31.10.17

CDMX

Amb la son trastocada. Miro tres rellotges alhora. Amb ganes de tornar a casa. Els 23 dies mexicans fineixen amb un regust picant i agredolç. Cada viatge em confirma que la destinació definitiva té forma de cor. El cor és el que ens salva del naufragi vital. No pas la supèrbia o l'ambició. 

Potser no hi haurà una "destinació definitiva". Potser el cor sigui només una metàfora. Potser em cansaré de viatjar...

En la solitud confortable d'una habitació d'hotel, em pregunto si val la pena continuar amb aquesta dèria de "veure món". La bellesa sempre val la pena. La misèria deprimeix. CDMX és la creació humana més manicomial que he vist mai. La cosa més lletja i més insostenible. És l'apoteosi més horripilant de la idea de ciutat. És un infern literal. 

Tanques els ulls i ets a Cap Ras, a la Cala Bramant, contemplant la sortida del sol o la lluna plena sobre el mar. La bellesa sempre val la pena. L'amor també, malgrat la seva fragilitat. Que sigui fràgil el fa encara més bonic, com la pila de pedres que saps que caurà...

La bellesa i l'amor ens salven del naufragi. Viure és naufragar. El cos és un vaixell inestable. Viure és aprendre a surar. El salvavides del cor. Cap Ras.

Volaràs 12 hores. Tornaràs a travessar l'oceà. Quin desgavell, tants avions i tants escenaris. Quants dies fa, quantes setmanes, que no medites com déu mana? Que se n'ha fet, del teu centre? Qui veus al mirall?

Quan vas escriure el darrer poema?

Enyores la guitarra. Enyores la sonsònia del mar. Enyores l'enyorança. Ets un sentimental.

Quan vas escriure el darrer poema?

Hi ha poetes a CDMX?

El cor és una metàfora.

30.10.17

Puebla 2

Em desperto amb males notícies de Catalunya. Tres dies de cerimònia de la confusió (després del nyap de la declaració de divendres passat) per acabar rendits i desarmats, submissos i enculats com sempre. El Dia de la Desfeta. De què serveixen totes les batalles guanyades si al final perdem la guerra? El mite del poder del poble... 

No hi ha res més important que la llibertat. Ni tan sols l'amor, perquè si no ets lliure no pots estimar de debò, allò serà dependència o coses pitjors, però mai amor veritable. La llibertat no és solament la condició sine qua non de l'amor, sinó la condició bàsica d'una existència humana que mereixi aquest nom: humana, és a dir, digna i respectable. I el que val per als individus també val per als pobles.

Al capdavall, només sóc responsable de la meva llibertat individual, per la qual he lluitat i lluitaré sempre, arriscant la vida si fa falta. El meu dret a decidir és inalienable. Faig amb la meva vida allò que vull, fins i tot quan m'equivoco. Sóc responsable dels meus actes. La integritat moral és tant o més important que la física. Molts van morir defensant allò que creien, i la seva mort els dignifica com a éssers humans. 

Males notícies de Catalunya. El dia 1-O vaig estar tot el dia (des de les 5 del matí fins a les 10 de la nit) defensant una urna amb el meu cos el qual, durant una hora i mitja, va estar lligat amb una corda a l'urna tot esperant que arribés la policia... La policia no va venir, per sort. Al final, hi havia 700 vots dins, els DNI dels quals vam estar introduint un per un a l'ordinador. Érem 4 persones treballant sense defallir. Vam complir amb la tasca encomanada. Un orgull indescriptible. Sé que altres van passar-ho pitjor, van rebre garrotades i la seva sang va esquitxar la memòria d'aquell dia gloriós. 

Per què explico tot això? Molt fàcil. El que no facis tu, no ho farà un altre per tu. No esperis res de ningú, i menys dels teus líders. L'únic líder real que existeix, l'únic heroi, és dins teu, és la teva força interior. Tu decideixes què creus i tu decideixes com actues. Tu i ningú més. 

Van inventar la religió i la política (i altres menes de submissió) perquè els individus covards i ignorants deleguessin la seva responsabilitat en els seus "representants"... El mecanisme és simple: si obeeixo, mai no m'equivoco. En tot cas, l'error és del que mana... Còmode, oi? La perversitat d'això és evident. Renuncio a ser jo mateix i em sotmeto a la voluntat aliena (divina o humana) i se suposa que així dormiré tranquil i seré feliç...

Tot va canviar el dia que vaig llegir Nietzsche i, sobretot, Max Stirner: l'únic i la seva propietat. L'única propietat real que tenim és la nostra llibertat i el seu exercici conscient. La resta són quimeres i entelèquies. Per això menyspreo la possessió material dels objectes o la possessió sentimental dels subjectes. Quimeres! Em tinc a mi mateix i tinc la meva llibertat. Això em fa humà. Això em fa persona. Això em fa autèntic i íntegre. 

Totes les servituds personals i socials queden en segon terme quan prens la iniciativa de seguir el teu propi camí amb coratge. Clar que existeixen mil entrebancs i mil temences! Però la determinació ha de ser ferma i clara. No admetem cap altra possibilitat. La meva llibertat no és negociable. Jo decidiré què faig amb ella. Podria fer-ho tot o no fer res, simplement retirar-me. El que jo decideixi és sagrat. 

