He seguit la trilha riu amunt fins a la cachoeira das Cobras. Estic sol. El poço té l’aigua de color d’aram (és per la quantitat de matèria orgànica que porta). Hi entro. No està gaire freda. Hi ha libèl.lules, papallones, colibrís (que liben unes boniques flors vermelles). La melodia de l’aigua i aquesta lleugera brisa em fan sentir al paradís. He de posar-me a l’ombra si no vull morir fregit pel sol tropical.
He seguit la dica (consell) d’en Gabriel, el propietari de la pousada Vila Clara on m’estic. La seva dona es diu Daniela i és suïssa. Tenen una filla de 3 anys, la Clara, loirinha (rosseta) i angelical. Es van conèixer a São Paulo en el centre d’Amma. Anit vam estar força estona batendo papo (petant la xerrada) sota el firmament més estrellat que he vist mai. La Chapada Diamantina em recorda molt l’altra chapada, la de Viadeiros, on vaig estar l’any passat. Esoterisme, ufologia, connexió amb la Pachamama... Els hippies són la nota més extravagant d’un corrent que nodreix invisiblement aquest paratge allunyat del món convencional. No hi ha cobertura telefònica, els camins són de terra (l’asfalt més proper és a 20 km).
Sembla ser que els indígenes que van fer les pintures rupestres fa 15.000 anys eren negres, els Tapuias (negros da terra), la qual cosa significa que la influència africana és anterior a l’arribada dels esclaus. Potser quan Àfrica i Sud-amèrica estaven unides en un sol continent? Hi havia l’Atlàntida al bell mig i estaven comunicats? Misteris ancestrals.
El poble té un nom ben pintoresc: Concepció dels Gats. És un carrer amb una dotzena cases, la meitat chácaras antigues en venda. Dinaré a Dona Maria, d’acord amb la dica d’en Gabriel: el millor menjar casolà de la zona. Fa moqueca amb palmito jaca.
Segueixo sol. La gent es queda al primer poço perquè els brasilers detesten caminar. A més, com que sempre calcen chinelos (xancles), no els resulta fàcil saltar de roca en roca. Jo tinc l’articulació del dit gros del peu esquerre adolorida de resultes de la crisi de gota que vaig patir al Nadal. Avui hagués pujat a la cachoeira da Fumaça, però he preferit no empitjorar la cosa.
El dolor no admet negociació. El dolor et retorna a la realitat ipso facto. És lo menys poètic que puguis imaginar. No t’hi acostumes mai. T’ajuda a créixer en la humilitat i en la paciència. La lliçó és: no cal que corris, has d’anar més devagarinho, conscient de cada passa que fas, agraint el fet de caminar i de viure. El dolor és un gran mestre.
Al vespre visitaré Dona Miuda, la benzedeira del poble (curandera o resadora). Gabriel m’ha dit que parli amb el seu fill Naudinho, un rastafari que ven mel. Amb sort, podré rebre el seu ritual al galindó i potser guarir la malura.
“Deus foi quem te fez.
Deus foi quem te criou.
Deus é quem te cura”
Hi crec fermament, en el xamanisme i els remei de les àvies, sobretot si pertanyen a indrets aïllats i no disposen de farmacologia sintètica. Les píndoles analgèsiques fan estralls en la resta d’òrgans. Millor una bona benedicció.
Arriba gent. Una mare i una filla amb accent carioca. Són guiades per un hippie. S’ha acabat la pau. Els carioques criden molt. Els beija-flor, les borboletes i els espiadimonis fugen ales ajudeu-me. Jo puc esperar una mica encara. O no.
La perfecció mai és completa. Mai. O dura poc o és espatllada per la irrupció del dolor o de la contaminació humana.
Natura. Silenci. Calma.
El hippie encén un porret. Les dones segueixen esgaripant i fent-se fotos. Piro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada