30.1.18

Salvador de Bahia 4



La diferència principal entre viatjar sol i viatjar acompanyat és que quan viatges sol escrius més, molt més. 

El fet de tenir una persona al teu costat, haver de conversar i compartir experiències, t’absorbeix de tal manera que no tens temps ni esma per a sentir i expressar les coses per tu mateix. Això no vol dir que no sigui gratificant gaudir d’una bona companyia. 

Els millors viatges de la meva vida han sigut aventures solitàries. Parlo dels Caminos de Santiago, de Rapa Nui, del Cap Nord... Per descomptat que, en aquests viatges, trobes persones amb les quals establir feed-back, però solen ser intercanvis ocasionals. En el fons, estàs sol, tu i el camí, tu i la teva vivència intransferible. 

M’encanta anar sol pel món, a la meva bola. M’encanta tenir la possibilitat de compartir moments o fragments del meu viatge amb altres persones. També m’encanta poder estar les 24 hores amb la mateixa persona, descobrint coses plegats, amb el risc que suposa la convivència intensiva. 

Hi ha tantes modalitats de viatge com viatgers. En el meu cas, com a escriptor, la prioritat és trobar la inspiració en els llocs que visito, consignar amb paraules les vivències i els descobriments. Diguem que els textos són la destil.lació final del que veig i del que visc, com aquell que fa fotografies amb paraules. 

El viatger solitari és el més lliure i, per tant, el que arriba més lluny. 

Fruites exòtiques



Si alguna cosa crida l’atenció de la gastronomia brasilera és la gran varietat de fruites que pots trobar. Les natives són força desconegudes fins i tot per als brasilers. De moltes en fan sucos els quals, juntament amb l’aigua de coco i el caldo de cana, són una beguda d’allò més sana perquè són liquades al mateix moment amb la polpa inclosa. A continuació teniu la llista de fruites més comuns (no les he tastades totes, però sí algunes):


Abacaxí, açaí, araçá, araticum, ameixa, babaçu, bacupari, buriti, cabeludinha, cagaita, cajá, cajú, cambucá, cambuci, carambola, cupuaçu, goiaba, graviola, grumixama, guabijú, guabiroba, iná, ingá, jabuticaba, jatobá, jenipapo, macaúba, mandacara, mangaba, maracujá, pequi, pitanga, pitomba, sapucaia, serigela, tamarindo, umbu, uvaia...  


La llista completa abasta 312 fruites: https://tudosobreplantas.wordpress.com/2009/05/20/lista-com-todas-as-frutas-brasileiras/

29.1.18

Salvador de Bahia 3



Retrobo Stefan Zweig. Hi ha un monument que el recorda a prop de la Praia do Porto da Barra, més avall del Fort de Santa Maria. És un monòlit amb la seva cara i una explicació. 

L’intel.lectual jueu d’origen austríac va acabar el seu exili en aquestes terres, i està enterrat a Petrópolis, on es va suïcidar el 22-2-1942 juntament amb la seva dona Lotte mitjançant una sobredosi de Veronal. 

A la declaració que va deixar escrita diu:

"Trobo que és millor acabar en un bon moment i dempeus una vida en la qual la tasca intel·lectual ha significat el gaudi més pur i la llibertat personal el bé més preuat sobre la Terra"

Per a ell, Brasil seria lo més semblant al paradís i (traduint el títol d’un seu llibre) una terra de futur. El futur que Europa havia sacrificat amb el nazisme. 

Les dues coses més sagrades: el pensament i la llibertat, unides en aquest lliurepensador el qual, malgrat el seu obligat nomadisme desarrelat (heimatlosen Wanderns), aconsegueix esdevenir un far que il.lumina una de les èpoques més fosques de la història occidental.

Ubi bene, ibi patria. Som del lloc on ens sentim feliços. Aquesta és la veritable Heimat

Retrobar Zweig avui em reconforta. Lliure i feliç, segueixo endavant en el meu exili particular...

Salvador de Bahia 2



Descobreixo que a Salvador també hi ha una església dedicada a la Verge de Montserrat. Es tracta de Nossa Senhora de Monte Serrat, a la punta de Humaitá, molt a prop de la Basília do Senhor de Bonfim, un indret estratègicament situat a l’entrada de la Baia de Todos os Santos. 

Quan hi arribo està tancada. Pregunto a un home amb barba blanca que té aspecte de homeless si sap quan l’obren. Es diu Mourinho, sempre ha viscut aquí, és el guardià del lloc. M’indica amb qui he de parlar si vull que m’obrin l’església. Ho aconsegueixo. La imatge no és moreneta, sinó blanca.

Com em recorda l’amic Keith: nor was the one in monserrat itself black originally - it has just become so over time through the smoke from many candles...

Tampoc era negra la imatge de Nosa Senhora de Montserrat que vaig veure a Rio de Janeiro, a l’església que hi ha entre l’illa das Cobras i el Museu d’Amanha. 

A São Paulo trobem també Nossa Senhora do Monte Serrate, al barri de Pinheiros. 

Per tant, l’advocació mariana de Montserrat està present a les tres ciutats més importants del Brasil. D’acord amb el santoral, aquí la data és el 8 de setembre (Nativitat de la Verge). La nostra Moreneta la celebrem el 27 d’abril.

Sospito que va ser la presència de catalans la que va promoure aquestes devocions, ja fossin pares evangelitzadors (jesuïtes o franciscans) o mariners que van recalar en aquestes costes. 