Males notícies de Catalunya. Espero amb tot el meu cor i tota la meva ànima que el President i el Vice-president (ambdós missing) exerceixin amb dignitat i responsabilitat les tasques que els hi han estat encomanades. La traïció dels líders (com va escriure Xirinacs) és una vergonyant sortida. No perdo l'esperança encara. Per la meva terra i per la meva tribu, no puc llençar la tovallola.

Vull tota la llibertat possible per a mi i per als meus, per als Jordis, per Catalunya!!!

Puebla



Penúltima nit mexicana. Passejo lentament entre la gentada que s'aplega al Zócalo de Puebla, davant la catedral. Viuen amb intensitat el preludi del Dia de Muertos, la festivitat més important d'aquest país. Molta gent va disfressada a l'estil Halloween, amb carotes terrorífiques. La mort és un espectacle que no fa por. Cal ridiculitzar-la. El primer de novembre, tots aniran a passar el dia al cementiri, dinaran i ballaran sobre les làpides. És la festa dels vius que no obliden els morts. 

Passejo i observo sense jutjar. Simplement això: observar sense jutjar. És la cosa més difícil del món. M'ha costat anys arribar-hi, i reconec que sovint no me'n surto. Quan ets un estrany estranger, els llocs, els costums, les persones, només poden ser compreses a partir dels teus particulars paràmetres, però això és fer trampa. No és comparable una cultura amb una altra, com tampoc és comparable una persona amb una altra. Comparar és jutjar. Per tant, el més sensat és deixar-se de comparacions, observar i gaudir del que veiem, de la riquesa inesgotable de l'alteritat humana. 



No treuré conclusions sobre Mèxic. Després de 20 dies, he trobat de tot. N'he deixat constància a les anotacions precedents d'aquest blog. He vist els extrems: Rolls-Royce al barri de Polanco de DF i misèria extrema en zones rurals deixades de la mà de Déu i del govern. 

Mèxic és el menjar, la música, el tarannà afable i càlid de la gent. Mèxic és un esclat de colors, pura vitalitat. Des de les piràmides precolombines fins a l'artesania més increïble. Des de la selva amb els seus rius i cascades fins a les platges paradisíaques, sense oblidar el desert ple de cactus i de maguey. 

Acabo de veure edificis afectats pels darrers terratrèmols, molt a prop de l'hotel. Els han apuntalat amb fustes i estan acordonats per seguretat. Hi ha una església (la de San Juan de Letrán) en la qual no es permet l'entrada per risc d'enfondrament. 



Malgrat la inseguretat i la pobresa, els mexicans saben trobar la manera de divertir-se . No és bonic que en menys de 5 minuts vingui mitja dotzena de criatures a demanar-te unas moneditas.... Tampoc fa gaire gràcia sentir-te un privilegiat que pot sobrevolar tot això i demà passat agafarà un avió i adéu molt bones...

L'hotel es diu Quinta Esencia. És un nom meravellós: la pedra filosofal, la meta alquímica... La quintaessència és el secret final que cal assolir, quelcom que no pot ser expressat amb paraules. 

28.10.17

El dia que vaig marxar de casa

El dia que vaig marxar de casa no sabia exactament on anava, la incertesa era gairebé absoluta, però hi havia una profunda certesa: qualsevol cosa era millor que romandre. L’horitzó sempre serà l’horitzó. Pobres de nosaltres, si desapareix l’horitzó. La llibertat és aquesta fam i aquesta set d’horitzó, la superació de la por quan et trobes fora de la gàbia, a l’altra banda de la zona de confort, al caire de l’abisme, avançant en equilibri inestable cap al futur. La llibertat no és un saber ni una seguretat, sinó un voler i un coratge. La llibertat és crear allò que encara no existeix, crear-te i recrear-te més enllà del que ets. 


(I tot això val per a Catalunya)

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!!!



M'acabo d'afaitar. A l'agost vaig decidir que no em tallaria ni els cabells ni la barba fins que no fóssim independents. Avui s'ha declarat la independència i he tornat a agafar la Gillete. Quin gust, renoi. Llàstima que la festa m'ha enxampat a 9.000 km, viatjant per Mèxic. Aterraré a la República CAT el dia 1 de novembre. Quines ganes! 

Podria comentar mil aspectes de l'envitricollada peripècia que ens ha menat fins aquí, però no fa falta. Lo important és que ja hi som, hem aconseguit l'objectiu. Sé que, a partir d'ara, les coses no seran fàcils. Hem abandonat la zona de comfort i aspirem a crear plegats un estat nou de trinca. No patiu, que ens aniran reconeixent. Primer ens ho hem de creure nosaltres, ser creïbles i actuar amb fermesa, mitjançant fets consumats. Es tracta d'una conquesta, d'un camí ple de coratge i convicció. 

Hem fet el pas més difícil. Congratulem-nos. Som feliços i estem units. La resta l'haurem de treballar cada dia, cadascú en el seu àmbit. No paro d'explicar a les persones que m'ho demanen què ha passat amb Catalunya, les raons de la nostra lluita per l'alliberament. Em sento orgullós de ser català, orgullós del meu poble valent i pacífic, orgullós dels nostres líders (malgrat alguns moments de dubte). 

Compto els dies que falten per tornar. Afaitat. Joiós. Amb l'esperança renovellada i el cor curull, bategant ple de somnis. 

Gràcies a tots els que ho heu fet possible. Us abraço i us encoratjo a no defallir. Serem el que vulguem ser: lliures i creadors del nostre futur. 

Visca la República Catalana! 

