap de porc, paguin per fer l’amor i vomitin alcohol a trenc d’alba.

Fa 13 dies i 2.500 km que volto per l’estat de Bahia, primer per l’interior (Chapada Diamantina) i després pel litoral. La població més al sud que he visitat és Caraíva. He vist platges paradisíaques, però el fet d’estar en temporada alta implica trobar-te massa turistes. Aventurant-me per racons que no surten a les guies, per fi he ensopegat amb un indret realment increïble. Tinc dubtes de si n’he de parlar, conscient que publicitar-lo podria resultar contraproduent... Situem-nos: 450 km al sud de Salvador, entre Porto Seguro i Ilhéus, Costa del Cacau, antic domini dels indígenes pataxós, on desguassen una colla de rius: Jequitinhonha, Pardo, Patipé, Salsa, Salgado, Cipó, Poxim, Passuí, Jacaré... Aigües dolces plenes de matèria orgànica que s’aiguabarregen amb la salinitat oceànica; ribes de manglars (manguezal), cocoters i Mata Atlàntica on habiten crancs enormes (guaiamum), aus i peixos molt cotitzats (robalo, vermelho i el mític Marlí blau, aquí és un dels llocs del món on més se’n...

No hi ha neguit, sols una pau de mar en calma amb el cel atapeït de bromes fosques i un arc de Sant Martí enllà de les muntanyes. Anit una barata (panerola) volia dormir amb mi, vaig haver d’esclafar-la, era enorme, amb unes antenes llargues, una cuca d’allò més tropical i desagradable. Aquest matí he comunicat als propietaris de la pousada que marxava abans d’hora. He deixat el cos del delicte surant dins la tassa del vàter. L’ocell que ara canta a la palmera potser hagués fet un bon àpat amb el blàtid. Marxes dels llocs en els quals ja no pots aprendre res més i de les persones que limiten el teu creixement. Sospites que, si et quedes, acabaràs convertint-te en un bonsai. Marxar acostuma a ser higiènic. Sempre trobes noves platges, com ara aquesta de Mutary, entre Porto Seguro i Ilhéus, amb comunitats indígenes i dunes sense urbanitzar.  Les onades em diuen que no cal escarrassar-se gaire perquè una de les premisses fonamentals per tal d’assolir la pau interior és acceptar la im...

Música al carrer Una de les atraccions màximes d’Arraial d’Ajuda és la profusió de músics que actuen en directe amb diferents performances, des dels que s’estan dins els restaurants fins els que toquen i canten als carrers i places. La varietat d’estils és increïble, predominant la música brasilera.  De tot el que he vist i escoltat, destacaria la festa que es munta cada nit a la cruïlla dels dos carrers principals (São Pedro i Mucugê),  a la plaça anomenada broadway dos hippies. És brutal, no solament pels músics, sinó per la gent que s’hi aplega i participa espontàniament. A mesura que avança el frenesí musical i dansaire, amb l’inestimable empenta de l’alcohol i altres substàncies, allò esdevé un ball de freakies surrealista. He gravat vídeos que ho demostren...  L’energia del so i de la dansa són l’essència dels rituals més ancestrals. Dono fe que, si et trobes dins la rotllana, l’energia s’encomana.  Vull esmentar un geni indiscutible que brilla amb llum pròpia ...

Naturalíssima (restaurant vegetarià)   Número 1 a Tripadvisor Menú de jantar (sopar): - Suco de melão, uva, gengibre i canela - Escondidinho de abóbora (carbassa), quinoa, legumes e curry - Sorbete vegano de amendoim (cacauet) La cambrera és xilena (Melissa). Veu el meu tattoo i diu: Isla de Pascua! Li pregunto si hi ha estat i respon negativament. Parlem... Letícia és la creadora d’aquest restaurant. Cabell curt, alto astral, de Belo Horizonte (MG), fa 12 anys que és vegetariana, i un any i mig que va engegar aquest projecte. Parlem... El cardapio (carta) té coses interessants: sucos prensados a frio, caldos, saladas, suchás, tapioca (crepioca), wraps, escondidinhos, bolos, smoothies, açaí, sorbetes... Costa trobar vegetarians en el país del churrasco (amb permís d’Argentina). La delicadesa dels éssers vegetarians no té res a veure amb la vibració agressiva dels carnívors. Es tracta de desenvolupament espiritual, de consciència. Si som el que mengem, no podem menjar qual...

