30.8.22

Acomiadant-me

Avui és dia de comiat. Marxo de Cap Ras després de set anys i mig d’arribar-hi (vaig veure sortir el sol el dia 1 de gener de 2015 des de la platja del Cros, la primera casa que vaig llogar als Alsius de Banyoles a través de l’agència Palandriu). Tenia 50 anys...

https://entrellum.blogspot.com/2015/01/salut-amor-i-llibertat.html

Després he llogat dues cases més, a Sant Miquel de Colera 8 i l’àtic de la Montse i en Joan a Sant Miquel de Colera 28. Sort que ens van permetre de tenir aquest “niu” quan vam tornar de Nova York, perquè no trobàvem res. Vam arribar-hi el 3 de juny de 2020, amb ple covid, i marxem demà...

Acomiadant-me tot aquest temps de Cap Ras, i sempre retornant-hi. Els estius que havia de deixar la casa, durant els múltiples viatges, les estades a Brasil i a Nova York. Gairebé 8 anys d’empadronament llançanenc i de militància caprasenca, perquè n’he sigut el «custodi»...

L’inici fou esclatador, artístic (espiral del Cros, obres amb fusta de deriva i ‘stone balancing’), una obertura total a l’Energia del lloc i a les relacions interpersonals... 



Vaig anar evolucionant des de l’expansió extrovertida cap a la interiorització creixent, fins a la construcció del cercle xamànic (2017) al bell mig del bosc...


Quantes sortides de sol he contemplat? Quantes postes? Quants textos, poemes, tuits, àudios... inspirats en aquest paisatge sagrat??

El recorregut habitual: Canyelles, Bramant, Futaner, punta de Cap Ras, Borró... Acabant al centre, al cercle... 

Quantes històries i cabòries? Quants riures i quantes llàgrimes? Quants somnis i quantes desesperacions? Quants amors i desamors? 

Els records s’amunteguen, la majoria preciosos. Han sigut, sens dubte, els millors anys de la meva existència. Agraeixo al Cel haver pogut gaudir d’aquest racó de món intacte, un pèl salvatge, poder caminar sobre aquestes roques i sentir-me envoltat de Bellesa: Cap de Creus, Serra Vertadera (Sant Salvador del Graal!), Esquers, Garbet (la seva vall!), etc. Cada cala, cada pi, cada rossinyol, cada peix... formen i formaran part de mi per sempre més....

No marxem gaire lluny. Hi podrem venir caminant cada dia si volem. Des de la nova casa es pot veure la Punta de la Figuera i de Cap Ras...

Iniciem una nova etapa, casa nova, amb Ella, molt il·lusionats, esgotats per la feina d’aquests últims mesos, de març ençà no hem parat...

Avui veuré sortir el sol entre l’horitzó ennuvolat. Després traslladarem el matalàs a un llit nou que vaig muntar ahir. Demà tornarem les claus. 

La terrassa de l’àtic que deixem no pot ser superada. Quedaran en nosaltres, indelebles, les hores allí, els moments viscuts en plenitud, la remor de la mar i de la tramuntana...

La vida segueix. Anem envellint. Tanmateix les pedres són les mateixes, les muntanyes, la sorra, els núvols, els ocells, els peixos, les estrelles de mar, les assutzenes, el taronja del sol quan apareix... i també les llunes plenes emmirallant-se sobre el mar, fent camins d’argent...

Sempre tornaré a Cap Ras, sempre. Va amb mi, ben endins, cel·lularment. Tant se val on em portin les passes, les vicissituds diverses de la vida, el destí o els atzars... Només sé que estic en el camí cert, el meu, el nostre, i que no hi ha marxa enrere......

Som-hi, que cal navegar.....

28.8.22

A Vicenç Pagès

Morir-se és possible tothora
Hi ha una tic-tac inoïble que ens empeny cap al no-res
«No blanquejarem la cendra» (digué Vicenç Pagès al darrer tuit)
Prô tots tenim aquesta dèria d’oblidar la fosca andana on s’esgarrien els desigs...

Tu ja no hi ets, i qui escriurà demà? 
La nostra malaguanyada llengua perd un altre guerrer
I qui escriurà demà? 
Els morts no parlen ni escriuen
Te n’has anat a l’altra banda del relat, on no existeix la mentida

És negra nit d’agost a l’Empordà


27.8.22

Silencis

Pensava que podria viure sense escriure. No pas. El que més he fet a la meva vida: caminar, llegir, escriure... i menjar xocolata! I esprémer la pròstata!!! (sol o amb companyia)

La nit em retorna la solitud imprescindible, per a escoltar el mar, fitar les estrelles, meditar, gargotejar mots...