Salvador de Bahia



“Na vida só vale o amor e a amizade. O resto é tudo pinóia, é tudo presunção, não paga a pena...” (Jorge Amado)

El Pelourinho és l’esclat de tots els colors sobre la pell fosca i Olodum, el bloco-afro que  promou l’èxtasi col.lectiu a través de la batucada, mig samba mig reggae, perquè al capdavall tots venim de la Mare Àfrica i el tam-tam ens recorda les arrels selvàtiques.

La noia pixa al carrer, a la gatzoneta, en un beco de llambordes que fa baixada, poc freqüentat, les calces als genolls, el rajolí s’escola pedres avall, quan la miro somriu, somric, la vida és això, així, aquí, ara mateix, la vida baiana, tan real que fugim a corre-cuita no fos cas que tanta vida ens pugui ferir, a nosaltres, gringos encarcarats, temerosos de les ferums i les bactèries, sempre fugint d’allò que no podem controlar...

Pinóia és una paraula que significa fotesa, cosa sense valor. O amor o res. L’amor omple de sentit la buidor existencial. 

Malandro vagabundo. Què més podria ser? 

El Pelourinho és un lloc perillós. 

27.1.18

Canavieiras 6



Adoro les platges que no s’acaben mai, quilomètriques, per les quals corres descalç com un nen que no cerca res, que és feliç pel simple fet de córrer. Perquè els nens són feliços en el pur present, amb una mica de sorra, empaitant les onades, agafant petxines, carregant un tronc que la marea ha portat. Mireu-los, no tenen objectius ni plans, no en saben res, de les obligacions o les expectatives dels altres, corren i juguen hores i hores fins que la mare els crida perquè és l’hora de sopar... 


Recordo quan feia experiments tancat a la cambra, barrejant substàncies, observant a través del microscopi, encuriosit per tot el que no sabia de la natura i dels humans. Recordo els crits de ma mare. Sempre cridava, la pobra. El Tonet estava passejant pels camps o enfilat als arbres i tornava a casa quan es feia fosc. El Tonet no ha perdut l’esperit curiós, la dèria aventurera... 


Adoro les platges que no s’acaben mai. 


La llibertat és això: no deixar de ser nens i córrer cap a l’horitzó...

Canavieieras 5



Últim dia a Canavieiras, el gran descobriment del meu primer viatge a Bahia. És dissabte al matí. Em perdo pel mercat. Hi ha de tot, per a donar i per vendre. El més pintoresc és com lliguen els crancs vius en manats. Un home que va en bicicleta en porta un fotimer. També venen la carn del cranc neta de closca, en bossetes. 

He caminat amb la marea baixa, com cada albada. És el moment més deliciós del dia, el més meditatiu. Enmig de la grandiositat del paisatge, només et surt el silenci i la veneració, el cant sagrat de l’ànima que reconeix la divinitat en la matèria. Ja ho va dir Plató: es tracta de recordar d’on venim i qui som. Venim dels elements i som elementals. 

Sol i mar i riu i sorra i brisa i núvols i manglars i peixos i crancs i meduses i urubús i petxines i palmeres i garces i estrelles i horitzó... 

Tot això som. Elementals. I un garbuix de paraules que ens fa humans. 

26.1.18

Canavieiras 4



He vist dofins jugant a fet i amagar, crancs mimetitzant-se amb les arrels dels manglars, petxines rosades, dòlars de la sorra, palmeres que cauen i moren abatudes per les onades, garces blanques i garces negres, els vaixells dels pescadors tornant de pescar camarão.

He vist els ulls de la gent senzilla: el cambrer que col.lecciona monedes estrangeres, la dona que ven xocolata fet a casa, el barquer que t’explica històries de sirenes, la veïna jubilada i la seva gateta Crystal, argentins i italians que han oblidat el passat, músics genials tocant al carrer, hippies autèntics, turistes que sopen cada dia pizza, la noia de tretze anys prenyada, amb la mirada perduda...

He vist el món, la misèria i la bellesa de tot plegat, i estic en condicions de dir-vos que val la pena fugir dels inferns habituals per a cercar aquells paradisos llunyans que el somni afaiçonava quan érem infants. 

El nen que sóc no voldria fer-se gran. Mai de la vida. Mai. 

Canavieiras 3



Caminar 10 km per la platja de l’ilha da Talaia fins a l’extrem on el riu s’ajunta amb l’oceà. 

Veure sortir el sol entre núvols i, a l’altra banda, l’arc de Sant Martí omplint de colors l’horitzó. 

Trobar crancs enormes, violacis, els famosos guaiamums (cardisoma guanhumi) i jugar una estona amb ells mentre, valents, et planten cara amb els pinces. 

Deixar el temps en suspens, perquè en aquest racó de món ningú té pressa, ni tan sols existeix la idea de pressa. 

Donar gràcies, sempre donar gràcies, per poder gaudir de tanta bellesa, per l’acompliment dels somnis, perquè la salut i l’amor ens acompanyin sempre. 

Tornar els 10 km amb el sol a dalt i cercar desesperadament l’ombra de les palmeres. Mai havia valorat tant les ombres com aquí. 

Arribar exhaust i prendre una dutxa. Esmorzar fruites i sucs. Preparar-me per a l’excursió estrella d’aquesta tarda: navegarem entre manglars, ens empastifarem el cos amb fang negre, visitarem l’illa de les Garces, farem fotos a la posta de sol... 

Tinc saudades de Brasil abans d’anar-me’n... És com trobar a faltar la persona amb la qual encara dorms cada nit... 