27.10.17

Acayucan (coses típiques de Mèxic)



Avui he fet quilòmetres seguint la 185 des del Pacífic fins a l'Atlàntic, rumb a Veracruz, on no he arribat. Dormiré a Acayucan. Hauria de parlar del que ha passat a Catalunya? M'ho estalvio. He estat tot el dia pendent de les notícies, clar. Però millor m'espero a demà. 

Toca fer llista de coses típiques de Mèxic. Com sempre, ni és exhaustiva ni tampoc definitiva. Són curiositats que m'han cridat l'atenció i en deixo constància. Som-hi:

1- La xarxa de carreteres i (presumptes) autopistes és nefasta. Hi ha dos imponderables que apareixen dia rere dia, absolutament inesquivables: els "reductors" i els forats. Arriben a ser odiables. A més, hi ha força trams de carretera en obres pels ensorraments de la calçada. Mai et pots confiar. Conduir en aquest país és una contínua carrera d'obstacles.

2-  La perspectiva general del país que he vist deixa dues certeses: la majoria del territori és encara selvàtic i la majoria de la població indígena. 

3- Al mexicans els encanta la música a tot drap. Les botigues ho fan (suposo) per atreure l'atenció. La qualitat musical és ínfima. També sovintegen cotxes amb altaveus anunciant tota mena de coses!

4- La gent no fuma gaire, però són addictes a la Coca-Cola, principalment els joves.

5- Mengen a totes hores. Triomfen els establiments populars al carrer, barats i ràpids, de dubtosa higiene.

6- La propina és una institució nacional. Al meu parer, abusiva. Argumenten que el sou és tan baix que sense propines no poden sobreviure. El colmo és quan pagues amb targeta i al TPV apareix l'opció "propina" ("tips") a escolllir entre 5% 10% 15% 

7- Es veu molta policia i també exèrcit. Fan controls. L'aspecte dels cossos de seguretat és sempre igual: ulleres de sol, seriositat intimidatòria, com si fossin els amos. La poli va amb Dodges de vidres negres i amb pick up (amb efectius dempeus al darrere). Entrant a Oaxaca vaig trobar molts vehicles militars. Una pintada a l'autopista deia: "Fuera ejército, asesinos del pueblo". 

8- El vehicle més venut és la pick up. Lògic: per l'estat de les carreteres i per la funcionalitat, ja que hi poden carregar objectes i persones (molta gent viatja al darrere, dempeus, descoberts)

9- Els motoristes no solen portar casc. Els camions solen portar dos remolcs i són impressionants (marca Kenworth). 

10- Els mexicans són molt religiosos. Els queda la religió com a consol, producte de la pobresa i la ignorància. Fa 80 anys que governa el mateix partit (PRI), si fa no fa com a España. 

11- Tothom ven coses pel carrer, te les ofereixen als "reductors" (on has de reduir la velocitat per nassos), i els nens també. La majoria de vegades és menjar o begudes. 

12- Els homes i les dones solen estar separats en grups. Normal és veure una colla d'homes sense fotre res, a l'ombra, platicando o fent vida contemplativa. Les dones treballen més.

13- Les noies són mares molt aviat. Massa. Això crida força l'atenció. M'expliquen que les prenyen i els nois després marxen a buscar-se la vida, molts cap a USA...

14- L'essència del mexicà rural (dels urbanites passo) és molt pura, humil, fins i tot servil. No he sofert cap mala experiència amb ningú, per sort. Al contrari, sempre m'han respost i m'han ajudat. El fet de ser europeu et confereix una certa "respectabilitat", ets algú que ha vingut de molt lluny i s'interessa per les seves coses. Ells se senten valorats i t'ho agraeixen.

15- En realitat, al canvi, aquí tot és bastant barat. Pots anar als millors restaurants de DF i pagar uns 20 euros per cap. Això lo més car. Pots dormir en hotels molt decents per 20 o 30 euros. La benzina va a 0,7 euros el litre. El monopoli de les benzineres el té PEMEX. 

16- Vocabulari bàsic: platicar (xerrar), mascarado (sucre moreno), cuota (peatge), meter crédito (recarregar targeta mòbil), no pica mucho (pica, i tant que pica), hojalatero (planxista), jalar (empényer), ahorita (potser demà passat o l'altre)

17- La majoria d'aigua embotellada que pots comprar és "agua depurada" (sic). Poques marques fiquen a l'etiqueta "agua 100% de manantial". Compte!

Continuarà....



26.10.17

Bahía de San Agustín




Fa dies que tot el que veig és un déjà vu de Rapa Nui. Per a mi va suposar un gran impacte descobrir que a l’illa més aïllada del planeta les condicions de vida no tenien res a veure amb el que jo havia conegut durant 45 anys de la meva existència de burgès europeu al primer món. Era maig de 2009. Més tard he anat coneixent nous països. De Sud-amèrica, per exemple, he  explorat sobretot Xile, Brasil, i ara Mèxic. Cerco indrets on predomini la senzillesa, racons que encara no hagin estat massa contaminats pel progrés occidental i el turisme. Cada cop és més difícil trobar-los. M’inclino per la natura verge i els indígenes. Detesto les ciutats. La meva part més “wild” s’imposa sobre la part urbanita i domesticada. Sóc un salvatge amb Visa i Master Card. Gauguin és el meu ídol.