M’he despertat amb el cant del gall. He sortit rumb a la platja. Pel camí, a la rua do Mucugê (“A rua mais charmosa do Brasil”), jovent que encara no havia dormit, amb cares de ressaca. He caminat cap al sud, recorrent les platges de Mucugê, Parracho i Pitinga fins arribar a la llacuna que forma el riu, on comença la platja Taípe, més salvatge, amb falésias (espadats) vermells i blancs que foren descrits per Pedro Vaz en la primera visita dels portuguesos a aquesta terra (tot i que el primer a desembarcar va ser Pedro Cabral, a Coroa Vermelha, 16 km més amunt de Porto Seguro). Demà hi tornaré amb el cotxe i aniré encara mès avall. El problema és que, quan surt el sol, la calor es fa poc tolerable.  Vull comentar dos detalls abans que se’m passin. Les ampolles d’aigua grans (1,5 litres) estan plenes fins al tap. O sigui, que quan les obres vessen segur. A Europa deixen un espai d’aire. Aquesta mania brasilera fa que et xopis (cosa agradable amb aquest clima) i, a la llarga, acabe...

Aquí l’aigua és més blava, d’un blau turquesa que destaca entre els esculls foscos i l’arena clara. He caminat una mica fins allunyar-me de la gent. He trobat un parasol i m’he posat a l’ombra. De fet, són tres platges juntes: Espelho, Oteiro i Curuipe, però els arenys arriben cap al nord fins a Itaquena. Hi ha propietats privades d’alt standind i un condominio-villa immens.  Els rics tenen una forma especial de caminar, el seu posat és inconfusible. És com si els diners i les possessions materials els arrelessin amb fermesa a terra. Els manca lleugeresa (aquí en diuen leveza). La llibertat és, per damunt de tot, llibertat de moviment. Els rics només es mouen si no hi ha un altre remei, per això són tan conservadors. Què conserven? Coses que no podran endur-se a l’altre barri, ni tan sols el cos s’enduran...  Jo també sé gaudir d’allò que gaudeixen els rics, encara que conservo i defenso la meva llibertat. Em moc, vaig i vinc, em quedo poc temps en els llocs, m’agrada més ...

El sol surt a les 5. Com ahir, he caminat uns quilòmetres per la platja, cap al sud, en direcció a la Ponta do Corumbao. Resulta incòmode perquè la platja no és plana i el turmells se’n ressenten. Hi ha algunes persones esperant la sortida, en posició de meditar. Jo m’estimo més moure’m, mai he aconseguit perdurar gaire en l’estatisme. Ho demostra la meva vida sencera: sóc nòmada en tots els sentits.   Què faré avui? Ni idea. No vull saber-ho. Com sempre, la vida em sorprendrà, i la deixo fer, que sigui ella la que porti la iniciativa. Sí que sé, en canvi, el que no faré. No llogaré un pneumàtic inflable per a baixar riu avall mentre contemplo els núvols. No pujaré a un boogie per anar a tota merda (fotent fressa i contaminant) fins a Corumbao. Tampoc visitaré l’aldeia indígena de Barra Velha. Estic en contra d’aquesta mena d’espectacles per a turistes. No visito poblats indígenes com no visito zoològics. Qui vulgui circ, li recomano el Circ du Soleil. Als pocs indígenes que qued...