Canavieiras 2



És un misteri qui hi hagi passió i que hi hagi poema. Més misteri encara és que la natura més salvatge sigui la més bella, la més divina. Allà on l’home encara no ha trepitjat gaire, allà trobaràs la signatura del Creador. Només cal obrir els ulls i oblidar les creences limitadores. 

Un arbre, una fulla, una posta de sol, una petxina, un ocell en vol, la innocència d’una criatura que encara no ha après a seguir els patrons de la domesticació, el moment en el qual els amants es deixen anar sense cap altre objectiu que la delícia de l’instant... 

És un misteri que hi hagi poema i que hi hagi passió. Més misteri encara és que hi hagi persones que mengin cap de porc, paguin per fer l’amor i vomitin alcohol a trenc d’alba.

25.1.18

Canavieiras



Fa 13 dies i 2.500 km que volto per l’estat de Bahia, primer per l’interior (Chapada Diamantina) i després pel litoral. La població més al sud que he visitat és Caraíva. He vist platges paradisíaques, però el fet d’estar en temporada alta implica trobar-te massa turistes. Aventurant-me per racons que no surten a les guies, per fi he ensopegat amb un indret realment increïble. Tinc dubtes de si n’he de parlar, conscient que publicitar-lo podria resultar contraproduent...

Situem-nos: 450 km al sud de Salvador, entre Porto Seguro i Ilhéus, Costa del Cacau, antic domini dels indígenes pataxós, on desguassen una colla de rius: Jequitinhonha, Pardo, Patipé, Salsa, Salgado, Cipó, Poxim, Passuí, Jacaré... Aigües dolces plenes de matèria orgànica que s’aiguabarregen amb la salinitat oceànica; ribes de manglars (manguezal), cocoters i Mata Atlàntica on habiten crancs enormes (guaiamum), aus i peixos molt cotitzats (robalo, vermelho i el mític Marlí blau, aquí és un dels llocs del món on més se’n pesca). 

Canavieiras és un poble pescador i turístic, que va gaudir d’una certa brillantor amb el boom del cacau al segle XIX. Es conserven una trentena de cases en el centre històric, amb una arquitectura d’influència italiana (família Magnavita, immigrant). 

Entremig de l’omnipresència aquàtica, apareixen illes com ara la de l’Atalaia o la de les Garças. A la primera s’hi pot accedir travessant el pont sobre el riu Patipé. És on m’allotjo, a la Pousada Costa Verde, davant la Praia da Costa, que té 16 km de llarg. 

Aquest matí, a la sortida del sol, he caminat fins a la punta (barra) on el riu Pardo es fon amb el mar. Quina meravella de paisatge. La marea baixa deixava els arenys decorats amb petites petxines, arbres sencers amb les arrels senceres que el riu havia portat, la ressaca de la nit i dels segles condensada en una imatge per al record. 


24.1.18

Santa Cruz Cabrália



No hi ha neguit, sols una pau de mar en calma amb el cel atapeït de bromes fosques i un arc de Sant Martí enllà de les muntanyes.

Anit una barata (panerola) volia dormir amb mi, vaig haver d’esclafar-la, era enorme, amb unes antenes llargues, una cuca d’allò més tropical i desagradable. Aquest matí he comunicat als propietaris de la pousada que marxava abans d’hora. He deixat el cos del delicte surant dins la tassa del vàter. L’ocell que ara canta a la palmera potser hagués fet un bon àpat amb el blàtid.

Marxes dels llocs en els quals ja no pots aprendre res més i de les persones que limiten el teu creixement. Sospites que, si et quedes, acabaràs convertint-te en un bonsai. Marxar acostuma a ser higiènic. Sempre trobes noves platges, com ara aquesta de Mutary, entre Porto Seguro i Ilhéus, amb comunitats indígenes i dunes sense urbanitzar. 

Les onades em diuen que no cal escarrassar-se gaire perquè una de les premisses fonamentals per tal d’assolir la pau interior és acceptar la imperfecció de les coses i les persones. No hi ha línies rectes ni tampoc paradisos absoluts. La saviesa rau en deixar de fer-se il.lusions sense renunciar als somnis. Somiar és l’únic luxe dels pobres, el vici més confessable dels poetes.

Es posa a ploure i entro al cotxe. Els que fan fúting acceleren el pas. Durarà poc. Em conec la pluja d’aquestes contrades: curta i intensa, com les dones baianes. Pura luxúria efímera.

M’he acomiadat a la francesa, pel whatsapp, i la dona de la pousada m’ha enviat dos audios lacrimògens, adjuntant el certificat d’immunització contra formigues, aranyes, barates, escorpins, rates, puces i paparres. El paper té data del 21 de desembre de 2017 i diu amb lletres majúscules i vermelles que té una validesa de 120 dies, o sigui, encara és vigent. La barata que s’ha colat a la meva “suite” (aquí anomenen suite a qualsevol cofurna) primer ha fet uns vols rasants sobre la meva cara mentre dormia i ha aconseguir despertar-me. Imperdonable. Després m’ha plantat cara. La lluita ha sigut aferrissada. Al final l’astúcia humana ha vençut. He promès a la mestressa que no explicaria l’incident a ningú, que es quedés tranquil.la, que comprenc aque aquestes coses passin (infelizmente), i més en aquests topants on la natura amb prou feines ha sigut domesticada.

