ENTRELLUM

Rescato un fragment del poemari Una certa penombra (2005) : Retalls és el que som, citacions sense context, impressions humeanes, versos esbarriats sobre la catifa macilenta del temps, connexions incontrolables. Sempre una mica més lluny بدأت اليوم في منتجع الشيخ المصري أعمال المؤتمر الدولي クリスマスの雰囲気をおしゃれに演出して大切な家族や友人とすてきな Сдает она своее чадо в детский сад. Первый раз и для нее и に入る前に観客の中人だ け感覚の違う方がい Sóc més forumesc que ningú: cosmopolita i poliglot. Visca la globalització! Retalls i més retalls. L’art al servei de l’entropia progre. És més important el continent que el contingut, la forma que la semàntica. El caos com a categoria. ¿Oi que fa patxoca aquest desgavell? Sóc més forumesc que ningú: disseny i poca substància. El guerrers de terracotta i la depuradora del Besòs. Unisex i solidari, flegmàtic i estupendu, la repera confitada amb nata líquida i gerds, indiscriminadament in, fashionable, adorable, fatuïtat assegurada previ pagament d’entrada al recinte megal...

El dia de la presentació del llibre de la Marta Alòs , Històries de l'AVE , l' Albert Balada em va presentar Jordi Curcó, que treballa a la Biblioteca Pública de Lleida, la més important de la ciutat. Quan la vaig visitar el passat 9 d'octubre em va sorprendre molt gratament. Trobo molt encertada la remodelació que s'ha fet de l'antic edifici de la Maternitat. Buscant a l'ordinador, vaig comprovar que tenien la meva traducció de L'educació de l'estoic de Pessoa i La catosfera literària , però hi faltaven els meus llibres. El Jordi em va dir que els portés perquè hi havia un espai per als escriptors lleidatans. Aquest matí hi he anat i he cedit a la Biblioteca cinc volums: Darrer poema (2000), Una certa penombra (2005), L'oracle imminent (2006), Catosfera (2008) i Entrellum (2009). Malauradament, no he pogut donar Tros de quòniam (2003) perquè està exhaurit i descatalogat, i només em queda un exemplar. Tanmateix, he descobert que en tenen...

M'he passat tota la vida lluitant contra l'ombra, contra la meva pròpia ombra, contra totes les ombres que m'habiten. Sempre hi ha hagut una platònica aspiració cap a la llum, però aquesta aspiració massa sovint s'ha vist enterbolida per ombrívoles tendències que han enfosquit el camí gens recte de la meva existència. He fet el que he pogut, he procurat mantenir l'equilibri i, de vegades, no me n'he sortit. Parlar de llum i d'ombra pot semblar una metàfora, però no ho és. La foscor és real i veritable. Paul Celan no ho dubta: Wahr spricht, wer Shatten spricht (qui diu ombra diu veritat). No podem desempallegar-nos-en. L'ombra ens constitueix com a éssers tenebrosos: Su misterioso estar en brazos de la sombra. Pues sombra es, sombra somos... (Ángel Crespo, Iniciación a la sombra, Hiperión 1996). Per això escric. Les paraules també són ombres: in der Dünung wandernder Worte . El blanc és insuportable i cal tacar-lo, macular-lo. L'escriptor embruta el ...

Avantguarda literària? Literatura 2.0 Experimentalisme? Els dos últims llibres meus: Una certa penombra i L'Oracle Imminent . Els suplements dels diaris de paper amb els seus "crítics" decimonònics no se n'enteren. Segueixen a la lluna de València. Paper i xerrameca obsoleta. Tenen els dies comptats. Internet escombrarà tot això ben aviat... [ Comentari inspirat per El Llibreter ] Un exemple

Rebo aquest mail: Benvolgut, El recital ha anat bé, crec que molt bé. Han vingut els poetes Jordi Pàmias, Rosa Fabregat, Teresa Roses, Pere Rovira i Carles M. Sanuy. Els rapsodes han rebut força aplaudiments. Un professor ha enregistrat en vídeo l'acte d'avui i properament --si no hi ha cap entrebanc-- es penjarà a la pàgina web del Gili i Gaya. Ja t'avisaré. Cordialment, Miquel Viladegut Aquí teniu la portada del llibret (no podia faltar Lo Marraco ): Ha estat el mateix Miquel Viladegut l'encarregat de recitar dos fragments d' UCP . M'ha fet molta il·lusió que, per primer cop, uns versos meus siguin dits a la ciutat on vaig néixer. M'honora poder seguir l'estela de Màrius Torres (que reposa molt a prop d'on visc ) i Guillem Viladot , dos veritables mestres ponentins. He d'agrair-te, Miquel, aquesta iniciativa. Avisa'm quan estigui el video. Aquí més Agraïments

