30.4.17

Obrir camins

"Em reivento cada dia i em desdibuixo cada nit. Batego, que és prou. No em defineixis, perl'amordedéu. No sóc misogin. El que passa és que les dones volen allò que mai he tingut ni els puc oferir: docilitat, submissió, claudicació... És com les religions, que totes es resumeixen en un AMÉN. No puc creure en elles (religions i dones, tot al mateix sac). Podria adorar-les una estona, quan es deixen, quan es baden com roses i esdevenen deesses de debò... Encabat resulten carregoses. Tard o d'hora, surt la mare, la policia o la sacerdotessa que vol fer-te passar per l'adreçador. Llavors les insulto, me'n foto i toco el dos ben de pressa. No sóc misogin, sinó prudent. Què coi volen, de mi? El que tinc (ben poca cosa) és meu i només meu: caminar lliure. A Finlàndia o allà on sigui. Obrir camins." 
Fragment del dietari "Viatge a Hiperbòria" (20-7-2016)

29.4.17

La llibertat com a conquesta

Diu Krishnamurti que la bellesa és perillosa per a un home que desitja, que la veritable llibertat rau en la desactivació del desig, en la independència respecte als condicionaments limitats del cervell. 

Cal desprogramar-se, resetejar-se, evitar qualsevol mena d’addicció o d’hàbit. Només una vida creativa, espontània, fluint amb el present sense judicis ni expectatives, ens permet de transcendir els automatismes i anar més enllà dels desitjos previsibles. 

La llibertat no te la regala ningú. És una conquesta.

28.4.17

Cercle de pedres amb rossinyol

Deixes el teclat i agafes la guitarra, deixes la guitarra i t'endinses en el bosc...

26.4.17

Pluja benaurada

Havies oblidat el so de la pluja, aquest degotall constant que davalla del cel i esbandeix la terra esquerdada, amarant-la de promeses vegetals. 

Tenies present el remoreig de les onades i també les ràfegues salvatges de la tramuntana, però et mancava la pluja primaveral, aquest xim-xim que t'acarona les neurones mentre consideres la possibilitat de sortir del llit o de romandre-hi una estona més perquè el concert s'ho val. 

Pluja benaurada.


24.4.17

Subtil 5

És l'equilibri, el que busquem, el balandreig de l'ànima. Poder dormir bé. Poder respirar bé. Poder ser. Subtils, ens enlairem cap a regions inexplorades. No és sexe, sinó tantra. No és art, sinó l'alquímia dels elements. Fins i tot la paraula deixa de ser paraula i es converteix en emoció. No és certesa, sinó confiança. Quan el sol torna a sortir i saps que la vida és preciosa i que hi ha amor veritable. És l'equilibri subtil entre el desig i la buidor, aquella petita escletxa a través de la qual pot existir la llum divina.



22.4.17

Cap Ras

 

Tu m'has donat el bosc i el mar, el cant dels ocells i la fusta de deriva, les pedres que es drecen i l'horitzó inflamat, la llum dels fars, la tramuntana mítica. 

Tu m'has donat la connexió ancestral, aquesta espiral d'energia, aquesta pau, aquestes flors, aquesta música que brilla.

Tu m'has donat la mà... Jo et dono braç, jo et dono el cor, per ser i estar més temps amb tu, racó de món paradisíac.

Tu m'has donat hores sublims, de solitud i companyia, la calma i la tendresa de les nits quan la lluna i les estrelles ens miren.

Tu m'has donat la bellesa i el destí, aquesta llibertat intrínseca que em fa volar amb ales de foc camí de noves dimensions...

Tu m'has donat un lloc per a poder sentir la delícia de la vida, la llum que ens fa divins, el misteri profund, els somnis reals, la màgia infinita...