Plou. Millor que plogui. El sol brasiler és un foc criminal. Continuo cap al nord en direcció a Salvador, resseguint el litoral baiano per la estrada 367. Aquí van fer la primera missa els portuguesos. Que deunostrosenyor els tingui a la seva glòria. Van venir a evangelitzar Brasil i els brasilers encara adoren els seus orixás. Vet aquí quin fracàs. Els europeus que venim ara no volem imposar res, sinó oblidar, oblidar d’on venim, qui som i què van fer els nostres avantpassats negrers. Vergonya sentim.

Plou i més que plourà.

23.1.18

Arraial d’Ajuda 2




Música al carrer


Una de les atraccions màximes d’Arraial d’Ajuda és la profusió de músics que actuen en directe amb diferents performances, des dels que s’estan dins els restaurants fins els que toquen i canten als carrers i places. La varietat d’estils és increïble, predominant la música brasilera. 


De tot el que he vist i escoltat, destacaria la festa que es munta cada nit a la cruïlla dels dos carrers principals (São Pedro i Mucugê),  a la plaça anomenada broadway dos hippies. És brutal, no solament pels músics, sinó per la gent que s’hi aplega i participa espontàniament. A mesura que avança el frenesí musical i dansaire, amb l’inestimable empenta de l’alcohol i altres substàncies, allò esdevé un ball de freakies surrealista. He gravat vídeos que ho demostren... 


L’energia del so i de la dansa són l’essència dels rituals més ancestrals. Dono fe que, si et trobes dins la rotllana, l’energia s’encomana. 


Vull esmentar un geni indiscutible que brilla amb llum pròpia entre tots els músics que he vist: Matheus Henrique Almeida, bluesman virtuós de la guitarra que toca amb la banda Try2Experience. A Instagram està com @neygoiaba. És el Jimi Hendrix d’aquí, amb la seva Stratocaster atrotinada. Quin paio. Com he flipat. A més, el seu aspecte és d’allò més escaient al que fa. No entenc com encara no ha estat descobert per les discogràfiques. Hauria d’estar guanyant milions en comptes de xupar carrer fent el mico per als turistes...

Naturalíssima



Naturalíssima (restaurant vegetarià)  


Número 1 a Tripadvisor


Menú de jantar (sopar):


- Suco de melão, uva, gengibre i canela

- Escondidinho de abóbora (carbassa), quinoa, legumes e curry

- Sorbete vegano de amendoim (cacauet)


La cambrera és xilena (Melissa). Veu el meu tattoo i diu: Isla de Pascua! Li pregunto si hi ha estat i respon negativament. Parlem...


Letícia és la creadora d’aquest restaurant. Cabell curt, alto astral, de Belo Horizonte (MG), fa 12 anys que és vegetariana, i un any i mig que va engegar aquest projecte. Parlem...


El cardapio (carta) té coses interessants: sucos prensados a frio, caldos, saladas, suchás, tapioca (crepioca), wraps, escondidinhos, bolos, smoothies, açaí, sorbetes...


Costa trobar vegetarians en el país del churrasco (amb permís d’Argentina). La delicadesa dels éssers vegetarians no té res a veure amb la vibració agressiva dels carnívors. Es tracta de desenvolupament espiritual, de consciència. Si som el que mengem, no podem menjar qualsevol cosa. En realitat, hauríem de menjar menys quantitat i cercar per damunt de tot la qualitat. L’aire que respirem i els aliments que mengem són la base de la salut física i de la salvació anímica. Després estan els pensaments, els sentiments i els relacionaments...


Banda sonora amb música de Costa Rica (Calle 13): “Ahora los sueños son reales porque se sueña despierto, tenemos la barriga llena de mariposas...”


la paret hi ha un quadre penjat on hi ha escrit en majúscules aquesta frase: TENHO EM MIM TODOS OS SONHOS DO MUNDO. Reconec el vers, el poema i l’autor. Pessoa, al principi de Tabacaria:


“Não sou nada.

Nunca serei nada.

Não posso querer ser nada.

À parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo”


La sortida onírica, poètica, l’escapatòria que ens resta davant la realitat indiscutible de la nostra nimietat metafísica: no som res, però podem somiar-ho tot, i aquest TOT és allò que ens fa humans i, àdhuc, divins. La creativitat. 


Dues connexions: Rapa Nui i Pessoa. Tela. Letícia vol dir Alegría en llatí. Estic molt alegre per aquestes troballes. Demà hi tornaré. Obren a les 15:30. Ara me’n vaig a passejar una mica i a escoltar els músics del carrer. 


La vida és màgica si li deixes portar la iniciativa. Ho volem controlar tot, sempre anem a la defensiva, tibats, porucs... I així no vivim el que podríem viure. Només si confiem i ens deixem anar, la vida en regala experiències extraordinàries.

22.1.18

Arraial d’Ajuda



M’he despertat amb el cant del gall. He sortit rumb a la platja. Pel camí, a la rua do Mucugê (“A rua mais charmosa do Brasil”), jovent que encara no havia dormit, amb cares de ressaca. He caminat cap al sud, recorrent les platges de Mucugê, Parracho i Pitinga fins arribar a la llacuna que forma el riu, on comença la platja Taípe, més salvatge, amb falésias (espadats) vermells i blancs que foren descrits per Pedro Vaz en la primera visita dels portuguesos a aquesta terra (tot i que el primer a desembarcar va ser Pedro Cabral, a Coroa Vermelha, 16 km més amunt de Porto Seguro). Demà hi tornaré amb el cotxe i aniré encara mès avall. El problema és que, quan surt el sol, la calor es fa poc tolerable. 




Vull comentar dos detalls abans que se’m passin.