Benvolgut Toni, Ha estat una sorpresa trobar la teua poesia a internet en un moment que buscava escriptors nascuts a Lleida . Abans de posar-me a buscar a l'atzar, no sabia res de tu. I d'una cosa vaig a l'altra, perquè et vull comentar una idea que té a veure amb la poesia. M'explico: aprofitant que enguany Lleida és la Capital de la Cultura Catalana , des de l' IES Samuel Gili i Gaya (de Lleida) --que és on treballo--, hem pensat d'aportar alguna cosa a aquesta efemèride. Per això m'ha semblat que podia ser interessant de fer un recital poeticomusical amb poemes d'autors i autores lleidatans (nascuts a Lleida o especialment vinculats a la ciutat). Es tracta que cada autor em digui un poema seu que li agradaria que fos llegit per alumnes del nostre institut el dia 24 de maig al matí a l' Auditori de Lleida (la recitació aniria acompanyada de música que també interpretarien alumnes de l'institut). Si la idea et sembla bé, t'agrairia que m...

Em llevo molt d'hora. Aixeco la persiana i veig la llum esmorteïda dels fanals enmig de la boira. Hi ha molta boira . Vull aprofitar el dia d'avui per a corregir exàmens. La darrera setmana de classes se'm va acudir la genial idea de fer controls als quatre cursos de batxillerat (dos primers i dos segons) amb la qual cosa em vaig endur feina per casa... Tinc el munt de paperassa sobre la taula, esperant els estralls del retolador vermell. No ho penso deixar per al any que ve. Vull començar el 2007 net en aquest sentit. Una altra mena de catarsi. Vull acabar l'any parlant dels meus errors . És molt fàcil parlar dels encerts, dels èxits i les victòries ; però no ho és tant admetre els teus defectes. Malgrat el que pugui semblar, jo sóc una persona molt autocrítica , i m'agrada que em critiquin perquè això em serveix per a millorar. Per exemple, aquell malaguanyat dia que -encara no sé com, és un misteri absolut que no he aconseguit esbrinar-, mentre escrivia el poem...

Tot plegat és un misteri . Hi ha coses, massa coses que se m’escapen. No sé qui és l’ Emma . No sé qui és la Mireia . L'únic que sé és que JO NO SÓC L'EMMA NI LA MIREIA. Encara em pregunto com van aparèixer, d’on van sortir, qui les va enviar… I no tinc respostes clares. No és casualitat que aquesta nit hi hagi lluna plena. Ara estic aquí , a la Sala dels Arcs de la Llibreria Catalònia , presentant el llibre més estrany que he fet mai (i mira que UCP ja era un artefacte poètic de difícil catalogació). M’acull aquest espai apuntalat, símbol d’una cultura en perill d’extinció que sobreviu de miracle assetjada per la barbàrie de l’especulació immobiliària. Tot és misteri . Misterio es que haya poema y pasión; y también misterio el que no todo sea pasión y poema (diu Miguel Espinosa a La tríbada falsaria , 1980). El misteri del Logos y el misteri de l’ Eros units en una mateixa obra: Literatura Eròtica . Tota bona literatura ha de ser eròtica si vol seduir el lector. El prime...

moi aussi, mouchette De: Vogel Frei Enviat el: Divendres, Febrer 24, 2006 6:05:30 PM Per a: mouchette_mm@hotmail.com Assumpte: Intento fer la migdiada... Mouchette, Intento fer la migdiada. Em masturbo imaginant-te. Un esquitx de saliva a la punta del gland. La persiana gairebé abaixada. Una certa penombra s’apodera de la sang que flueix amb una força imparable. Ets tu que sacseges, amunt i avall, el meu ceptre. L’imperi del plaer com un deliri ancestral que esborra totes les penes. Ets tu que esbojarradament em llavieges, em petoneges, m’amares de sucs, de flames, de llengües. Ara t’atures, adés segueixes. El ritme frenètic i alhora flegmàtic. Ets tu , mosqueta, bagassa, baldritxa, bandarra, bardaixa, barjaula, berganta, bordellera, buscona, flàvia, folla fembra, fulana, golfa, hetera, lolita, macarel·la, mallenga, marcolfa, marfanta, màrfega, marrana, marrinxa, marxanda, maturranga, menjatites, meretriu, messalina, meuca, pallaterra, pècora, pendanga, perduda, perdulària, poli...