Tu m’as donné le forêt et la mer, le chant des oiseaux et le bois flotté, les pierres qui se dressent et l’horizon enflammé, la lueur des phares et la tramontane mythique. Tu m’as donné la connexion ancestrale, cette spirale d’énergie, cette paix, ces fleurs, cette musique qui brille. Tu m’as donné la main… Je t’ai donné le bras, je t’ai donné le coeur, pour être et rester plus longtemps avec toi, petit coin du paradis. Tu m’as donné des heures sublimes, de solitude et de compagnie, le calme et la tendresse des nuits quand la lune et les étoiles nous regardent. Tu m’as donné la beauté et le destin, cette liberté intrinsèque qui me fait voler avec des ailes de feu vers le chemin aux nouvelles dimensions… Tu m’as donné un lieu pour pouvoir jouir du délice de la vie, de la lumière qui nous rend divins, du mystère profond, des rêves réalisés, de la magie infinie…


You gave me the forest and the sea, the birds singing and the wood drifting, the raising stones and the horizon in flames, the sparkle of lighthouses and the mythical North Wind. You gave me the ancestral connection, this spiral of energy, this peace, these flowers, the music shining. You gave me your hand... I give you my arm, I give my heart to be and spend more time with you, heavenly corner of the world. You gave me sublime hours, alone and with company, tenderness and calm nights when the moon and the stars look at us. You gave me the beauty and the destiny, intrinsic freedom that makes me fly with fired wings in the new dimensions way... You gave me a place to be able to feel the delight of life, the light which makes us divine, the profound mystery, real dreams, the infinite magic…


Você me deu a floresta e o mar, os pássaros cantando e a madeira flutuando, as pedras que se erguem e o horizonte avermelhado, os faróis de luz e o vento do norte mítico. Você me deu a ligação ancestral, esta espiral de energia, esta paz, estas flores, esta música que brilha. Você me deu sua mão... Eu dou o braço, eu dou coração para ser e passar mais tempo com você, recanto celestial do mundo. Você me deu horas sublimes, em solidão e companhia, ternura e noites calmas quando a lua e as estrelas olham para nós. Você me deu a beleza e o destino, a liberdade intrínseca que me faz voar com asas de fogo caminho para novas dimensões... Você me deu um lugar para ser capaz de sentir a delícia da vida, a luz que nos faz divinos, o profundo mistério, os sonhos verdadeiros, a magia infinita…


Me has dado el bosque y el mar, el canto de los pájaros y la madera de deriva, las piedras que se elevan y el horizonte encendido, el resplandor de los faros y la tramuntana mítica. Me has dado la conexión ancestral, esta espiral de energía, esta paz, estas flores, esta música que brilla. Me has dado la mano... Y yo te doy el brazo, te doy el corazón para poder ser y estar más tiempo contigo, rincón paradisíaco. Me has dado horas sublimes, solo y acompañado, la calma y la ternura de las noches cuando la luna y las estrellas nos miran. Me has dado la belleza y el destino, esta libertad intrínseca que me hace volar con alas de fuego hacia nuevas dimensiones... Me has dado un lugar para poder sentir la delicia de la vida, la luz que nos hace divinos, el misterio profundo, los sueños realizados, la magia infinita... 

21.4.17

La crida del bosc


Sóc arbre que m'arrelo
Ocell que obre les ales
Quan canto sóc rossinyol
Quan ballo onada arrissada
Quan ric un raig de sol
Quan ploro pluja esperada
I en el silenci, quan m'adormo,
Sóc una estrella llunyana
I un cor que encara batega
Per estimar de matinada

20.4.17

Els rics no són feliços

Si els rics no son feliços és perquè els manca vida espiritual. En conec uns quants. Són pobres d'esperit. Les coses materials no omplen el cor ni l'ànima. L'acumulació de propietats i de capital implica una densitat feixuga, una vibració baixa. Per això cal contrarestar-la amb elevades dosis de despreniment, tot conreant els aspectes més subtils de la nostra essència. No existim per tal d'acumular objectes, sinó per avançar en el camí subjectiu, creixent cada dia com a éssers conscients i alliberats. 

19.4.17

Cromlec

 

Sota les pedres rauen les formigues. Fan nius amb una escrupolosa diligència. Les larves es multipliquen. No alteris el curs de la natura.

Construeixo el cromlec aplegant cent pedres. L'espai sagrat circumscrit enclou un impuls futur i ret homenatge als ancestres.