Les ampolles d’aigua grans (1,5 litres) estan plenes fins al tap. O sigui, que quan les obres vessen segur. A Europa deixen un espai d’aire. Aquesta mania brasilera fa que et xopis (cosa agradable amb aquest clima) i, a la llarga, acabes bevent més litres d’aigua. 


Segon tema. El paper higiènic. El món es divideix en dos bàndols: els que posen el rotlle de paper d’un costat o de l’altre, em refereixo a què quan el gires, el paper queda contra la pared o queda en la part exterior. No suporto que el paper no quedi a la part de fora. La correcta és aquesta:





Sens dubte, el millor lloc d’Arraial d’Ajuda no és pas la rua Mucugê ni tampoc la de São Pedro, ambdues consagrades a la comercialitat consumista (valgui la redundància); el lloc incomparablement més bonic és el mirante de l’església, a la part del darrere de l’edifici, amb una panoràmica espaterrant de l’horitzó atlàntic, amb el verd dels cocoters en primer terme. A aquesta hora hi ha ombra i un aire condicionat natural, un vent agradabilíssim que fa ballar els milers de cintes multicolors que guarneixen la barana. Les fitas do Senhor de Bonfim són originàries de l’església homònima de Salvador de Bahia. La simbologia prové del sincretisme catòlic-afrobrasiler: el color de cada cinta representa un orixá (deitats de la religió ioruba). El ritual és que te l’has de lligar al canell amb tres nussos i demanar tres desitjos. Quan caiguin per si soles, els desitjos seran acomplerts. L’amulet s’ha escampat a altres indrets i va ser adoptat com a indumentària dels hippies baians als 60.




Millor estar-se aquí que fregint-se a la platja. Sóc més partidari dels ventiladors que dels aires condicionats, per raons òbvies. L’aire natural és més saludable i (això és importantíssim i la gent ho desconeix) els aparells d’aire condicionat tenen uns filtres que no solen estar gaire nets per manca de manteniment. Aquests filtres sovint acumulen centímetres de pols. Imagineu-vos què respirem quan l’aparell funciona... Si en teniu a casa, treieu-los i netegeu-los, sisplau, és super fàcil, i no cal fer-ho cada setmana. Quan vas amb el cotxe, de vegades no hi ha més remei que engegar-lo. També tenen filtres, però no tan accessibles. 


Seria perfecte si els brasilers fossin capaços de callar una estoneta. Els venedors de les paradetes (venen cintes de colors, rosaris de colors, clauers, bijuteria) no paren de xerrar, a més de la música que tenen posada, sempre amb el volum per a sords. No callen i no em deixen escoltar el vent que ve del mar. Hi ha pocs turistes (tots són a la sorra torrant-se). 




El sol tropical d’aquí no té res a veure amb el del mediterrani. Mai abans havia usat protector solar i les ulleres de sol amb protecció màxima eren suficients. Aquí no. Aquí el sol és letal. A Paraty vaig cometre la imprudència del gringo (que és com anomenen als estrangers en general): estava ennuvolat i vaig prescindir dels bons consells. Resultat: l’endemà estava vermell com un camarão (gamba) i tres dies després canviava la pell com una serp. No vull imaginar què hagués passat amb el cel ras. Vaig comprar el tub més gran que vaig trobar 50% de protecció. Només camino per la platja a la sortida del sol i a la posta. Els ulls couen malgrat les ulleres i m’he de posar un coliri. Els melanomes no són cap broma. Quan més calor vaig passar va ser el febrer passat a Rio. Sense aire condicionat allà no es pot sobreviure. 


Per anar d’Arraial d’Ajuda a Porto Seguro has d’agafar un ferry que transporta vehicles i persones. Val 17R$ (4,5€). Si no, has fer una volta de 50 km. Porto Seguro és lleig, no val la pena. 

21.1.18

Praia do Espelho


Aquí l’aigua és més blava, d’un blau turquesa que destaca entre els esculls foscos i l’arena clara. He caminat una mica fins allunyar-me de la gent. He trobat un parasol i m’he posat a l’ombra. De fet, són tres platges juntes: Espelho, Oteiro i Curuipe, però els arenys arriben cap al nord fins a Itaquena. Hi ha propietats privades d’alt standind i un condominio-villa immens. 


Els rics tenen una forma especial de caminar, el seu posat és inconfusible. És com si els diners i les possessions materials els arrelessin amb fermesa a terra. Els manca lleugeresa (aquí en diuen leveza). La llibertat és, per damunt de tot, llibertat de moviment. Els rics només es mouen si no hi ha un altre remei, per això són tan conservadors. Què conserven? Coses que no podran endur-se a l’altre barri, ni tan sols el cos s’enduran... 


Jo també sé gaudir d’allò que gaudeixen els rics, encara que conservo i defenso la meva llibertat. Em moc, vaig i vinc, em quedo poc temps en els llocs, m’agrada més descobrir nous horitzons... És una actitud dinàmica versus l’actitud estàtica (quan creus que ja tens el que volies i no et calen més aventures). 


La vida és massa curta per a conformar-se. I sé que, al final, totes les platges s’assemblen i totes les solituds són dignes, molt més dignes que un amor basat en la por i l’interès. 


Els rics tenen por de perdre allò que tenen. Jo només tinc por de perdre’m a mi mateix. I què sóc jo mateix? Solitud i llibertat. La relació amb els altres pot enriquir-me, però moltes vegades m’empobreix, em baixa la vibració. 


Què sóc jo mateix? Res important. La meva insignificança és absoluta. M’agradaria saber quantes persones avui hauran pensat en mi tan sols un instant... Sent optimista, les podria comptar amb els dits d’una mà. 