És una estona, només meva, suficient, mentre Ella dorm. La vida en parella pot resultar massa atabaladora, intensa, exigent... 

Quan no hi ha ulls que et miren

Quan ningú et jutja

Quan ningú espera res de tu

Quan ningú vol millorar-te 

Quan ets Tu, simplement Tu, entre el vent i la fosca, la son perduda, la lucidesa intacta

Menges un gelat d’açaí i assaboreixes els silencis


24.8.22

La font secreta

Hem anat a buscar aigua a la font i ens hi hem trobat dos éssers preciosos: un neocàtar (Alexander) i un alquimista floral (Luiz). L’un nascut als Urals –autoanomenat «hiperbori»– i l’altre brasiler, concretament paulistà. Estaven a punt de fer “ablucions” (rentar per a purificar) 

El cas és que nosaltres portàvem 12 garrafes per a omplir (96 litres en total) i hem estat dues hores xerrant amb ells, fins que s’ha fet fosc. L’ablució l’he acabat fent jo –més aviat un «bateig»– amb l’aigua pura i freda de la font, que Alexander, talment un Joan Baptista, m’ha llençat per sobre del cap amb uns cubells que tenia preparats...

Aquesta trobada ha sigut un veritable regal del cel, o de la Mare Terra, de la qual brolla l’aigua sagrada, de les entranyes de la Serra Vertadera, sota el castell del Graal. 

El neocàtars, deixebles de Juan de San Grial, viuen en una comunitat al Pujolar, prop de La Valleta. Ja havia tingut contactes amb ells anteriorment, a més de llegir algun dels llibres del seu líder. Ens ha convidat a un concert musical que fan el 31 d’agost a la Casa de Cultura. 

Just fa 10 dies estàvem a Montsegur. L’Eva era la primera vegada que visitava l’indret. Vam fer l’ascensió al castell. L’any passat, quan Ella estava a NYC, hi vaig anar sol. Pel camí, a Sant Pau de Fenollet, vaig sentir la crida de la Renada Portet. A.C.S.

La connexió càtara continua. Guillem de Belibasta, i ara Alexander l’hiperbori, el meu Sant Joan Baptista, amb uns ulls que no són d’aquest món...

A la font amagada del Bell-Ésser, en el Rec d’en Feliu, sota la muntanya cremada, avui reverdida, com el llorer profètic...

No és gens casual que la trobada hagi estat avui. Pel matí havia netejat amb cura l’estatueta tàntrica tibetana que representa el “maithuna” (còpula sagrada) de Vajrasattva & Shakti, Yab-Yum, peça que vaig adquirir a Sikkim, en una botiga antigüetats de Gangtok, durant el meu viatge a l’Índia a finals de 2018


Ha quedat ben llustrosa, després de llevar-li la ronya de segles que tenia i que l’havia enfosquit del tot. Aquesta neteja de la figura tàntrica té a veure amb la meva neteja (ablució) del vespre a la font, coincidint amb la mudança de casa... 

Tot convergeix i té sentit: una nova etapa (temps i espai nous) que tindrà a veure amb una nova dimensió dels nostres éssers, noves connexions espirituals...




22.8.22

Surten les barques

La sensació de tornar a marxar, el compte enrere dels dies que resten fins a tancar la porta definitivament i donar les claus. 

10 dies. Sense comiats. Emportant-te les coses a poc a poc, els objectes que arrossegues per la vida, molts que no fas anar mai. Mudança. Potser la darrera, qui sap. N’has fet tantes...

Si partim de la base que la teva vida no importa una merda a ningú (i que, en correspondència, a tu t’importen una merda les vides dels altres), que vagis o que vinguis, que et casis o et descasis, que estiguis sa i estalvi o malalt i arruïnat, tant se val, què importa? A qui interessa o afecta tret de a tu mateix? Per què ho hauries d’explicar? 

L’albada s’obre pas horitzó enllà. Són les 6:21. És una aurèola taronja que creix mentre el vent sacseja els pins. Encara estiu, un estiu atípic, ple de turistes que omplen els pàrquings i el clavegueram; atípic perquè t’has banyat al mar comptades vegades i has palejat poquíssim. Només treball relacionat amb la nova casa, molta feina, cada dia...