La tramuntana pentina les tofes dels pins. El bosc de Cap Ras és una orquestra de rossinyols imprevisibles. La merla es passeja davant meu com si sabés que sóc inofensiu.

Les formigues rauen sota les pedres.  

 

16.4.17

Tanta bellesa

Tanta bellesa de matinada, quan els ocells comencen a cantar, tímidament, clareja la llum de l'altra banda del mar, on l'horitzó amaga el més preciós regal.

Tanta bellesa en la mirada, emmirallant-me en els teus ulls, no calen paraules. Bon dia. Somrius. Som purs. Som aire.

Tanta bellesa que brollen les llàgrimes.

15.4.17

L'alliberament veritable

Saps que és millor així: deeixit de les exigències del desig, de la dependència carnal, de la necessitat  de tocar i de posseir. Molt millor, on vas a parar. Reconeix que fa segles que aspiraves a aquesta distància entre el teu cos i el teu esperit. Segles. L'alliberament veritable és no ser esclau dels teus impulsos i arribar a contemplar-los com qui contempla els núvols, sempre canviants. Núvols-desigs. No et pertanyen, en realitat. Passen. Com tot passa. Molt millor així: en calma, respirant profundament, vibrant en una freqüència elevada, subtil, etèria. Sobrevolant-te. 