Anava per la carretera 200 (de Puerto Escondido a Salina Cruz, seguint la costa oaxaquenya) quan he vist un cartell que deia: Bahía de San Agustín 13 km.  El camí era de terra i he dubtat una mica. No em sonava que sortís a les guies, ni tampoc me l’havia recomanat ningú. De totes maneres, la brúixola interior apuntava cap allà i, com sempre, li he fet cas. El camí no estava tan malament. Travessant manglars, he fet cap al paradís.


Mazunte i Zipolite s’emporten la fama, però a mi no em van fer el pes. La Bahía de San Agustín és quelcom extraordinari. Totes les construccions són de fusta, no hi deuen viure més de cent persones; hi ha formacions de corall davant mateix, ideals per a fer snorkel; hi pesquen tota mena de peixos (taurons inclosos) i també llagostes. La gent viu completament integrada amb l’entorn, i jo sóc l’únic estranger! Val a dir que és temporada baixa. 




He arribat fins al final de l’areny (el playón) i he trobat David que m’ha suggerit d’aparcar el cotxe a l’ombra. Després ha vingut Moisés, el fill de l’amo, i m’ha ofert una cabanya davant del mar per 400 pesos, acabada d’estrenar. No té llum ni matalàs. Disposa d’aigua de pou i sanitari. A la terrassa hi ha una bona hamaca. He regatejat i me l’ha deixada per 300 (13 euros). Dormiré avui aquí.


He fet el primer bany a l’oceà. Aigua tèbia i transparent. Ja em sento recuperat del mal tràngol intestinal que vaig patir, i decideixo caminar tota la platja per arribar a la capella de Sant Agustí. 




A mig camí m’aturo a beure una cervesa Corona al menjador de la família de Burro Kiko. Simón i Júlia estan netejant els chiles (els pelen i treuen les llavors) que serviran per a preparar el “mole especial” del Dia de los Muertos. Aquest mole es prepara només a les grans celebracions i consta dels següents ingredients: chile rojo (guajillo), manzana roja (criolla, del cerro), chocolate, almendras, pasas, arándanos, pasas, platano macho, caldo de pollo, ajo, tomate, cebolla, orégano, pimienta, clavo, almoraduz... 


Encabat de la cervesa, llogo l’equip per snorkel. M’estic una hora observant peixos de tots els colors. El corall és perillós perquè si el toques, t’hi deixes la pell. Júlia em convida demà a menjar mole. Li pregunto si picarà gaire. Ella diu que no. Uix. No sé si em quedaré un altre dia. Potser sí. El lloc i la gent s’ho valen.




Torno a la cabanya i em trobo Moisés, David i Carlos (que s’ha afegit al grup) cuinant un suquet de peix amb foc de llenya. Acaben de pescar els peixos, i veig una cosa que no conec, un molusc de closca negra que anomenen “lengua de perro” o “cucaracha de mar”. Vindria a ser una mena de pegellida (lapa). Em conviden, però declino, atès que he menjat un parell de “pescadillas” (empanades farcides de peix) amb les cerveses, i no vull arriscar gaire els budells. 


Corre un vent de mar agradable. Hi ha unes formigues minúscules i rapidíssimes que s’enfilen per les cames i piquen. Acabo descansant a l’hamaca. Tothom es passa el sant dia a l’hamaca. Per això hi ha tant de sobrepès, sobretot a les dones. El paradís és així.


M’entesto a cercar cobertura d’internet. El lloc està allunyat de tot (els mexicans diuen: Dios no pasó por aquí, y si pasó fue para dejar la meadita). Hi ha dues persones (Mirna i Pancho) que venen unes targetes de wifi, ho intento, però avui no funcionen, sembla ser que no hi ha línia a la zona. Huatulco s’ha quedat sense senyal fa hores. La meva targeta de Telcel no serveix. Mira que trobar un lloc tan xulo i quedar-te incomunicat! El paradís és així.


Al final, prenc la decisió de marxar, pensant que en una població més gran o en un hotel com cal, disposaré de wifi. Comunico a Moisés que marxo i li dic que no cal que em torni els diners. Condueixo fins a la Bahía Chahue (Crucecita) on hi ha hotels i de tot, però continuem sense senyal de telèfon ni internet. La recepcionista de l’hotel m’assegura que la cosa se solucionarà aviat. Tant de bo. Fa moltes hores que estic missing i potser algú s’està preocupant. Tinc la filla aterrant a Tòquio i la xicota aterrant a Michigan. Tot en ordre. 


El que més em fot és que la fatal coincidència o mala pata ha volgut que això passi precisament avui, dia crucial a Catalunya. El ple del Parlament començarà a les 10 del matí de demà dijous (que aquí són les 3 de la matinada, 7 hores menys). Queden 6 hores, per tant. A veure si torna el senyal. Igual el problema és que s’ha acabat el món i no ens n’hem assabentat. Potser l’idiota del Trump i el coreà xalat han començat a prémer botons.... 


Millor dormo i descanso. Quina pena haver deixat el bungalou de Bahía de San Agustín. Havia comprat un parell d’espelmes. Fet i fet, aquí tampoc tinc internet. A veure si torna de nit o demà...

 

Miro la tele. Surt una notícia curta sobre CAT. Apago la tele.


Em desperto a les 23:00 i ja ha tornat el senyal. Ara el Parlament es reunirà a les 17:00 (les 10:00 aquí). Llegeixo l’editorial de Vilaweb: Coratge. Escolto CAT Ràdio. Allà ara són 2/4 de 7


Ufffffggg

25.10.17

Zipolite



Des de l'hamaca de la terrassa d'un bungalou de La Loma Linda, a Zipolite ("la platja dels morts"), observo com un picot (carpintero chejé) menja els fruits d'una palmera. L'ocell té un cant estrident i llueix taques de color vermell i groc al cap, i a les ales té ratlles blanques i negres (estil zebra).  