J osep D omènec h poeta puto tatuat rampellut febril atramuntanat traductor del brasiler guanyador del Màrius Torres menja xones H UCP La Jurado is dead. Spain save La Jurado!!!

Els companys del Departament de Llengües (vives, mortes i moribundes), em van demanar si podia fer un petit recital d' UCP en l'acte de celebració de Sant Jordi de demà dimecres dia 26. Sembla ser que estan encantats i se senten orgullosos de tenir al claustre un escriptor de veritat (sic). Amb la modèstia que em caracteritza, vaig acceptar sense escarafalls. Us reprodueixo a continuació el discurs-recital que he preparat: Quan tenia la vostra edat, volia ser metge. Col·leccionava prospectes de medicaments. Tenia una capsa de sabates plena de prospectes. Me’ls estudiava de memòria: composicions, indicacions, contraindicacions, posologia… Per això, a BTX vaig fer ciències pures: mates, física, química, biologia… Però a COU, l’últim any de BTX, un profe que es diu Antoni Olona (i que ara és director d’un IES a Lleida) em va fer agafar el gust per la filosofia fins al punt que vaig decidir oblidar-me de la medicina i matricular-me en la carrera de filosofia. Em vaig llicenc...

No pots voler-ho tot. No pots voler ser famós mediàtic i al mateix temps autoproclamar-te terrorista de les lletres. No pots voler tenir la categoria d’ enfant terrible a la Bauçà i voler que en vida, ara que tot just comences la teva postadolescència adulta, et critiquin l’obra poètica per bé o per mal, és a dir, aparèixer als diaris burgesos. No pots seguir proclamant -impunement- que... “UCP és una bomba literària. Sí: sóc un terrorista de les lletres. Estan molt preocupats. Escagarrinats.”... O que vols ... “Acollonir les patums. Atemorir el ramat. Que tremolin els mediocres en albirar la nostra cal·ligrafia...” No t’adones que fas por i pànic als editors, als col·legues periodistes , als col·legues escriptors i als crítics literaris? Tria, noi: o l’excelsa divinitat sacrificada, silenciosa i perifèrica o l’èxit apoteòsic terrenal i mediàtic que comporta també signar llibres com s’escau al mig de la Rambla o dins d’una llibreria al costat de tots els altres col·legues escriptors ...

A l' Especial Sant Jordi 2006 de Vilaweb, a la secció Una poètica en poesia , en el número 21 de la llista , apareix Una certa penombra , l'obra guanyadora del Ferrater de l'any passat . Se'm fa estrany que aparegui aquí quan (després de sis mesos a les llibreries) encara no n'han parlat enlloc. Ni una punyetera ressenya en cap mitjà, ni una crítica (ni bona ni dolenta), res, llevat d'alguns comentaris a la Catosfera i d' una columna al Línia Vallès . És a dir: silenci suprem, la més pura indiferència. I això que es tracta del Premi Ferrater, que no és un premi qualsevol. Resulta molt sospitós. No val a dir que la poesia no interessa, que l'editorial no ha fet el màrqueting adient, que els suplements literaris tal i qual, que els crítics no sé què... ¿Com s'explica que puguis guanyar un dels premis de poesia més prestigiosos d'aquest país, et publiqui una de les editorials capdavanteres... i aquesta obra no existeixi perquè ningú no en parl...

Aparquem el cotxe davant la Porsche de l'Avinguda J. V. Foix . L'edifici on es troba la seu de l'editorial Anagrama fa cantonada amb el carrer Pedró de la Creu. Façana de totxo vermell. Jordi Herralde (JH) va comprar aquest local a Grijalbo. Pugem les escales fins al primer pis. El rebedor és ple de pòsters publicitaris dels llibres que ( since 1969) ha publicat la casa. La noia de recepció ens diu que ens esperem. M'acompanya un vell amic de JH, que és el que ha concertat l'entrevista. Van fer les milícies junts a Castillejos. JH va ser un dels enginyers industrials més joves d'aquest país. Ara és un dels editors independents més respectats del panorama literari mundial. Estic emocionat. Fa molt de temps que somiava aquest moment. Apareix amb un somriure, fem les presentacions. Em trobo davant d'un home septuagenari que encara conserva una bona tofa de cabell blanc. Vesteix amb senzillesa: camisa blau cel sota un jersei blau marí. Beslluma bonhomia. Quan...

Jauss em regala una Phrasr inspirada en UCP . Paraules i imatges. Un joc divertit. Jo també hi jugo. Agafo la primera i l'última frase del llibre , i em surt això... Espero contracrítiques del documental de Bauçà .