14.4.17

Nach neuen Meeren


Voy a ir a Delfos y a Meteora, a rendir homenaje a las huestes de mis predecesores, filósofos-monjes, almas nómadas, encarnaciones diversas que sostuvieron la lucidez en el laberinto de las sombras. La luna llena me desvela. El mar apenas susurra. Enciendo una vela roja. Despejo mis fosas nasales. Soy la mutación de mí mismo a cada instante. Mariposa desnuda de alas. Pétalos sin flor. Respiro mejor en solitario. Puedo aguantar el aire dentro de los pulmones bastante rato y no me muero. La frase que me desveló esta noche (la más lunática) la escribió el Príncipe Vogelfrei en uno de sus poemas: “Quien perdió lo que tú perdiste, en parte alguna se detiene”. Perder todo para ganarse. Bendita paradoja. La libertad como ganancia pura, victoria absoluta. Ser libre con este cuerpo, enredado en esta telaraña absurda de relaciones. Sentirse ajeno. Sentirse alien. Siempre fue así. Perderse para encontrarse. Mutando. Ver salir el sol y ver salir la luna, más o menos por el mismo sitio (horizonte mediterráneo), ambos con ese color anaranjado que tanto recuerda a la yema del huevo (cósmico). Hemos venido a comprender el misterio y, sobre todo, a vivirlo. Besar, por ejemplo. ¿Existe algo más lindo que unir labios, lenguas y salivas? Tal vez unir almas. Almas-llama que se funden desde el albor de los tiempos. No voy detenerme. Hay tantos lugares que visitar. Hay tantas manifestaciones que abrazar. Cambian las caras y los nombres, pero detrás siempre está Shakti, la innominada, la innombrable, la diosa que nos acoge entre sus brazos, la hembra que nos acuna, la que nos da de beber y nos bebe, la madre-amante-hija que prevalece enraizada entre las plumas de nuestras alas cada vez mayores, aguileñas. Alas de poeta. Alas de ángel caído que titubea a la hora de levantarse. Vamos a elevarnos como se eleva el sol cada mañana. No es preciso tocar las estrellas, basta con subir un poquito, ser gaviota ambiciosa, alcanzar la cima de tus sueños verosímiles. La luna no se va nunca. Está dentro. Tu voz se quiebra en el audio, sollozas. Dices que lo más importante es intentar entendernos. Solamente la ternura permite que haya esperanza. El resto es violencia, egoismo, vanidad, nada. El resto es catástrofe y bombas atómicas. Seamos lentos, ligeros, tiernos. ¿Dónde se escondió la ternura en el siglo XXI? Tierno es un adjetivo que ya sólo se aplica a los quesos. Seamos tiernos, dulces, mullidos. Cuánto daño hizo el patriarcado con su modelo nefasto de masculinidad guerrera australopiteca. Cazando mamuts todo el tiempo, y las mujeres como presa, y el poder, siempre el poder, para sentirse grandes (grande es la miseria). El faro no se cansa de parpadear. Venus dormita con las bragas puestas. Venus conoce mis debilidades y las ama. Amar es amar las imperfecciones del otro. Tuve arrebatos de sublimidad, lo reconozco. Ahora me limito a contemplar la belleza con sus perfiles demacrados. Bello es vivir sabiendo que esto se acabará algún día. Si durara siempre, no sería tan bello. Con el amor pasa lo mismo: ¿Quién piensa en el último beso cuando está dando el primero? Esa conciencia no me hace más sabio, pero me ayuda a estar calmado. La noche tiene su encanto, incluso sin luna y sin estrellas y sin consorte en la cama. La noche se deliza de puntillas y penetra tu aura. Es sibilina. La noche te empapa de melancolía, envuelve de niebla tu vacío. Es intensa. Es hembra, muy silenciosa, muy licenciosa. Es puta. Como la luna. Ambas putas. Puedo esperar mil siglos hasta que la última letra de la última palabra del último diccionario desaparezcan de mi vida. Sueño con eso. Me consta que no soy el único. Islas somos todos en medio de este océano profundo. Se trata de aprender a flotar. No digo nadar, con flotar basta. Lo más cómodo es hundirse. Mogollón de gente se hunde, como piedras se hunden. El fondo del mar está lleno de piedras-humanas. Hundirse es resignarse. No hay nada peor que la resignación. Es más épico el suicidio. Larga vida a los suicidas! Pero la resignación da asco. Vomito sobre los resignados. Escribir así da gusto, cuando no te ve nadie, cuando no te lee nadie, en mitad de la noche, furtivo, clandestino, asesino de ilusiones, logomáquico. Da gusto, en serio. Y no releerte. ¿Qué caminante se entretiene con las huellas que ha dejado? Estar locos nos permite todo esto. La locura a veces es fuga y otras veces verdad que duele. Verdad de la buena. Normalmente, hipocresía y cordura son sinónimos. Es el teatro social. Hay que adaptarse, dicen. Tiene narices. Supongo que lo mismo les decían a los judíos al entrar en los campos: hay que adaptarse, el trabajo os hará libres. Y luego paga la hipoteca y los sábados la visa sacando humo. Libres, qué risa. Hay que adaptarse al manicomio o te llaman loco. Tiene narices. En realidad, hablo de segunda mano. Olvidé las rutinas. Olvidé los relojes. Olvidé las corbatas. Olvidé los protocolos. Olvidé los méritos de mi currículum. Olvidé las llaves del laberinto, o mejor dicho, cuando logré salir, las tiré al primer contenedor que encontré, recuerdo que era amarillo. Olvidé hasta mi nombre y mi apellido. Ahora me llamo Vogelfrei y escribo poemas en alemán: 
Dorthin — will ich; und ich traue 
Mir fortan und meinem Griff. 

Offen liegt das Meer, in's Blaue 

Treibt mein Genueser Schiff.   
 
Alles glänzt mir neu und neuer, 
Mittag schläft auf Raum und Zeit 

Nur dein Auge — ungeheuer 

Blickt mich's an, Unendlichkeit!

13.4.17

A voltes

A voltes la vida ens empeny cap a regions ignotes, obrim la finestra, i allà on hi havia la lluna taronja ara hi ha la lluna blanca, el mar silenciós, la teva absència que no em deixa dormir gaire.

A voltes som pous sense fons que brollen plens d'aigua pura i fresca a Nova Zelanda.

No trobaré paraules per a tanta bellesa, per això em limito a transcriure allò que els dits decideixen.

A voltes no sé si t'estimo, suposant que l'amor sigui aquella força mítica que capgira el cor com un mitjó i el converteix en un cometa que travessa l'espai intergalàctic a la velocitat de la llum.

A voltes puc callar, i puc dormir, i puc abraçar-te. Llavors, el somni esdevé tangible i conec de primera mà el secret més ben guardat.

Ser feliç és tan fàcil...