El Pacífic fa respecte amb les seves onades gegants que aprofiten el surfistes, no pas avui, perquè el cel és ben fosc i amenaça tempesta.

La costa oaxaquenya té fama de remota i verge. Zipolite, en concret, és un paradís hippie i té l'única platja nudista reconeguda oficialment a Mèxic. 

He vist gent rarota i molta pudor de porro. La diferència entre els indígenes i els estrangers és tan bèstia que els segons semblen extraterrestres. He ensopegat amb una colla que devien sortir de fer meditació o ioga, la majoria dels quals joves, i caminaven esmaperduts, entotsolats, en silenci...



No estic gaire catòlic. He passat una mala nit. La culpa va ser del sopar. Vaig badar i ho estic pagant car. Al tercer món no pots despistar-te ni un minut, sinó pringues. El restaurant era dubtós i el peix que vaig demanar encara més. Mira, em feia ilu menjar peix després de veure les barques dels pescadors... Els bacteris van envair-me els budells. Les corrípies van ser fulminants, amb perill de deshidratació. He dormit poc. De bon matí he anat a un OXXO (omnipresents en aquest país, petits súpers oberts les 24 h on pots trobar de tot). Allà he aconseguit Gatorade i píndoles adients per estroncar el tema. Estic millor. He begut aigua de coco (amb una canya, succionant-la del coco natural) i acabo de menjar un plàtan madur. No tot són flors i violes, família. Em feia el xulo per haver resistit 15 dies la picantosa gastronomia mexicana (ous de formiga i saltamartins inclosos) i, ja veus, he caigut de quatre grapes al final. Cal ser més humil i anar amb molt de compte.



Bandera vermella a la platja. Ben a prop n'hi ha una, de platja, que es diu Playa del Amor. A veure si la puc visitar demà, que farà més bon temps i tindré més empenta.



Mentrestant, em conformo amb la contemplació de l'espectacle del cel, trons i llampecs, el vent que aixeca onades sorolloses, la verdor que m'envolta, espessa i selvàtica, el temps que transcorre lentament... 

Avui, com ahir, la propietària de l'hotel és alemanya. Es diu Katia. És mestra de ioga i Feldenkrais. El marit és mexicà (Diego). Tenen dos fills adolescents i un parell de gossos mansos.

El picot ha marxat en sentir un tro ben gros. 

Hi ha dies que millor no moure's gaire. No és mal lloc per a reposar. Per què li van posar pacífic al Pacífic? Algú ho sap? 



24.10.17

Puerto Escondido



Després de gaudir de la muntanya a la Huasteca Potosina, volia conèixer Oaxaca i arribar fins al Pacífic. Mèxic és gran i divers. En aquest viatge cerco sobretot els contrastos, conscient que no puc abarcar-ho tot. Mai ho abarques tot. El que tens són retalls, percepcions, anècdotes...

He pres l'esmorzar massa tard i, per això, he trigat una hora per a poder sortir de l'embús de trànsit del centre d'Oaxaca. Putes ciutats. He enfilat la 130 camí de Puerto Escondido. M'esperaven gairebé 300 km d'una carretera infernal. Quina odissea. Hi he esmerçat 6 hores i mitja! 

Mira que he fet centenars de milers de quilòmetres a la meva vida, per països de tota mena, però res com la bogeria d'avui. Ho recordaré sempre. 

La primera característica de les carreteres mexicanes és que, quan arribes a una zona habitada (ni que sigui només dues cabanyes) et trobes amb un pegot enorme en forma de cordillera de ciment o asfalt. Has de frenar en sec si vols travessar l'obstacle sense destruir rodes i amortidors. Si la població és petita, n'hi ha un a l'entrar i un altre al sortir. Si és més gran, en pot haver la tira, un rere l'altre. De vegades avisen, altres vegades te'ls trobes de sobte perquè no es diferencien del color de l'asfalt. Els anomenen "reductor" o "tope". Ja et dic jo, que redueixes. Per collons. I si vas a tope ja pots llençar el tren de direcció. 

Però això era peccata minuta a la carretera d'avui. De seguida han començat els forats, clots, esvorancs i cràters. Calia conduir amb plena atenció per tal d'esquivar-los. Si fots una roda al forat, has begut oli. Truc? Posar-te rere un altre cotxe (millor si és un taxi) i seguir el seu traçat. A la 131 hi havia, per sort, pocs camions. Els camions mexicans fan por, s'assemblen als americans, amb aquell morro amenaçador, com el de la peli del Diablo sobre ruedas de Spilberg. Se t'enganxen al darrere a 100 per hora i els has de deixar passar. Avui sovintejaven les furgonetes de passatgers i les motos (normalment dues persones i sense casc). 

Com que hi havia hagut fortes pluges i terratrèmols, he trobat esllavissades de terra i rocs al mig de la carretera. També trams on la carretera s'havia ensorrat. El manteniment es limitava a apartar els obstacles i prou. Total, que era complicat superar els 50 km/h. 

Després la botànica: la vegetació ocupa l'espai dels cotxes. I la zoologia: gossos, cabres, gallines, vaques, rucs, llangardaixos verds de dos pams... En un moment determinat, he vist una mena d'homínid salvatge, seminu, amb llargues grenyes, que s'amagava al bosc... No, no estic flipant. Us juro que no somiava. 

