30.8.22

Acomiadant-me

Avui és dia de comiat. Marxo de Cap Ras després de set anys i mig d’arribar-hi (vaig veure sortir el sol el dia 1 de gener de 2015 des de la platja del Cros, la primera casa que vaig llogar als Alsius de Banyoles a través de l’agència Palandriu). Tenia 50 anys...

https://entrellum.blogspot.com/2015/01/salut-amor-i-llibertat.html

Després he llogat dues cases més, a Sant Miquel de Colera 8 i l’àtic de la Montse i en Joan a Sant Miquel de Colera 28. Sort que ens van permetre de tenir aquest “niu” quan vam tornar de Nova York, perquè no trobàvem res. Vam arribar-hi el 3 de juny de 2020, amb ple covid, i marxem demà...

Acomiadant-me tot aquest temps de Cap Ras, i sempre retornant-hi. Els estius que havia de deixar la casa, durant els múltiples viatges, les estades a Brasil i a Nova York. Gairebé 8 anys d’empadronament llançanenc i de militància caprasenca, perquè n’he sigut el «custodi»...

L’inici fou esclatador, artístic (espiral del Cros, obres amb fusta de deriva i ‘stone balancing’), una obertura total a l’Energia del lloc i a les relacions interpersonals... 



Vaig anar evolucionant des de l’expansió extrovertida cap a la interiorització creixent, fins a la construcció del cercle xamànic (2017) al bell mig del bosc...


Quantes sortides de sol he contemplat? Quantes postes? Quants textos, poemes, tuits, àudios... inspirats en aquest paisatge sagrat??

El recorregut habitual: Canyelles, Bramant, Futaner, punta de Cap Ras, Borró... Acabant al centre, al cercle... 

Quantes històries i cabòries? Quants riures i quantes llàgrimes? Quants somnis i quantes desesperacions? Quants amors i desamors? 

Els records s’amunteguen, la majoria preciosos. Han sigut, sens dubte, els millors anys de la meva existència. Agraeixo al Cel haver pogut gaudir d’aquest racó de món intacte, un pèl salvatge, poder caminar sobre aquestes roques i sentir-me envoltat de Bellesa: Cap de Creus, Serra Vertadera (Sant Salvador del Graal!), Esquers, Garbet (la seva vall!), etc. Cada cala, cada pi, cada rossinyol, cada peix... formen i formaran part de mi per sempre més....

No marxem gaire lluny. Hi podrem venir caminant cada dia si volem. Des de la nova casa es pot veure la Punta de la Figuera i de Cap Ras...

Iniciem una nova etapa, casa nova, amb Ella, molt il·lusionats, esgotats per la feina d’aquests últims mesos, de març ençà no hem parat...

Avui veuré sortir el sol entre l’horitzó ennuvolat. Després traslladarem el matalàs a un llit nou que vaig muntar ahir. Demà tornarem les claus. 

La terrassa de l’àtic que deixem no pot ser superada. Quedaran en nosaltres, indelebles, les hores allí, els moments viscuts en plenitud, la remor de la mar i de la tramuntana...

La vida segueix. Anem envellint. Tanmateix les pedres són les mateixes, les muntanyes, la sorra, els núvols, els ocells, els peixos, les estrelles de mar, les assutzenes, el taronja del sol quan apareix... i també les llunes plenes emmirallant-se sobre el mar, fent camins d’argent...

Sempre tornaré a Cap Ras, sempre. Va amb mi, ben endins, cel·lularment. Tant se val on em portin les passes, les vicissituds diverses de la vida, el destí o els atzars... Només sé que estic en el camí cert, el meu, el nostre, i que no hi ha marxa enrere......

Som-hi, que cal navegar.....