Probablement, els que escrivim, cerquem l’atenció aliena (lectors). Potser no vam ser gaire atesos durant la infantesa i aquesta fretura ens ha fet desenvolupar estratègies com la literària o (també en el meu cas) tocar la guitarra. Clar que pots escriure per a tu i tocar l’instrument per a tu, onanísticament; però admetreu que són activitats transitives adreçades als altres. És com el sexe, el pots fer sol o en bona companyia. El gaudi i el resultat són molt diferents. 




Una platja paradisíaca del litoral de Bahia, a l’Atlàntic brasiler. No he vingut aquí a fer fotos. Tampoc a escriure. Sincerament, no sé què coi hi foto, aquí. Tanmateix és un lloc bonic, de bon veure. A l’ombra, clar.




He deixat enrere la polseguera i he fet cap a Arraial d’Ajuda. Em quedaré quatre nits aquí. La pousada Ekoss m’ha seduït pel preu i perquè el material predominant de la seva construcció és la fusta. 


He de rentar el pobre Nissan, que entre clots i cabra-molas (aquells bonys que posen perquè frenis si no vols destruir els amortidors), es mereix una enllustrada.

Caraíva 2



El sol surt a les 5. Com ahir, he caminat uns quilòmetres per la platja, cap al sud, en direcció a la Ponta do Corumbao. Resulta incòmode perquè la platja no és plana i el turmells se’n ressenten. Hi ha algunes persones esperant la sortida, en posició de meditar. Jo m’estimo més moure’m, mai he aconseguit perdurar gaire en l’estatisme. Ho demostra la meva vida sencera: sóc nòmada en tots els sentits. 


Què faré avui? Ni idea. No vull saber-ho. Com sempre, la vida em sorprendrà, i la deixo fer, que sigui ella la que porti la iniciativa. Sí que sé, en canvi, el que no faré. No llogaré un pneumàtic inflable per a baixar riu avall mentre contemplo els núvols. No pujaré a un boogie per anar a tota merda (fotent fressa i contaminant) fins a Corumbao. Tampoc visitaré l’aldeia indígena de Barra Velha. Estic en contra d’aquesta mena d’espectacles per a turistes. No visito poblats indígenes com no visito zoològics. Qui vulgui circ, li recomano el Circ du Soleil. Als pocs indígenes que queden, millor que els deixem en pau. Ja en vaig veure alguns a l’Amazonia. El contacte amb l’home blanc i el seu diner, només els pot perjudicar. Acaben corromputs, amb armes, drogues, tabac, alcohol i la dèria consumista. A Rapa Nui em va fer molta pena veure la funesta influència de la presumpta civilització en els indígenes. Deixem-los en pau, sense electricitat, sense haver de fer el mico per a les selfies dels urbanites. Prou d’emmerdar les poques coses pures que encara queden en aquest planeta!


Marxaré. Pillaré la barca i el cotxe i l’estrada de terra i tira milles cap a la praia do Espelho. A Caraíva sobra people. Si trobés un lloc més verge sense gaire turista, potser m’hi estaria uns dies... Em pregunto d’on surt, aquesta maleïda necessitat de pagar per una pousada, si de fet pots dormir allà on vulguis (a la platja o sota una palmera, sense cocos). Què necessites? Un matalàs? Una dutxa? Electricitat? Wi-fi? Bajanades. Aquí no hi ha cobertura. El mòbil només serveix per a fer fotos i comunicar a la família que estàs viu, que tot va bé (a banda de fer enveja penjant fotos a Instagram). Et pots banyar al mar i al riu, pots escollir aigua dolça o salada. En fi, que estem fets uns pijos. Això és autocrítica. 




El fet de viatjar i veure món et permet relativitzar-ho tot. No només les creences i els costums, sinó també les necessitats. Quines són realment, aquestes necessitats? Paguem perquè volem “seguretat”, o sigui, comoditats i intimitat. Clar, que podem viure a la intempèrie com els homeless o clochards, però volem un wc, una tavallola neta, aire condicionat o ventilador, llençols blancs, wi-fi (sobretot wi-fi), etc. Paguem perquè, en el fons, no volem renunciar a la nostra way of life. Són necessitats creades dins una societar consumista. Un exemple simple i bàsic: què faríem sense poder comprar aigua embotellada? Ho donem per descomptat, que en trobarem arreu. Què deuen beure els pataxós? Suposo que ara cervesa.... 


Nem als puestos a fer fotos i no volen prescindir de res. Ah, i que es pugui pagar amb targeta! Això també és autocrítica. 

Caraíva



Posta de sol en l’aiguabarreig del riu Caraíva i l’oceà Atlàntic. Punt màgic. Moment màgic. Per arribar-hi he hagut de recórrer 33 km de estrada de terra i pujar a una barca per tal de travessar el riu. Aquí no hi ha cotxes, els carrers (becos) són de sorra i fa pocs anys que tenen electricitat. Estem en territori pataxó... 


“Pataxó é água da chuva batendo na terra, nas pedras, e indo embora para o rio e o mar.” 


Hi ha un poblat indígena a prop, visitable per als turistes. Ara està lotado (full), però aquest lloc deu ser meravellós en temporada baixa. M’ha costat trobar una pousada per menys de 200 R$ (50 euros). Val a dir que és cap de setmana i temporada altíssima. 


