ENTRELLUM

Els estius acostumo a llegir més que la resta de l'any. Una tradició estiuenca és llegir un volum de l'Obra Completa de Josep Pla. Tinc la col·lecció de 46 volums sencera. Ja n'he llegit uns quants. El cas és que enguany em trobo immers en la lectura de la biografia que ha fet Xavier Pla de Josep Pla:  Un cor furtiu . Un patracol de 1.500 pàgines amb paper bíblia. Ja he arribat a la pàgina 450, quan apareix l'Adi Enberg i ell fa el llibre sobre l'escultor Manolo Hugué.  Dels autors que m'han captivat, sempre he volgut conèixer les seves vides, a banda de les seves obres. Per a mi, ambdues coses són indestriables. Em crema la curiositat. Hi ha vides d'escriptors més literàries que els mateixos llibres que van escriure.  El cas de Pla és ben curiós, perquè és un escriptor que es troba a les antípodes de la meva filosofia. Llegir-lo em permet amarar-me de la seva prosa, fruir de la seva sornegueria, del seu estar a ras de terra. Fa honor al seu cognom: Pla, pla...

  Costa tant, alliberar-se dels objectes que ens han fet companyia aquests anys pretèrits! En el meu cas, són els llibres , la creu més pesada. Cada mudança intento treure'm de sobre alguna capsa més (no compto els volums, sinó les capses). Ara que, per enèsima vegada, torno a empaquetar-los, rumio les possibles destinacions: uns aniran al contenidor blau, altres a la biblioteca pública , la resta els repartiré en cases d'acollida literària (hi ha persones que disposen d'espai). Jo no en vull, de llibres . Si són de paper, quan els acabo de llegir, els regalo. M'estimo més els ebooks. La vida nòmada del pelegrí existencial només és viable amb el benentès de la lleugeresa . No m'interessa el que no cap a la motxilla i, a tot estirar, a l'interior de la Caddy (la meva nova companya de viatge). Tota la puta vida acumulant objectes i ara malda que maldaràs per a desprendre-te'n. Quina ironia, oi? Ens sobren possessions i ens manca simplicitat, senzilles...

Ni que impossible fossis, els fills t'hem escollit  Armand Obiols, Oda a Catalunya   Del campanar de la Seu fins al Norfeu, Del Canigó als arrossars de l'Ebre, De l'arcana Vall d'Aran a tot arreu, Del llogaret a la urbanita febre. (Màrius escriu cançons d'amor a Mahalta ,  Xènius la Lídia de Cadaqués empaita) L'afecte més sagrat ix a Montserrat, Sens oblidar la pau de Poblet i de Núria; Dòlmens i menhirs de gaudiniana fúria Atenyen el cel al bell mig de la ciutat. (Fills d'una augusta esperança, Fets de boira i tramuntana) Arrelats a la terra amb consistència, Bastim castells d'arquitectura humana, Units de mans fem via i fem rotllana, Tres-cents anys de greuges i paciència. (On ets, Espanya, que no et veig? Lo teu present és ruïna) No hem nascut per acatar lleis ponentines, Ni fem mutis quan ens volen engabiats; No oblidem la sang dels avantpassats Que anhelaren quimeres gegantines. ( Catalonia is not Spain,  ...

La vida està feta de contradiccions i de dilemes. De vegades les contradiccions són insolubles i hem d'acostumar-nos a conviure amb elles. En els dilemes cal escollir, però quan escollim ens la juguem ben jugada perquè no sabem del cert si la decisió que hem pres és la correcta o no. Assumir la contradicció és sa i vital. No resoldre els dilemes és poc recomanable. Te l'has de jugar.    En realitat, sempre ho volem tot i aquest "voler-ho tot" ens condueix a la confusió i al caos vital.  Goethe deia que la felicitat és la limitació. Limitem-nos, doncs. Jo afegiria que la felicitat és anar canviant, és a dir, defugir la rutina... Pregunta't: Què vull exactament? Quin és el camí que més em convé? A què estic disposat a renunciar? Què no vull perdre per res del món? Fes-te preguntes concretes... Per exemple: Què valores més, la llibertat o l'amor? (i no val a dir que són compatibles perquè no és hora d'acudits) Josep Pla es fa la següent ...

Diràs que és massa lluny, que la distància entre els cossos és insalvable, que té raó el mestre de Llofriu quan sosté que l'amor físic és l'únic real i perdurable, trobar l'encaix eròtic, la clau per al teu pany, l'adoració i el plaer compartits, la tendresa, el luxe d'esdevenir una sola carn, el diàleg, l'acoblament de les ànimes solitàries, evitant el platonisme, tan inhumà, tan decadent, tan trist. Diràs que és massa lluny, que haurem d'aprendre a viure entre l'enyor i l'esperança, sargint l'absència amb els mots, esvalotant les ombres, glatint afamats, assedegats del cel que som sense poder abastar-lo. Diràs que és massa lluny, nineta del meu cor, la teva pell intàctil, els llavis que, agosarats, es desclouen del tot, els dies més blaus que l'oceà, les nits més clares de lluna, la boira que vol ser llum, la vida que no es resigna. Diràs que és massa lluny el somni de poder estar junts, davant un horitzó infinit ...