Per descomptat, sense cobertura, tret dels pobles, i no tots. Observant la població, immensa majoria de trets indígenes. Solen ser de pell fosca, rabassuts. Alguna dona aconsegueix mostrar una certa bellesa facial... La pobresa no permet massa esteticismes. 



A mig camí, abans d'arribar a San Pedro Juchatengo, em trobo dos indis que m'impedeixen el pas amb una corda. M'aturo i diuen: Andamos bacheando, una ayudita, una monedita (tot ho diuen amb diminutius)... Responc: Pues hay mucho que bachear... En realitat, han omplert dos forats amb terra i para de comptar. Trec 15 pesos i els ofereixo al més jove, se'ls mira, els agafa i diu: Algo para comer? Para beber? Els ensenyo l'ampolla d'aigua que he comprat al poble anterior. El jove diu al vell: Agua, manito? Jo em queixo: Me quedaré sin... Em deixen anar. Bacheando...

Per fi, amb penes i suors, arribo a Puerto Escondido el qual fa honor al seu nom. No vull ni imaginar l'aïllament d'aquest cul de món abans de fer la ditxosa carretera. De fet, n'hi ha una altra, la 175, que està igual o pitjor. Sort de l'aeroport, que permet que arribin els surfistes i turistes. 

Trobo un hotelet decent a primera línia d'oceà. La mestressa és alemanya i es diu Manuela, un nom d'allò més alemany. A la porta hi ha escrit això: "Ratero, pasa de largo, que esta casa se defiende con armas y las usaremos". Tela telita. 

Bufa vent de mar, molt enganxifós. És sortir de la dutxa i continuar suant. La Manuela em desaconsella banyar-me a l'oceà. Diu que hi ha corrents molt fortes i és perillós. Potser demà. Opto per caminar platja amunt. 



Sopo un peix que està massa rostit. No trobo la carn entre la pell resseca i les espines. Coi. Els pescadors desen les barques. S'ha fet fosc i decideixo tornar en taxi. 

A l'habitació hi ha un enorme ventilador silenciós. Visca! 

Acabo amb unes paraules de Netzahualcóyotl que he trobat pel camí: 

Acaso de veras se vive con raíz en la tierra?



Res és per sempre. Només una mica aquí...

23.10.17

ubi enim est thesaurus tuus ibi est et cor tuum


Com més lluny estic de casa, més m’adono que no hi ha casa, que les arrels han esdevingut ales i que el cos és volàtil com els somnis de l’ànima. I tanmateix enyoro les albades de Cap Ras i trobo a faltar els petons dolcíssims dels teus llavis. Perquè el cor no aconsegueix dissoldre’s enmig del corrent impetuós de les coses alienes.

Oaxaca



A Mèxic allò que realment importa és la gent, la força incontestable del poble, la majoria descendents dels indígenes. La resta és decorat. Decorat són les ciutats aberrants i la presumpta superioritat de l'home blanc. Decorat el cristinianisme. 

Esther, la que serveix els plats al restaurant El Escapulario d'Oaxaca (la meca dels moles), és zapoteca i creu més en la deessa Centeotl (la del blat de moro) que en la verge de Guadalupe. 



He dinat una Tlayuda oaxaquenya, una espècie de pizza amb carns diverses i "chapulines" (saltamartins). L'altre dia, a Mineral de Pozos, vaig menjar ous de formiga (escamoles), i avui  insectes! (A Manaus, Amazònia, vaig endrapar formigues Saúva).  Aquí també mengen formigues, las chicatanas...



Ho remato amb un mezcal acompanyat de taronja (i sal de gusano) per tal de alleugerir la fortor alcohòlica...



Els picants i el grau alcohòlic caracteritzen aquesta gastronomia, per altra banda riquíssima i original. Treus foc per la boca i reses perquè els teus budells no et facin córrer. Per ara, després de dues setmanes, puc dir que he suportat amb dignitat la contundència dels plats mexicans. El truc és demanar sempre que et deixin tastar abans el mole. Lo del tequila i el mezcal ja saps que no té terme mig: o t'ho empasses o passes. La taronja és pur maquillatge. Esther em diu que el mezcal "hay que tomarlo a besitos"... 

Ara passejaré una mica. La ciutat s'ho val. Fosqueja i no tinc pressa. Els núvols cobreixen los cerros de San Felipe. 340 pesos per tot plegat (uns 15 euros) és un regal del cel. 

Oaxaca al cor. Deo gratias. 

22.10.17

Tlaxcala



Canten tots els galls dels encontorns. Obro els ulls en un llit amb lençols de cotó. Posada Quinta Amada. Hi vaig arribar de nit després d'una pallissa de 600 km per carreteres tercermundistes. Aquí fins les autopistes tenen esvorancs i en qualsevol moment se't pot creuar una gallina o una vaca o un ciclista. Els natius encara carreguen feixos de llenya a l'esquena i les nenes pareixen amb 13 anys. Méjico lindo y querido.

Després d'uns dies per la Huasteca Potosina (muntanya) he decidit baixar cap al sud rumb a Oaxaca, a veure el Pacífic.