Li diuen la costa del Descobriment perquè uns quilòmetres més amunt de Porto Seguro sembla ser que va arribar la primera expedició portuguesa. La meva expedició particular va sortir de Salvador amb un Nissan Macht 1.0 de color preto (negre) i avui ha ancorat 800 km al sud. He vist platges fantàstiques (Prainha d’Itacaré, Jeribucaçu) i ara ensopego amb aquest indret fora de qualsevol categoria definitòria. La clau està en el seu aïllament. I que duri. 


Sembla que les onades del mar no vulguin entomar l’aigua dolça. S’imposa la contemplació. Cocos buits escampats per terra. Els tendals de colors, empesos pel vent càlid, ballen una dansa onírica. La llum s’afebleix devagarinho. La lluna és un retall d’ungla. No sé per què escric. Les paraules malmeten la perfecció que visc... 




Acostumo a menjar als restaurants on hi ha música en viu. Adoro la música brasilera! L’hora bruixa, quan encara no s’ha fet fosc, vora el riu, amb les ombres de les barques, un suco de cupuaçu i una panada vegetariana. El nom del restaurant és Patioba. Segons m’explica la moça, la patioba és una fulla típica de la regió amb la qual s’embolica el peix per a ser cuinat al foc de llenya. Seria una mena de papillote indígena. Música de Caetano, un dels grans. Podria quedar-me un altre dia aquí...



20.1.18

Jeribucaçu



Prainha (Itacaré)


Estic pràcticament sol, amb els urubús (voltors negres típics del Brasil) i els crancs que surten dels forats de la sorra i, en veure’m, tornen a amagar-se.  He matinat per a fer la trilha de 3 km fins aquesta platga paradisíaca. Quina delícia caminar pel mato mentre escoltes com s’acosta l’oceà. La platja no és tan petita i està envoltada per un coqueiral. Cal anar en compte, perquè si procures l’ombra (cosa essencial per a la supervivència) et poc caure sobre la testa un coco i estàs ben apanyat. La imatge em recorda molt Anakena de Rapa Nui, per les palmeres i la sorra blanca, encara que hi falten els moais. M’he remullat una mica, però les onades de l’Atlàntic són perilloses. Fa un vent agradable. Comença a arribar gent. 




En un lloc com aquest m’hi podria quedar hores, dies, setmanes, mesos, per sempre més. Lo millor de tot és que no hi ha cobertura. Pots dormir perfectament en una hamaca i a mitja hora caminant tens les provisions. La nota negativa és que existeixen finques privades amb camins per accedir-hi també privats, ocupant els millors racons de la costa. Darrere meu veig un parell de cases protegides per una tanca que resa: “Condominio Villa de São José, accesso restrito”. De totes maneres, segueixo aplicant la meva filosofia del gaudir-sense-posseir... No em cal ser propietari de res i, en tot cas, si m’interessa, puc llogar-ho. Molt cops, com el cas d’aquesta platja, gaudir-ne és gratis, si estàs disposat a caminar mitja horeta...


Hi devia haver un temps en el qual tot era així, natural, salvatge, incontaminat... Reculant un segle n’hi hauria prou per a descobrir paisatges insòlits de bellesa indescriptible en els quals el turisme encara no ho havia emmerdat tot. Puto turisme. I he d’admetre que, sense la infraestructura turística (que inclou avions i carreteres), jo no hauria arribat mai fins aquí. Al capdavall, potser els condominios dels rics serveixen per a preservar millor el paisatge que, altrament, s’acabaria omplint d’edificacions anàrquiques i massificadores. Itacaré n’és un exemple. Aquests llocs (com el barri vell de Barcelona) acaben fent pudor de claveguera, sobretot a l’estiu. 


Sovint intento imaginar la cara dels conqueridors (aquells extremeños o portuguesos que navegaren amb les carabelas) tan bon punt van ficar el peu en aquest litoral. Devien flipar, i més veient les indígenes tupí peladinhas... Brasil no és gens partidari del nudisme. Al contrari. Malgrat el tòpic del desmadre carnavalesc, el puritanisme religiós té molt de pes. Ni tan sols veus top-less. Aquesta, per exemple, seria una perfecta platja nudista, com la Waikiki d’Altafulla (per citar la meva preferida). 




Jeribucaçu


La costa del Cacau té platges collonudes. A les millors, com sempre, hi costa arribar, primer camí de terra i després caminada. Jeribucaçu és el nom del riu que desguassa a la platja. Cal fer una trilha de 1 km per arribar-hi. El problema és la tornada, costa amunt. Hi ha una platgeta propera: praia do Arruda, val la pena anar-hi perquè té coralls. A Jeribucaçu la gent es remulla al riu i menja peix a la brasa en guinguetes que no tenen electricitat. 




He begut el contingut d’un coco fresc i m’he menjat la polpa (has de demanar que te l’esberlin amb el matxet), a més d’un peix sencer a la brasa pescat pel cuiner, acompanyat amb farofa de plàtan i arròs. Tot per uns 12 euros. Deliciós.


He acabat el trajecte d’avui al mirante (mirador) Serra Grande II, on un altre italià (Giulio) m’ha convidat a entrar al seu bar. Resulta que és amic de la Sara, la italiana de la pousada d’Itacaré. Des del mirador es veu la platja que va fins a Ilheus, 32 km de sorra! 




Cansat de tantes trilhes i, sobretot, de la calor xafogosa, he decidit cercar un lloc per dormir: Serrazul, a la platja de Sargi. 

19.1.18

Itacaré



Sóc al ferry que va de Salvador a Itaparica travessant la Baia de Todos os Santos. Molta calor. Sense l’aire condicionat del Nissan Match moriria. 