El passat divendres 19 de desembre, Emigdi Subirats em va entrevistar al programa Lletres Ebrenques d' Antena Caro Roquetes . Aquí podeu escoltar-ho:

Abans de dinar camino un parell d'horetes per la muntanya. Cullo espàrrecs. Veig les primeres roselles. Per dinar menjo els espàrrecs que he collit. Després de dinar començo a llegir els 62 originals que han estat presentats al IV Premi Vallromanes de Poesia . Constato que enguany hi ha nivell. La gent vol ser publicada. La Laura, locutora de Ràdio Arrels de Perpinyà, em fa una entrevista telefònica. Repasso una estona els fotologs dels alumnes... (digueu-me xafarder) El cel s'ha ennuvolat de sobte. A hores d'ara, segurament, Josep Pla escriuria un blog Els 46 volums de l’Obra Completa de Josep Pla, ¿quants posts serien? ¿Som el que escrivim o escrivim el que som? Us ho prometo: algun dia deixaré de parlar de mi.

Avui faré una cosa que no he fet mai: escriuré una llista amb les meves principals influències literàries. Per influència literària entenc no solament els autors dels llibres que he llegit (perquè aleshores la llista seria quilomètrica), sinó sobretot els autors dels llibres que he viscut . [Algun dia explicaré la diferència entre un "llibre llegit" i un "llibre viscut", i què significa "viure un llibre"] He limitat la llista a 16 escriptors (5 catalans, 4 alemanys, 2 francesos, 2 britànics, 2 castellans i 1 portuguès) tres dels quals encara són vius. Els escriptors vius afegeixen a la seva influència literària també una influència humana o biogràfica. Voilà : Màrius Torres Fernando Pessoa Hermann Hesse Friedrich Nietzsche George Orwell Louis-Ferdinand Céline Arthur Rimbaud D. H. Lawrence J. W. von Goethe Thomas Mann Josep Pla Guillem Viladot Biel Mesquida Enric Vila-Matas Renada Laura Portet Antonio Machado [ Avís per a despistats : això NO és un me...

Quins són els meus referents literaris? Bloguejant amb addicció grafomaníaca, penso en Josep Pla i en el Baró de Maldà . Pla amb els seus 46 volums d'Obra Completa i el Baró amb el seu Calaix de sastre escrit ininterrompudament durant 50 anys... El blog com a dietari digital o ciberdietari . Aviat farà 4 anys que bloguejo. Aviat sortirà publicat el meu primer volum de textos blogografiats : Catosfera 04_06 . ¿Seguiré bloguejant dintre de 40 anys? Un delegat del PSOE fent de President de Catalunya converteix la Institució en una Casa del Pueblo i la seva presidència ha esdevingut tan ridícula com la cabra de la legió espanyola.

L'any 1991 els electors de la regió de Dubrovnik (antigament anomenada Ragusa) van votar de forma gairebé unànime a favor de la república de Croàcia . Per aturar aquest procés d'independència, l'exèrcit iugoslau (majoritàriament serbis i montenegrins) va declarar la guerra als croates llençant sobre Dubrovnik un atac d'extrema virulència per terra, mar i aire. L'objectiu era annexionar tota la regió a la "Gran Sèrbia". L'artilleria sèrbia va bombardejar sense pietat la ciutat la qual, desarmada, fou assetjada durant sis mesos. Milers de cases foren ocupades pels soldats els qual van fer malvestats : pillatge, incendis, violacions, crims... 40.000 persones van ser desplaçades de les seves llars, un de cada tres edificis de Dubrovnik es va veure afectat, però ni un sol tros de muralla fou destruït. La "perla de l'Adriàtic", com la va batejar Lord Byron , declarada patrimoni de la Humanitat, va resistir. No debades el seu lema és " L...

Abans de sortir ja sabia que el cim més alt del meu viatge grec seria l' Acròpoli d' Atenes . Ressonaven al meu cap les frases contundents del mestre Pla : El Partenó és el monument de la mentalitat occidental més prodigiós que l'home ha elevat sobre la terra. (OC, XIII, 318) En fi, la solució de tots els problemes, la solució permanent, és l'Acròpolis -pujar a l'Acròpolis. Fa el mateix efecte que trobar-se en un altre món. (OC, XIII, 335) De Míkonos al Pireu no vaig dormir gaire. Volia que el sol ixent em sorprengués a coberta mentre albirava des del mar la silueta d'aquell turó llegendari... Però no va ser possible, perquè actualment l'Acròpolis no es veu des del Pireu, o jo no la vaig saber veure. L'albada arribant al Pireu fou una de les hores més màgiques que he viscut a la meva vida. Les fotos que vaig fer recullen aquell moment... Calia afanyar-se, perquè havia moltes coses per a veure i poques hores per endavant. Imprescindible: Acròpoli , M...