Vaig seguint les notícies de Catalunya com puc, atès que la cobertura d'internet fora de les ciutats és nefasta o inexistent. La distància em permet una mica de serenor. Quan aterri a BNA el dia 1 de novembre, potser ja serem independents. Tant de bo. O estarem al carrer lluitant per la llibertat. El proper cap de setmana serà clau. Segueixo sent optimista malgrat alguns moments de dubte. Ens mereixem ser un estat. España està ferida de mort com un miura que es retorça sota l'estoc català. Sap que no pot tornar a recórrer a la violència contra el poble pacífic. Per tant, ho tenim guanyat. 



Canten els galls i el sol s'aixeca més enllà de les muntanyes. Des de la finestra veig els volcans Popocatépetl ("muntanya que fumeja",  5.452 m) i Iztaccihuatl.  



Quan dic que sóc català, sento un orgull indescriptible. 

21.10.17

Tamul



Dia de cascades.

Havia dormit a Rioverde i ja havia visitat la cascada El puente de Dios (Tomasopo, Huasteca Potosina) quan, després d'una carretera plena de clots on el VW Gol de lloguer les ha passat canutes, he fet cap a  El Naranjito, un poblat petit els nadius del qual encara parlen nàhuatl. 

A l'entrada se m'acosta un home menut d'uns 40 anys, rialler sota el bigotis, i em diu: Compadre, le acompaño hasta la cascada por 600 pesos... Ho trobo car i enfilo el camí amb el cotxe. Després de 2 km desisteixo, hi ha molta pedra i molt de fang. Giro cua i em trobo de nou Eustacio, que així es diu. Lo he intentado, pero no quiero romper el auto... No me podría rebajar el precio? Ell diu 500 pesos. Uff. Regatejo. Va, 400, que són uns 18 euros. Entesos.



Aparco el Gol i pujo en una pick up vermella Ford de l'any 79, un vehicle d'allò més tronat que es cala sovint (el alternador ya no carga). Fem els 6 km fins al riu xino-xano. Ell s'atura a tallar una canya de sucre (estem envoltats de plantacions, gairebé monocultiu) perquè vol que la tasti. La pela amb el matxet. Està dolça i sucosa. Xerrem. 

Quan arribem al riu, hem de deixar la Ford i travessar amb una barca. Malgrat la força del corrent (hi ha hagut pluges), per al noi que rema la maniobra és bufar i fer ampolles. Després una caminada fins a la cascada Tamul, de 105 metres de caiguda i 350 d'ample. Hi ha una escala que baixa els 100 m. de desnivell. Per fi, som al peu, i la visió és increïble! Quin terrabastall i quina enorme nebulosa de vapor d'aigua! El riu Santa Maria rep les aigües del riu Gallinas que es precipiten cascada avall. 



Eustacio em pregunta si em vull remullar. Li responc afirmativament. Anem cap una cascadeta lateral i acabem ben xops. Tot és ben salvatge. Pocs turistes arriben fins aquí. 

El bany ens ha fet connectar encara més, amb la natura i entre nosaltres. Em parla de la seva família, dels seus dos fills (un noi de 19 i una noia de 16). La mare els va abandonar fa 5 anys. Sembla que va marxar amb un altre home i viu a Cuidad Valles. Eustacio està ara amb una dona que és mare soltera. Aquí és normal que les noies siguin mares a partir dels 13 anys... Els fills de l'Eustacio no en volen saber res, de sa mare. Normal. Tot plegat em sona. La meva empatia és total.

Tornem cap al poblat. Hem trigat unes 3 hores. He tingut el privilegi de tenir un guia per a mi sol i el preu em sembla super barat. Li dono propina i li desitjo molta sort. Fa 25 anys que ell fa la mateixa feina. Quan el riu no porta tanta aigua, també treballa amb una barca seva. 

La gent és senzilla i humil, afectuosa. Hi ha la puresa de la natura i la puresa de les persones, tot allò que hem perdut a les ciutats modernes. L'antítesi de DF. Puresa en els ulls de l'Eustacio, en la seva rialla. 



20.10.17

Mina Cinco Señores



Diego, 26 anys, prim, pell bruna, amb barret mexicà, em fa de guia aquest matí. Visitem les ruïnes de la Mina Cinco Señores, als afores de Mineral de Pozos (Guanajuato). La Hacienda fou una de les més importants, amb uns 50 pous d'on es van extreure tones de plata i or. Els que feien la feina bruta, per descomptat, eren els indígenes els quals s'estaven 12 hores diàries dins els forats per la qual cosa no solien viure més de 35 anys. De fet, malvivien en un règim d'esclavitud tot carregant-se de deutes que continuaven pagant les dones i els fills. 

Li demano a Diego com va ser possible que els indígenes acceptessin aquestes lamentables condicions de vida. Li raono que no tenia sentit obeir uns éssers explotadors vinguts de fora. Ell respon que va ser la por. Quina por? La que van inculcar a través de la religió: la por a l'infern!

M'explica que primer van venir els franciscans i no se'n van sortir. Més tard van arribar els jesuïtes els quals van aprendre la llengua indígena i així van poder predicar la nova fe. Una vegada convertits al cristianisme, la resta va ser fàcil. 

Fixeu-vos com actua sempre el poder: a través de la por. Els conqueridors van imposar-se amb l'espasa (el trabuc) i la creu. Si la pólvora no era efectiva, la religió els acabava de convèncer.

La meva darrera reflexió és aquesta: (quina ironia més paradoxal) els indígenes van suportar un infern real i present a les mines per por d'un infern irreal i futur després de la mort... Diego es queda pensatiu i diu: tens raó, és absurd.

