ENTRELLUM

Maltempsada: fred, pluja i feixisme. L’hivern no vol marxar i les flors tenen por d’obrir-se. Tinc dubtes si el rossinyol tornarà enguany.  Aquesta merda no pot durar. Volen acollonir-nos, que ens dobleguem o que marxem a l’estranger. Abans ens bombardejaven i ens afusellaven (ho han fet 300 anys), ara són més “subtils”: ens empresonen, ens acusen de delictes inventats, arruïnen vides i famílies, manipulen mitjans, amenacen, intimiden, espien, perpetren un sistemàtic TERRORISME D’ESTAT...  Estem en guerra. I a la guerra tot s’hi val... 

  És quan has de marxar que comences a preguntar-te: Valdrà la pena el viatge? Suportaré l'absència? Trobaré a faltar aquest paisatge?  La resposta sempre és la mateixa: L'horitzó amaga tantes sorpreses...  No és por ni és mandra. És vertigen i és lleugeresa (saber que la teva existència depèn de la direcció del vent o del caprici del destí o de la inescrutable providència) És quan has de marxar que recordes Ulisses: No t'acomiadis mai de la terra que et va nodrir ni de les relacions que et van fer créixer... Ítaka és sempre al final del camí. poemes

A partir d'avui comences una nova etapa del teu camí. Després de 7 anys , toca canvi de cicle. No dubtis de tu mateix ni de les teves habilitats. Tens la salut, l'energia i la fortuna per a continuar amunt i endavant, més enllà de l'horitzó. Tornaràs a travessar oceans. Trobaràs noves oportunitats, nous territoris per explorar. Segueix la pista daurada, escolta la dolça veu que t'oferirà noves experiències creatives. No t'aferris a res, ni a cap indret ni a cap relació. Les arrels no poden aturar les ales. Toca volar, Tangata. Tocar volar, Letting go...      

  La noia de l'oficina d'informació turística de Saldes va insistir que la via pel Coll de Verdet era "tècnica", que hi havia una "grimpada"... A mi la paraula grimpada sempre m'ha agradat, és divertida.  Després de dos dies de pluja, les previsions anunciaven sol per al diumenge. Vaig sortir a les 7 en punt des de l'aparcament del Gresolet on havia dormit a la Caddy . Vaig passar pel refugi d'Estasén i bon ritme que fa pujada. El bosc ben moll, vaig trencar la suor, roba fora.  Dalt del Coll, Gósol es veia allà baix, de festa major. I llavors va començar l'aventura. La sendera sobre les pedres calcàries esdevenia cada cop més aèria. Estimballs a dreta i esquerra. Estic acostumat a caminar llargues distàncies, però no sóc escalador (malgrat haver viscut un any a Terradets ). No és un problema de vertigen, sinó de respecte: ser conscient que si et rellisca un peu, t'estimbes i estàs mort.  Com que m'havia ficat entre ...

M'autoobservo. M'autopurifico. Defujo les contaminacions de tota mena, sobretot les sentimentals. M'allibero dels lligams que presumptament havien de refermar la meva estabilitat. Vomito la por. Desperto del somnambulisme. No perdré ni un minut més amb toxicitats ni amb negativitats. Les relacions humanes t'han d'enriquir, han d'eixamplar l'horitzó vital, sinó prescindeix-ne.  M'agrada el cel ras. Adoro el silenci i la soledat. Les ombres, els núvols, els dubtes... Te'ls regalo. Dóna'm llum i veritat. Faré via pels blaus, pels verds, pels blancs. Volaré encara més alt. Amb el somriure esbatanat. Amb l'ànima tendra i serena. Sense tu.  No em cals. Me autoobservo. Me autopurifico. Rehúyo las contaminaciones de toda clase, sobre todo las sentimentales. Me libero de los lazos que presuntamente tenían que reforzar mi estabilidad. Vomito el miedo. Despierto del sonambulismo. No perderé ni un minuto más con toxicidades ni negativid...

Et diré la veritat encara que no t'agradi. Te la diré clar i català. Si no te la digués, m'equivocaria. Si no te la digués, el nostre amor seria coix i manc. Podria callar i fer veure que tot és perfecte. Podria callar i maquillar una mica més la màscara. Et diré la veritat encara que m'engeguis a pastar fang. Diuen que les veritats fan perdre les amistats, però tu i jo no som amics, sinó molt més. Per tant, escolta: Fins que no et decideixis a viure veritativament no seràs lliure ni seràs feliç.  - Què vol dir "viure veritativament"? - Viure sense una doble vida, sense mentir, sense amagar, sense fer comèdia, sense hipocresia, sense fer mal a ningú, sense contradiccions, sent una persona íntegra, autèntica...  - O sigui, viure sol, com un ermità ... - Per què ho dius, això? - Perquè si vius en societat és impossible viure com tu dius. La societat està basada precisament en aquesta premissa: la veritat no pot ser mostrada mai del tot,...