Posta de sol en l’aiguabarreig del riu Caraíva i l’oceà Atlàntic. Punt màgic. Moment màgic. Per arribar-hi he hagut de recórrer 33 km de estrada de terra i pujar a una barca per tal de travessar el riu. Aquí no hi ha cotxes, els carrers (becos) són de sorra i fa pocs anys que tenen electricitat. Estem en territori pataxó...  “Pataxó  é água da chuva batendo na terra, nas pedras, e indo embora para o rio e o mar.”  Hi ha un poblat indígena a prop, visitable per als turistes. Ara està lotado (full), però aquest lloc deu ser meravellós en temporada baixa. M’ha costat trobar una pousada per menys de 200 R$ (50 euros). Val a dir que és cap de setmana i temporada altíssima.  Li diuen la costa del Descobriment perquè uns quilòmetres més amunt de Porto Seguro sembla ser que va arribar la primera expedició portuguesa. La meva expedició particular va sortir de Salvador amb un Nissan Macht 1.0 de color preto (negre) i avui ha ancorat 800 km al sud. He vist platges fantàstique...

Prainha (Itacaré) Estic pràcticament sol, amb els urubús (voltors negres típics del Brasil) i els crancs que surten dels forats de la sorra i, en veure’m, tornen a amagar-se.  He matinat per a fer la trilha de 3 km fins aquesta platga paradisíaca. Quina delícia caminar pel mato mentre escoltes com s’acosta l’oceà. La platja no és tan petita i està envoltada per un coqueiral. Cal anar en compte, perquè si procures l’ombra (cosa essencial per a la supervivència) et poc caure sobre la testa un coco i estàs ben apanyat. La imatge em recorda molt Anakena de Rapa Nui, per les palmeres i la sorra blanca, encara que hi falten els moais. M’he remullat una mica, però les onades de l’Atlàntic són perilloses. Fa un vent agradable. Comença a arribar gent.  En un lloc com aquest m’hi podria quedar hores, dies, setmanes, mesos, per sempre més. Lo millor de tot és que no hi ha cobertura. Pots dormir perfectament en una hamaca i a mitja hora caminant tens les provisions. La nota negativa és...

Sóc al ferry que va de Salvador a Itaparica travessant la Baia de Todos os Santos. Molta calor. Sense l’aire condicionat del Nissan Match moriria.  La humanitat en aquesta ciutat és predominantment de pell fosca i jeitinho (caràcter) alegre. Si encara queda algú que no cregui en Déu, que vingui a Salvador i contempli les dones baianes, quina bellesa més natural i exuberant. Són femelles de somni, obres divines, Venus d’ivori. Llàstima que la majoria no tinguin una altra expectativa que quedar-se prenyades abans dels 15 anys... Seguint  la costa do Dendê cap al sud, arribo a Itacaré, indret on desguassa el riu da Contas, que neix a la Chapada Diamantina. Demà visitaré les millors platges (Resende, Tiririca, Siriaco).  La propietària de la pousada Casa Blanka es diu Sara i és italiana, de Trieste. Va arribar aquí fa 14 anys i s’hi va quedar. Ara té dos fills i es lamenta dels canvis que ha patit aquest recanto (racó) de món. Em recomana visitar un parell de pobles més al ...

He seguit la trilha riu amunt fins a la cachoeira das Cobras. Estic sol. El poço té l’aigua de color d’aram (és per la quantitat de matèria orgànica que porta). Hi entro. No està gaire freda. Hi ha libèl.lules, papallones, colibrís (que liben unes boniques flors vermelles). La melodia de l’aigua i aquesta lleugera brisa em fan sentir al paradís. He de posar-me a l’ombra si no vull morir fregit pel sol tropical.  He seguit la dica (consell) d’en Gabriel, el propietari de la pousada Vila Clara on m’estic. La seva dona es diu Daniela i és suïssa. Tenen una filla de 3 anys, la Clara, loirinha (rosseta) i angelical. Es van conèixer a São Paulo en el centre d’Amma. Anit vam estar força estona batendo papo (petant la xerrada) sota el firmament més estrellat que he vist mai. La Chapada Diamantina em recorda molt l’altra chapada, la de Viadeiros, on vaig estar l’any passat. Esoterisme, ufologia, connexió amb la Pachamama... Els hippies són la nota més extravagant d’un corrent que nod...