Caraíva

Posta de sol en l’aiguabarreig del riu Caraíva i l’oceà Atlàntic. Punt màgic. Moment màgic. Per arribar-hi he hagut de recórrer 33 km de estrada de terra i pujar a una barca per tal de travessar el riu. Aquí no hi ha cotxes, els carrers (becos) són de sorra i fa pocs anys que tenen electricitat. Estem en territori pataxó... 

“Pataxó é água da chuva batendo na terra, nas pedras, e indo embora para o rio e o mar.” 

Hi ha un poblat indígena a prop, visitable per als turistes. Ara està lotado (full), però aquest lloc deu ser meravellós en temporada baixa. M’ha costat trobar una pousada per menys de 200 R$ (50 euros). Val a dir que és cap de setmana i temporada altíssima. 

Li diuen la costa del Descobriment perquè uns quilòmetres més amunt de Porto Seguro sembla ser que va arribar la primera expedició portuguesa. La meva expedició particular va sortir de Salvador amb un Nissan Macht 1.0 de color preto (negre) i avui ha ancorat 800 km al sud. He vist platges fantàstiques (Prainha d’Itacaré, Jeribucaçu) i ara ensopego amb aquest indret fora de qualsevol categoria definitòria. La clau està en el seu aïllament. I que duri. 

Sembla que les onades del mar no vulguin entomar l’aigua dolça. S’imposa la contemplació. Cocos buits escampats per terra. Els tendals de colors, empesos pel vent càlid, ballen una dansa onírica. La llum s’afebleix devagarinho. La lluna és un retall d’ungla. No sé per què escric. Les paraules malmeten la perfecció que visc... 

Acostumo a menjar als restaurants on hi ha música en viu. Adoro la música brasilera! L’hora bruixa, quan encara no s’ha fet fosc, vora el riu, amb les ombres de les barques, un suco de cupuaçu i una panada vegetariana. El nom del restaurant és Patioba. Segons m’explica la moça, la patioba és una fulla típica de la regió amb la qual s’embolica el peix per a ser cuinat al foc de llenya. Seria una mena de papillote indígena. Música de Caetano, un dels grans. Podria quedar-me un altre dia aquí...