11.4.17

Cal buidar les butxaques de pedres

  

L'ànima ho sap: hem vingut a ser lleus, a fendir el cel de bat a bat, de l'est fins a l'oest, amb ales de foc, sense el pes de la por, coratjosament.

L'ànima ho sap: el vent que empeny els cors, que els fa vibrar, que uneix els amants més enllà de l'espai i del temps. 

L'ànima ho sap: l'eterna flama que crema, la sang que tenyeix els camps, la lluna que creix i s'esberla, la vida sencera regalimant tendresa.

L'ànima ho sap: hem vingut a ser lleus, a vibrar, a créixer

Tendrament
Coratjosament
Indefectiblement

Perquè cal buidar les butxaques de pedres si volem caminar de pressa

No siguis pedra tu també.

10.4.17

Lluna plena sobre el mar



Calla el mar. 

És un silenci sagrat, com el silenci de les ermites isolades, com el silenci indesxifrable després de l'orgasme. 

Així és el silenci avui del mar vestit d'argent i flors primaverals.

Ella ens esguarda les cuites, altívola senyoreja amb posat de dama egrègia, amb la mirada desmenjada de les àvies les quals, velles i sàvies, no se sorprenen per res.

Ella, dèria de llops, cabòria de bruixes, far d'ànimes perdudes, tossudes, venudes, vençudes. 

Ella, bagassa que sedueix els mascles i fa morir d'enveja les femelles. 

Ella, esposa infidel que escapa de matinada per a retrobar l'astre que fecunda cel i terra.

Calla el mar. 

Canten els rossinyols al bosc de Cap Ras. 

Ella escolta. Ella calla. 

Ella somriu amb llum llunàtica. 

Som eterns i encara no ho sabem. 

Recordes el gust del primer petó?

Saps que els rossinyols moren dins la gàbia? 

(Deixen de cantar i es moren)

Saps que la Lluna mostra camins que el Sol ignora? 

Calla el mar. 

T'imagino somiant carícies. 

Som eterns i encara no ho sabem. 

No facis gaire tard. 

9.4.17

Ser, estar, estimar


 

Hi ha tres factors fonamentals que determinen la teva vida: com et valores a tu mateix (autoestima), l'entorn on vius (context) i com et valoren els altres (relacions). O dit altrament: qui sóc, on estic, amb qui em relaciono. Ser - Estar - Relacions. La relació amb mi mateix (Self), la relació amb el lloc que m'acull (Natura) i la relació amb el proïsme (Amor). Tot, al capdavall, són relacions i energia, L'energia que genero i canalitzo, el feed-back energètic amb l'entorn i amb els altres. Pensaments - Sentiments - Accions. He de tenir molta cura del que penso, perquè això provoca certs sentiments i desencadena certes accions. Hem de ser conscients de tot plegat. L'amor comença per un mateix. M'ha d'agradar com sóc, on visc, què faig, perquè després pugui agradar als altres. I viceversa: només m'agradaran les persones que em transmetin aquests valors positius. Rebutjo pensaments negatius, llocs i relacions tòxiques. Només puc ser feliç si escullo allò que em fa feliç, començant per la millor versió de mi; perquè hi ha molts Tonis, però n'hi ha un que és el més guai. Aquest és el que ha de prevaler. 

8.4.17

La vida va de

La vida va de ser tu mateix i de pintar les hores de colors i de ballar sota la lluna i de banyar-se al mar nu i de somiar amb els ulls oberts i de besar amb els ulls tancats i de fondre's amb l'energia còsmica i d'aprendre i d'oblidar i de romandre dempeus quan tothom cau i de caure quan tothom s'aixeca i de fluir amb el riu incert i de cercar fràgils certeses i de dir la veritat i de contemplar la bellesa i de desprendre's d'allò que no et deixa avançar i d'enlairar-se amunt amunt i de volar i d'aterrar sense trencar-se i d'estimar la soledat i de donar donar donar sabent que l'univers t'ho tornarà multiplicat i de parlar quan tothom calla i de callar quan tothom parla i de saber acomiadar-se i d'entomar tota la màgia i de ser sempre valent i de defensar la llibertat i de crear crear crear i de riure i de plorar i d'abraçar sentint que abraces i d'estar en el pur present i de veure sortir el sol i de veure també la posta i de caminar borratxos d'horitzó i de tornar a ser nens i d'escoltar el silenci i de capbussar-se en el misteri i d'esperar que tot anirà bé confiant confiant i de cantar desafinant i d'adormir-se a la platja i de donar gràcies perquè som aquí sans i estalvis gràcies gràcies gràcies 

Perquè la vida va de tot això i de ser tu mateix i de fer feliços als altres. 