Y todos cuantos vagan,  de ti me van mil gracias refiriendo.  Y todos más me llagan,  y déjame muriendo  un no sé qué que quedan balbuciendo.  (San Juan de La Cruz) Hay veranos que huelen a zozobra como crepúsculos rotos de antaño Titubea, titubea, hasta que los ovarios se hinchen de óvulos coagulados Tuve un remiendo de mi mismo en la penumbra del pasado Ahora me anticipo al amor con una mueca de desprecio Hemos venido a darlo todo, a vaciarnos sin miedo, Otra vez, sin remedio, impunemente, Para que la noche se apodere de las dudas Cuando el alba nos envuelva en su regazo Transitamos espacios y tiempos, tubos de luz, chacras bloqueados Y en la distancia se pierde el latido que nos empuja Es la fuerza del olvido y el poder de lo presente Y sin embargo, balbuciendo, en ayunas, como un cielo sin nubes, Soñamos ternuras divinas hechas de piel y de sexo Hay veranos que huelen a zozobra Hemos venido a darlo todo Luna llena de octubre: ¿por...

La vida està feta de contradiccions i de dilemes. De vegades les contradiccions són insolubles i hem d'acostumar-nos a conviure amb elles. En els dilemes cal escollir, però quan escollim ens la juguem ben jugada perquè no sabem del cert si la decisió que hem pres és la correcta o no. Assumir la contradicció és sa i vital. No resoldre els dilemes és poc recomanable. Te l'has de jugar.    En realitat, sempre ho volem tot i aquest "voler-ho tot" ens condueix a la confusió i al caos vital.  Goethe deia que la felicitat és la limitació. Limitem-nos, doncs. Jo afegiria que la felicitat és anar canviant, és a dir, defugir la rutina... Pregunta't: Què vull exactament? Quin és el camí que més em convé? A què estic disposat a renunciar? Què no vull perdre per res del món? Fes-te preguntes concretes... Per exemple: Què valores més, la llibertat o l'amor? (i no val a dir que són compatibles perquè no és hora d'acudits) Josep Pla es fa la següent ...

Cerco paraules i trobo sensacions. Tots els indrets del món són el mateix indret si la mirada es perd en l'horitzó. Hi ha el paisatge interior, sovint desert, sovint selvàtic. Hi ha el silenci dels arbres i el primer pebrot vermell de l'hort que em menjaré per sopar.  Cerco paraules i trobo el límit exacte de les coses, formes i colors; passes esgarriades que s'enfonsen en la sorra; la vida tota feta de somnis i besades. Hi ha aquell dubte que penetra les entranyes i aquella certesa del mal dins de cadascú. La resta poc importa.  Cerco paraules i trobo uns ulls tan verds i tan llunàtics que em fan por. La posta deixa foc sobre els turons. Ma mare rega les flors. Viure és fugir del que hem viscut.

De vegades m'oriento de sobte, per pura intuïció. La brúixola interior s'atura i deixo de moure'm com una baldufa. L'espai i el temps es concentren en un punt. La calma i la consciència brollen del fons de mi mateix. Ja no em cal res exterior, ni coses ni persones. Aleshores sé qui sóc i on sóc i per què sóc. No dubto. No tinc por. El miratge de la solitud desapareix. Tot és clar. M'escolto, respiro, medito. Obro els ulls, miro el mirall i em pregunto: ¿Quin déu ens ha regalat el do de la llibertat? Soms lliures. Cap escenari pot limitar-nos. Soms lliures. Ni la física ni la química ni la gramàtica ni el baròmetre poden escapçar les nostres possibilitats. Soms lliures. Ni els diners ni les lleis ni les ficcions poden tallar les ales de l'esperit. Soms lliures. Hi ha quelcom més enllà del cos que transcendeix les sensacions, les emocions, els conceptes i els somnis. Morir és obrir una altra porta. Segur. 

