20.1.18

Jeribucaçu



Prainha (Itacaré)


Estic pràcticament sol, amb els urubús (voltors negres típics del Brasil) i els crancs que surten dels forats de la sorra i, en veure’m, tornen a amagar-se.  He matinat per a fer la trilha de 3 km fins aquesta platga paradisíaca. Quina delícia caminar pel mato mentre escoltes com s’acosta l’oceà. La platja no és tan petita i està envoltada per un coqueiral. Cal anar en compte, perquè si procures l’ombra (cosa essencial per a la supervivència) et poc caure sobre la testa un coco i estàs ben apanyat. La imatge em recorda molt Anakena de Rapa Nui, per les palmeres i la sorra blanca, encara que hi falten els moais. M’he remullat una mica, però les onades de l’Atlàntic són perilloses. Fa un vent agradable. Comença a arribar gent. 




En un lloc com aquest m’hi podria quedar hores, dies, setmanes, mesos, per sempre més. Lo millor de tot és que no hi ha cobertura. Pots dormir perfectament en una hamaca i a mitja hora caminant tens les provisions. La nota negativa és que existeixen finques privades amb camins per accedir-hi també privats, ocupant els millors racons de la costa. Darrere meu veig un parell de cases protegides per una tanca que resa: “Condominio Villa de São José, accesso restrito”. De totes maneres, segueixo aplicant la meva filosofia del gaudir-sense-posseir... No em cal ser propietari de res i, en tot cas, si m’interessa, puc llogar-ho. Molt cops, com el cas d’aquesta platja, gaudir-ne és gratis, si estàs disposat a caminar mitja horeta...


Hi devia haver un temps en el qual tot era així, natural, salvatge, incontaminat... Reculant un segle n’hi hauria prou per a descobrir paisatges insòlits de bellesa indescriptible en els quals el turisme encara no ho havia emmerdat tot. Puto turisme. I he d’admetre que, sense la infraestructura turística (que inclou avions i carreteres), jo no hauria arribat mai fins aquí. Al capdavall, potser els condominios dels rics serveixen per a preservar millor el paisatge que, altrament, s’acabaria omplint d’edificacions anàrquiques i massificadores. Itacaré n’és un exemple. Aquests llocs (com el barri vell de Barcelona) acaben fent pudor de claveguera, sobretot a l’estiu. 


Sovint intento imaginar la cara dels conqueridors (aquells extremeños o portuguesos que navegaren amb les carabelas) tan bon punt van ficar el peu en aquest litoral. Devien flipar, i més veient les indígenes tupí peladinhas... Brasil no és gens partidari del nudisme. Al contrari. Malgrat el tòpic del desmadre carnavalesc, el puritanisme religiós té molt de pes. Ni tan sols veus top-less. Aquesta, per exemple, seria una perfecta platja nudista, com la Waikiki d’Altafulla (per citar la meva preferida). 




Jeribucaçu


La costa del Cacau té platges collonudes. A les millors, com sempre, hi costa arribar, primer camí de terra i després caminada. Jeribucaçu és el nom del riu que desguassa a la platja. Cal fer una trilha de 1 km per arribar-hi. El problema és la tornada, costa amunt. Hi ha una platgeta propera: praia do Arruda, val la pena anar-hi perquè té coralls. A Jeribucaçu la gent es remulla al riu i menja peix a la brasa en guinguetes que no tenen electricitat. 




He begut el contingut d’un coco fresc i m’he menjat la polpa (has de demanar que te l’esberlin amb el matxet), a més d’un peix sencer a la brasa pescat pel cuiner, acompanyat amb farofa de plàtan i arròs. Tot per uns 12 euros. Deliciós.


He acabat el trajecte d’avui al mirante (mirador) Serra Grande II, on un altre italià (Giulio) m’ha convidat a entrar al seu bar. Resulta que és amic de la Sara, la italiana de la pousada d’Itacaré. Des del mirador es veu la platja que va fins a Ilheus, 32 km de sorra! 




Cansat de tantes trilhes i, sobretot, de la calor xafogosa, he decidit cercar un lloc per dormir: Serrazul, a la platja de Sargi.