Confesso que la ciutat d'Istanbul em va agradar més vista de lluny. Era molt difícil superar les impressions de la vigília . El llibre de Pamuk tampoc no m'havia engrescat gaire. A l'altra banda del pont del Gàlata vaig trobar una ciutat bigarrada i sorollosa, lletja de solemnitat, tret dels quatre punts turístics una mica endreçats perquè no desmereixin les tòpiques fotografies. La plaça de Sultanahmet separa Santa Sofia de la Mesquita Blava . És un espai que fa goig, ample i ben ajardinat. Al mig, on hi havia l' hipòdrom romà , podem trobar l' obelisc egipci de Tutmosis III (originari de Karnak), la columna de Constantí VII (feta amb blocs de pedra) i la curiosa " Columna Serpentina " [ + ] la qual procedeix del temple d'Apol·lo a Delfos i representa tres serps entortolligades, ara decapitades... La Mesquita Blava presumeix de minarets (en té sis). Cal destacar les quatre poderoses columnes interiors que sostenen la cúpula, les rajoles, els vit...

A mitja tarda canten les cigales. Les mosques estan molt pesades. Pla, un dia més, em fa de cicerone per Grècia ... ¿Quin país és Grècia tan meravellós per a, disposant d'una certa pecúnia, no fer-hi absolutament res? La vida social? No! La vida social és pesadíssima i formada, generalment, per tants de cretins, que són com un mateix. La dolce vita ? Encara menys! És una vida horripilant, d'horari, activa i minutada. El pitjor de la vida és tenir massa crèdit i haver de dir, indefectiblement, sí o no, que són les paraules més tristes de la llengua. No, no! La qüestió és no fer res, i no fer res sobretot a Grècia, que és un país on hi ha tantes coses per veure! Tot això us ho diu una persona que ha treballat prou en la vida. «I per què treballa vostè? -m'han demanat algunes vegades- . Deu haver treballat per tenir més cultura, per no anar tan sovint a la taverna o al cafè, per quedar bé davant de la gent...» No senyor! De cap manera! Jo he treballat perquè la vida és avorr...

Fa justament 20 anys (1987) que em vaig llicenciar en Filosofia. Fa 18 cursos que em guanyo les garrofes explicant els filòsofs als adolescents. Per fi, després de somiar-ho mil vegades, aquest estiu visitaré el bressol de la Filosofia. Dintre d'un mes sobrevolaré la Mediterrània rumb a Istanbul, navegaré per la costa jònica de l'Àsia Menor (Samos, Efes, Milet, Patmos, Rodes...), travessaré la mar Egea (Santorí, Naxos , Míkonos...) fins arribar a Atenes... I després continuaré cap a l'Adriàtica (Ítaca, Corfú, Dubrovnik...) fins a Venècia. Tincs els bitllets sobre la taula i encara no m'ho crec. He hagut d'esperar dues dècades -i guanyar aquest premi - per a poder agrair als grecs in situ el seu fantàstic "miracle", no solament la Filosofia, sinó tot això que anomenem Civilització Occidental, així, amb majúscules, perquè ens hem de sentir orgullosos de pertànyer-hi i defensar-la dels bàrbars que proven d' anihilar-la . De vegades, em pregunt...

Encara puc aprendre a ser una mica menys cantellut, una mica menys aspre, una mica menys granític, una mica menys coriaci (que diria el mestre Pla ). Encara sóc a temps d'amorosir-me i esdevenir vellutat, setinat, flonjo com un núvol d'estiu que vaga sense rumb. ¿O potser t'agrado així, adamantí i inaccessible com un cim glacial? YouTube or not YouTube

Esgrano faves a la terrassa. Fa un solet que enamora. El veí em demana permís per retallar les branques del meu llorer que envaeixen el seu jardí. S'ha fet una bèstia. Està florit. Li dic que talli el que li plagui i que aprofiti les fulles per al guisat. Faves tendrals. Me'n menjo alguna de crua. Les cuinaré segons la recepta que dóna Pla al volum XV, p. 114 . A Can Guàrdia (la botiga de queviures del poble ) trobo els ingredients necessaris... Pla, tan sorneguer i genial com sempre, escriu aquesta frase: Les faves són com les dones: de seguida fatiguen, però es troben en l'arrel permanent de la il·lusió humana. I jo afegiria: hi ha dones tan faves que ni amb tota la il·lusió del món te les empasses.