El que es pensa no sempre és el que es diu i el que es diu no sempre és el que es fa. Hi hauria tres nivells: el que penso (o sento), el que dic (o escric) i el que faig. Només el primer és absolutament íntim i privat. Els altres dos (les paraules i els fets) són públics.  No te'n refiïs gaire de les paraules perquè la majoria de les vegades són màscares, ombres imperfectes, artefactes de l'engany. Dels fets tampoc no te'n pots refiar perquè les persones poden fer coses en contra del que realment pensen o senten. S'anomena hipocresia o diplomàcia.  Què ens queda, doncs? Intentar esbrinar els veritables pensaments o sentiments dels altres. Però ja t'aviso que això és una quimera impossible. Més val que ho deixis córrer. De vegades ni un mateix sap el que realment pensa o sent. Dius coses, fas coses, però sovint dius i fas sense esma, desorientat, dubtant, contradint-te... Tot és tan complex que et donen ganes de deixar de pensar, de sentir, de dir i ...

A les guerres, són els covards els que sobreviuen, els emboscats que defugen la batalla perquè consideren que cap bandera ni cap pàtria mereix una sola gota de sang. El cementiri està ple de valents que patien deliris de grandesa. La major heroïcitat és llevar-se d'hora, anar a treballar, pujar una família i aprendre a gaudir de l'avorriment.  Pessoa deia que sense la bogeria l'ésser humà només és un animal sa, un cadàver ajornat que procrea. No costa gens trobar excuses per a dimitir de la llibertat. Desertar (com la mateixa paraula indica) significa endinsar-se en el desert, enfrontar-se a la incomprensió aliena, assumir que el camí de la individuació està fet d'incertesa i solitud. Clar que és més segur romandre arrecerat per la inconsistència quotidiana, víctima de la por al desconegut. Clar que és més segur conformar-se amb les llaminadures que ens ofereixen els aparadors per on transita el ramat, esperant que les circumstàncies "decideixin" pe...

Mai no ha tingut una seguretat del 100% a l'hora de prendre les decisions que ha pres a la vida algunes de les quals han resultat d'allò més transcendentals. No és que sigui un cagadubtes, sinó que acostuma a cavil·lar massa, sempre escalfant-se el cap fins que li surt fum per les orelles. No debades va ser professor de filosofia durant vint anys. Ara el tenalla el dubte sobre la renovació del contracte de lloguer. La setmana vinent l'hauria de signar. La mestressa li ha apujat el preu i ell, després de sis mesos, no acaba de veure clar si val la pena pagar més per continuar l'aventura de Terradets. Una cosa sí, que està ben clara: aquesta casa és ideal per a l'estiu (diguem que d'abril a octubre), però no és gaire recomanable per als mesos freds en els quals no hi toca el sol ni per mal de morir. La boira és un altre handicap, i el sistema de calefacció amb llenya no l'acaba de convèncer. Una casa vella i força imperfecta. Va estar a punt de llogar-ne una...

Enguany ha costat, però al final la pluja ha fet acte de presència. Els verds són més verds i la flaire del bosc torna a ser humida, intensa, insondable. Els moixons semblen més contents. Caldrà esperar uns dies perquè surtin els bolets. De bon matí la boira plana sobre el llac. Després s'esvaeix. Va baixar a la ciutat i, per unes hores, va oblidar la quietud i l'aïllament. Va beure massa cervesa i va cantar cançons fins a esgargamellar-se. Necessitem el contacte humà. Necessitem compartir els dubtes i les il·lusions. Necessitem estimar i ser estimats. L' estiu també s'esvaeix. L'enyorarà perquè no ha sigut un estiu qualsevol. Ella és més a prop que mai. Ja fa dos anys que es coneixen. Van agafar el mateix tren. Avancen en la mateixa direcció. Necessitem uns altres ulls on poder emmirallar-nos. Necessitem el caliu d'un altre cor perquè la vida bategui amb més força. Necessitem uns altres llavis que justifiquin els nostres. La tardor sempre és entranyable. ...

"La novelas largas son insoportables. Ya no hay libros buenos. Ya no quedan cuadros buenos. Muy pronto de todo no quedará nada. Todo es nada. Escribir es irresponsable, egoista. No tienen que tener sentido, son obras de arte. Ser escritor no es sólo escribir. Hoy ser escritor es no ser ninguna otra cosa. Yo he aprendido a no ser nadie. No pretendo nada más. ¿Y la poesía? No existe. Ser poeta en este país de camioneros, ¿a quién le interesa? Todo artista duda de sí mismo. Podemos sobrevivir a las dudas, pero las certezas no las podemos abarcar. De futbol mejor no hablemos. No tenemos hijos, pero tenemos nuestras obras. Deberíamos estar preparados para estar solos..." Un món on tothom fos artista seria un món condemnat a morir-se de gana. Però, qui no té un blog? Qui no penja fotos al Flickr o vídeos al YouTube? A hores d'ara qualsevol pot autoeditar-se o creure's el rei del mambo enmig d'una societat on les jerarquies han passat avall. Tot molt igualitarista i demo...