La humanitat en aquesta ciutat és predominantment de pell fosca i jeitinho (caràcter) alegre. Si encara queda algú que no cregui en Déu, que vingui a Salvador i contempli les dones baianes, quina bellesa més natural i exuberant. Són femelles de somni, obres divines, Venus d’ivori. Llàstima que la majoria no tinguin una altra expectativa que quedar-se prenyades abans dels 15 anys...




Seguint la costa do Dendê cap al sud, arribo a Itacaré, indret on desguassa el riu da Contas, que neix a la Chapada Diamantina. Demà visitaré les millors platges (Resende, Tiririca, Siriaco). 


La propietària de la pousada Casa Blanka es diu Sara i és italiana, de Trieste. Va arribar aquí fa 14 anys i s’hi va quedar. Ara té dos fills i es lamenta dels canvis que ha patit aquest recanto (racó) de món. Em recomana visitar un parell de pobles més al sud on encara no hi ha electricitat...




Menjo acarajé, una especialitat molt baiana (un bolinho fet de farina de fessols farcit de gambes). Em passo el dia bevent aigua de coco freda i sucs naturals de fruites estranyes que experimento. El meu gelat preferit és el d’açaí (baia d’una palmera que conté propietats antioxidants). 


Brasil és ple de canalla. Demogràficament, és l’antítesi d’Europa, on només veus vells i gossos passejant pel carrer. Suposo que per això diuen que aquest és un país “emergent”, o sigui, el contrari que decadent.


Ja fa uns dies que dormo amb tela mosquitera. Les mosquites aquí tenen molta mala llet. Pitjor són els aparells de música que els joves posen a tot drap al carrer. No he portat taps!   


16.1.18

Conceiçao dos Gatos



He seguit la trilha riu amunt fins a la cachoeira das Cobras. Estic sol. El poço té l’aigua de color d’aram (és per la quantitat de matèria orgànica que porta). Hi entro. No està gaire freda. Hi ha libèl.lules, papallones, colibrís (que liben unes boniques flors vermelles). La melodia de l’aigua i aquesta lleugera brisa em fan sentir al paradís. He de posar-me a l’ombra si no vull morir fregit pel sol tropical. 


He seguit la dica (consell) d’en Gabriel, el propietari de la pousada Vila Clara on m’estic. La seva dona es diu Daniela i és suïssa. Tenen una filla de 3 anys, la Clara, loirinha (rosseta) i angelical. Es van conèixer a São Paulo en el centre d’Amma. Anit vam estar força estona batendo papo (petant la xerrada) sota el firmament més estrellat que he vist mai. La Chapada Diamantina em recorda molt l’altra chapada, la de Viadeiros, on vaig estar l’any passat. Esoterisme, ufologia, connexió amb la Pachamama... Els hippies són la nota més extravagant d’un corrent que nodreix invisiblement aquest paratge allunyat del món convencional. No hi ha cobertura telefònica, els camins són de terra (l’asfalt més proper és a 20 km). 


Sembla ser que els indígenes que van fer les pintures rupestres fa 15.000 anys eren negres, els Tapuias (negros da terra), la qual cosa significa que la influència africana és anterior a l’arribada dels esclaus. Potser quan Àfrica i Sud-amèrica estaven unides en un sol continent? Hi havia l’Atlàntida al bell mig i estaven comunicats? Misteris ancestrals.


El poble té un nom ben pintoresc: Concepció dels Gats. És un carrer amb una dotzena cases, la meitat chácaras antigues en venda. Dinaré a Dona Maria, d’acord amb la dica d’en Gabriel: el millor menjar casolà de la zona. Fa moqueca amb palmito jaca. 




Segueixo sol. La gent es queda al primer poço perquè els brasilers detesten caminar. A més, com que sempre calcen chinelos (xancles), no els resulta fàcil saltar de roca en roca. Jo tinc l’articulació del dit gros del peu esquerre adolorida de resultes de la crisi de gota que vaig patir al Nadal. Avui hagués pujat a la cachoeira da Fumaça, però he preferit no empitjorar la cosa. 


El dolor no admet negociació. El dolor et retorna a la realitat ipso facto. És lo menys poètic que puguis imaginar. No t’hi acostumes mai. T’ajuda a créixer en la humilitat i en la paciència. La lliçó és: no cal que corris, has d’anar més devagarinho, conscient de cada passa que fas, agraint el fet de caminar i de viure. El dolor és un gran mestre. 


Al vespre visitaré Dona Miuda, la benzedeira del poble (curandera o resadora). Gabriel m’ha dit que parli amb el seu fill Naudinho, un rastafari que ven mel. Amb sort, podré rebre el seu ritual al galindó i potser guarir la malura.


“Deus foi quem te fez.

Deus foi quem te criou.

Deus é quem te cura”


Hi crec fermament, en el xamanisme i els remei de les àvies, sobretot si pertanyen a indrets aïllats i no disposen de farmacologia sintètica. Les píndoles analgèsiques fan estralls en la resta d’òrgans. Millor una bona benedicció. 


Arriba gent. Una mare i una filla amb accent carioca. Són guiades per un hippie. S’ha acabat la pau. Els carioques criden molt. Els beija-flor, les borboletes i els espiadimonis fugen ales ajudeu-me. Jo puc esperar una mica encara. O no. 


La perfecció mai és completa. Mai. O dura poc o és espatllada per la irrupció del dolor o de la contaminació humana. 


Natura. Silenci. Calma. 


El hippie encén un porret. Les dones segueixen esgaripant i fent-se fotos. Piro.