6.4.17

Egoisme

L'estat natural de l'individu és l'egoisme. Egoistes són els animals i egoistes són els nens. És una qüestió de supervivència. De vegades, hom lluita pel menjar o per l'espai o per aconseguir parella. Nietzsche deia que l'egoisme és l'essència d'una ànima noble. Després hi ha les "virtuts cristianes" contràries, com ara el sacrifici o la generositat. Però, en el fons, tots som egoistes. Sovint, sota aquestes "virtuts", s'amaga un egoisme encara més subtil. És com l'amor de la mare pel fill (tan mitificat), qui no et diu que no és una manifestació amagada d'egoisme? Vés amb compte, perquè quan algú t'acusa d'egoista, podria ser que ell encara ho fos més que tu. Es tracta d'una lluita de poder: o em surto jo amb la meva o te'n surts tu, amb la teva. Per això, solen ser més egoistes els poderosos i els independents (l'independència és empoderament). Els dèbils i els covards sempre t'acusaran d'egoista. Clar, és que ells no s'ho poden permetre... 

4.4.17

A frec d'ales

El desig és energia, una fletxa que surt disparada,
que travessa espai i temps
tot creant la diana.

En el centre hi ha un punt que cal encertar:
el cor que batega
embriac de sang. 

Abans de sortir el sol, quan els ocells encara dormen,
quan les onades es bressolen sobre les roques silencioses,
sento la bellesa del món. 

Et miro i oblido totes les paraules.

Haurem d'aprendre a volar agafats de la mà.
Haurem d'inventar silencis. 

Abans de sortir el sol, quan les estrelles encara ballen,
quan el far de Cap de Creus em fa l'ullet,
sento la teva bellesa. 

Et miro i em veig.
Et miro i em sóc.

Haurem d'aprendre a volar
a frec d'ales. 

3.4.17

Tornem a ser vent i núvol i platja

Que tot és energia, no cal discutir-ho. 

Mira'm als ulls, abraça'm, atreveix-te a saltar la tanca de les inèrcies consuetudinàries, gosa esmicolar els patrons que vas heretar dels rebesavis, deixa't anar d'una vegada, en comptes de continuar perpetuant l'agonia d'aquest estar malaltís que reitera i reitera i reitera la pauta equivocada, sigues valent i valenta, refuta't, rebutja't, reinventa't, que l'hora de la vritat és ara, no pas demà o el proper cap de setmana, què coi esperes per a decidir que vols gaudir de la vida, que tens el dret i el deure de gaudir de cada somni, vinga, afanya't, que cada batec t'acosta a la línia vermella, vinga, que cal mudar de pell per primavera, que les flors i les abelles no perden el temps amb romanços, vinga, quina mena d'ombra et frena? 

Abraça'm, mira'm als ulls, descobreix la tramuntana despullant el paisatge, fora boires, fora dubtes, fora noses, que serem allò que vulgui la força suprema que esberla la llavor dins la terra i fa créixer les arrels i fa volar els ocells i apropa els llavis, ho sabies, que som aquest miracle? 

Que tot és energia, és tan evident com el sol del migdia, com la llengua i la saliva, com la flama que crema i purifica. 

Estima't. Fes-te aquest regal. Lliura't. Deslliura't. Relaxa't. 

Tinc una tendresa encesa a la punta dels dits. Tinc un secret de llum per a les nits sense lluna. Tinc la clau que obre el pany del paradís. 

I tinc també una certesa: viure és riure, fins que floreixi l'ànima...