Aquesta setmana que queda fins al dissabte dia 30 postejaré algunes reflexions [i dubtes] que puguin servir com a punt de partida per a preparar la taula rodona " Cultura en temps de xarxes ". Us convido a fer comentaris i suggeriments. 1-Reflexió sobre la (ciber)cultura Internet és la major font de cultura que ha existit mai, malgrat que el seu accés encara no sigui universal i gratuït. Al S. XVIII el projecte dels enciclopedistes (Diderot, D'Alembert & Co) era la democratització la cultura; ara tenim la Wikipedia , desinteressada i col·laborativa , on desapareixen els conceptes d'autor i de propietat. Copyleft . Creative Commons . Safe Creative... [¿És el mateix disposar de molta informació que tenir cultura?] Se soscaven les jerarquies, els cànons. Abans la cultura era quelcom vertical, elitista, relacionat amb el poder. Hi havia filtres. " Abans el sedàs era més consistent, o millor dit: abans hi havia sedàs, i certs grumolls no colaven. Ara el circ s’...

Després d'hores i hores i hores i hores i hores de feina solitària, sense moure el cul de la cadira, amb els ulls socarrimats davant la pantalla, havent fet vàries versions, havent perdut l'arxiu i havent-lo recuperat gràcies al miracle de la tecnologia, repassant lletra per lletra, accent per accent, fins que t'ho has après de memòria, per fi decideixes imprimir-ho i, mig incrèdul, contemples el munt de folis sobre la taula. Aquest és el producte, el resultat. Llavors, com altres vegades, t'entra el dubte, el Gran Dubte: ¿Vols dir que val la pena tant d'esforç? ¿Vols dir que no t'equivoques esmerçant la teva vida en una activitat tan incerta i ingrata com la literatura? Et quedes rumiant una estona davant la pila de folis acabats d'imprimir. Els tornaràs a llegir per enèsima vegada, canviaràs paraules, frases senceres, mai no t'acabarà de convèncer. El Dubte no marxarà. En faràs còpies, les enquadernaràs, les enviaràs a algun premi menor (els grans ...

Avui fa sis mesos , sis mesos justos que vaig fer un triple salt mortal sense xarxa, un gir de 180 graus que em va catapultar físicament i metafísicament a les antípodes . El viatge més al.lucinant de la meva vida. Un viatge fins al fons de mi mateix, és a dir, fins a la buidor més absoluta. Mort i Resurrecció. Metanoia. Metamorfosi . Ho puc contar de pur miracle. Encara estic convalescent . No és fàcil capgirar la teva vida d'un dia per l'altre i, damunt, sortir indemne. M'he divorciat, he tornat a les arrels , he escrit més que mai (una novel·la i un parell de poemaris ). Sis mesos sembla molt temps, però les ferides encara supuren. El més curiós és que ja ho havia anticipat fa dos anys i mig en un post premonitori ... Després de 45 anys tinc la sensació de tornar a començar, d'aprendre de nou, com si el passat ja no em servís, com si tot hagués estat Un Gran Error... Direu que exagero i que l'experiència sempre compta, però no puc deixar de sentir-me així, com...

Avui la lluna no duu el teu nom. No escric perquè vull. Escric perquè no puc evitar-ho, sovint contra la meva voluntat. Mai no estaràs segura del tot. Totes les cruïlles són provisionals. Ens cal caminar. És el nostre destí: tenir una destinació, un projecte, un objectiu vital... La por ens paralitza. Els dubtes. La memòria dels fracassos. El que diran. Avui la lluna no duu el teu nom. La miro en silenci mentre els grills canten. És tímida com tu.

Camines amb dubtes cap al futur. Voldries seguretats que no arriben. Tremoles quan el vent empeny amb força la teva fràgil carcanada. Tens un cor de vellut gairebé tranparent. Estimes com pots. No saps estimar d'una altra manera. Ets com ets i no t'acabes d'agradar gaire. Has arribat fins aquí, que no és poca cosa. Oblides els mals moments. Saps que no totes les llàgrimes són dolentes. Camines amb dubtes cap al futur. Demà serà un altre dia i tu també seràs un altre.