L’apocaliptisme (sanitari, climàtic) que escampen els terroristes mediàtics ja cansa. La gent, per molt que l’espantin, continua fent la viu viu; i el món no s’acabarà demà ni demà passat. 

Quan les reformes estiguin enllestides (queden setmanes encara) i contemplem el resultat de tantes suades, de tantes hores esmerçades, de tanta energia invertida en el projecte de l’habitatge propi, suposo que plorarem d’alegria. No haurà estat debades. Ho gaudirem.

Amb cinc hores de dormir en tinc prou. Sempre amb alguna intermitència. Surto a la terrassa, m’hi estic una estona, i me’n torno al llit. Aquesta terrassa no pot ser superada. La recordarem sempre.

Es tanca el cicle de 7 anys a Cap Ras. De gener de 2015 a setembre de 2022. Al centre del bosc queda la darrera obra: el cercle xamànic... Ni en sóc estrictament l’autor, ni arribo a comprendre la seva pregonesa... M’hi desvinculo. Cap Ras es queda sense el custodi. Va marxar la Montse i ara marxo jo...

Vet aquí la claror del nou dia, de la nova setmana, de la nova casa, de la nova etapa, un altre esglaó que ens mena amunt...

«Und jedem Anfang wohnt ein Zauber inne, der uns beschützt und der uns hilft, zu leben» (Hesse)

15.8.22

Get Away

Es tracta d’escapar de la rutina, dels hàbits quotidians, del paisatge massa vist i dels plaers previsibles. Es tracta de sortir del marc conegut i controlat per a lliurar-se a l’aventura, a la novetat, si més no al canvi. 

Una vida monòtona i avorrida no és desitjable. Qui la vulgui, allà ell. No pas jo. Ni gàbies d’or ni ensopiment. M’estimo més el risc de llençar-me al desconegut. 

Hi ha un anhel, un impuls, un esperit que no ens deixa reposar en cap conquesta, que ens esperona cap a noves dimensions per a explorar. És la nostra essència profunda, nòmada, llibertària. 

No té fi, aquest camí que es fon amb l’horitzó a mesura que avancem. Mai hi ha un «prou» que ens aturi. 

És l’expansió de l’Energia, sempre limitada per la materialitat objectual dins un espai i un temps determinats. Som energèticament infinits, com immortal és l’Ànima. 

Per això fugim. Res no ens satisfà definitivament. Sempre aspirem a Lo Altre, a Lo Nou, a Lo Que Encara No És, la realització del nostre Ésser...

7.8.22

Meló groc

Primera setmana d’agost, el mes més horrorós, ple de gent, o sigui, de soroll i vulgaritat. Música nefasta, inoïble. Platges a petar. Trànsit infernal. Impossible aparcar. El proper agost no serem aquí, t’ho ben asseguro. 

Cada dia noves passes. Avui dues: el granit Zimbawe i el primer melonet groc. Demà caiac!

2.8.22

Indomesticable

Bufa i rebufa la tramuntana enmig de la nit xafogosa. No puc dormir. Les estrelles brillen allà dalt. Canten els grills a prop. Tu dorms. Sóc a la terrassa. 

Les coses avancen lentament. Que avancin és un miracle. Hi haurà un dia que tot estarà enllestit i net. Aquell dia podrem jeure a la gandula. Mentrestant treballem, les hores són de mantega. 

Ho van intentar sempre: domesticar-me. Van voler suprimir o apaivagar la meva part rebel i salvatge. Un fracàs. Ni els pares ni l’escola, ni les autoritats diverses, tots van fracassar. 

Hi ha un impuls cap a la llibertat, un esperit indomable, que no pot ser sufocat de cap manera. Les dones també van provar de calmar la meva rauxa, amb carícies i altres llaminadures. Pobrissones. Sempre acabava marxant, ho engegava tot a rodar...

Costa acceptar la decadència, quan el temps s’escurça i l’energia fluixeja. No és només la pròstata atrotinada, sinó aquest escepticisme radical que em fa veure el món amb displicència, amb un total menyspreu per la societat. Me n’allunyo. Faig la meva. Rebutjo les normes. Quan sóc a l’hort és quan sóc més feliç. 

Tu vas arribar per a redimir-me. Amb tu no cal fingir ni fugir. Sé que sovint sóc rabiüt, cantellut, esquerp, intractable. Després torna el nen bo, dòcil, i tot s’arregla. Pateixes massa. Dius que podria millorar. Tinc els meus dubtes. 

Bla bla bla bla bla

De què serveix escriure?