Ens acomiadem a la Escuela Modelo. Li dono 100 pesos de propina. Sento vergonya per allò que van fer els espanyols en aquesta terra. Vergonya infinita.

19.10.17

Huastecs




19-10-17 Dijous 8:07 Mineral de Pozos, Escuela Modelo


Surt el sol i canten els ocells. La terra i els homes que lluiten per ella. L’instint de propietat sobre les coses i les persones. Posseir, controlar, manar. L’autoritat. El mateix esquema dels primats. Jerarquies. Mascles i femelles. Haciendas i ejidos. Màfies. Famílies. Silencis. Traïcions. Aquest racó de Mèxic (estat de Guanajuato) on mengen ous de formiga (escamoles), feu dels huastecs, no varia gaire de qualsevol altre racó de món. Nihil novum sub sole. 


Els que passem de llarg, els ocells nòmades, observem i escolten amb atenció. La trama és antiga. El fet de no estar-hi implicat ens allibera. Ser lliure és una benedicció del cel. Poder marxar. No estar obligat a posicionar-se. Ni tan sols emetre cap judici. El pelegrí no forma part de cap bàndol. Segueix el seu camí i resa per la pau... 


Però la pau només és possible amb justícia. Un poble ignorant i ignorat no pot viure en pau, a no ser que s'anomeni "pau" a la resignació i a la rendició incondicional. 


Aquí els conqueridors van foradar la terra cercant or i plata. Els indígenes treballaven i morien a les mines. Els lingots travessaven l’oceà i, amb sort (si els pirates no els assaltaven), arribaven a la cort espanyola. Expoli i genocidi. Imperialisme. Colonialisme. 


Tot el que he escrit podria traslladar-se (mutatis mutandis) en el temps i en l’espai a Catalunya. Segles d’història. Moment actual. Nihil novum sub sole.


Surt el sol i canten els ocells. Farem via. 


N.B. Els huastecs van participar ferventment en la Guerra d'independència, més com una manera de protestar davant els greuges i despulles de terres per part dels espanyols. Després de consumada la independència, es van enfrontar a noves lleis agràries desfavorables per a les comunitats i a l'expedició de les lleis de desamortització de béns corporatius. La defensa de les seves terres va implicar vastes rebel·lions, generalitzant-se les lluites camperoles durant els últims 20 anys del segle XIX i en la primera dècada del segle XX. 

18.10.17

San Miguel de Allende

Buenas,
 
¿Qué tal, como va todo? Espero que todo vaya bien. Te escribo para recomendarte que cuando puedas vayas a la India a pasar algunos días a un Monasterio, es una experiencia única y ves todos los hechos mundanos desde otra perspectiva. No vayas con ideas preconcebidas, sumérgete y concéntrate especialmente en las oraciones y en los cantos. Puede que ahora no marches, pero algún día sé que lo harás. La gran sorpresa es encontrar tanto silencio y paz en un mundo tan bullicioso, lleno de gente y de una actividad frenética. Muchos libros que he leído los veo con otra intención o propósito, creo que he captado un mensaje maravilloso de paz y una enorme alegría.
 
Un fuerte abrazo,



Hola!

Me alegro que tu experiencia monástica fuera padre (mejicano), te haré caso el día que vaya a la India, ya falta menos.

Me encuentro en Mexico desde el día 9 y seguiré aquí hasta el 31. Ahora mismo te escribo desde San Miguel de Allende. 

Estuve la primera semana en DF, la city más loca que he visto nunca, superior a Sao Paulo! Hay momentos que me deprimo porque contemplo el fracaso estrepitoso del macaco humano. El tercer mundo me hunde. Estas megapolis son tumores que crecen y se extienden... No hay salvación ahí dentro.

Tal vez tengas razón con lo de meditar en un monasterio budista, aunque tengo mis dudas (recuerda que hice un Vipassana de 10 días). Ni es nuestra cultura ni solucionamos nada con ese break si luego volvemos al mundanal ruido en esta sociedad basada en la corrupción institucionalizada. 

En realidad no sé que hago aquí en México, lejos de mi querida tierra, ahora que la lucha es crucial y la libertad está en peligro. 

Digamos que el destino me "preserva" con el distanciamiento físico. Pero volveré, eso seguro, y pondré de mi parte en ello. 

Te envío un fuerte abrazo.

T

4.10.17

1 d'octubre de 2017

Vaig arribar a La Casa del Mar del Port de Llançà a les 5 tocades. Vaig ser el primer. Encara era fosc. A penes havia dormit 3 o 4 hores, nerviós, inquiet. Les reixes de la porta principal estaven tancades. Van aparèixer dues noies, després una parella... Poc a poc ens vam aplegar fins una cinquantena de persones tot esperant l'hora d'obrir. El sol va sortir. No xerràvem gaire. Hi havia un silenci expectant.

Va fer acte de presència una parella dels Mossos. Van estar tot el dia al carrer, observant sense actuar, amb un laissez faire admirable. Van obrir la porta i vaig sentir que demanaven voluntaris per a la mesa. M'hi vaig oferir. Vaig pujar les escales i em vaig trobar que a la sala tot estava preparat: una urna, les paperetes, els sobres. Vaig besar l'urna. Em va tocar de ser Vocal 1r. Estaria tot el dia dins custodiant aquell espai i facilitant el dret de vot als meus conciutadans. Vaig sentir molta emoció. El destí em permetia de viure de primera mà aquella diada tan important, amb una responsabilitat enorme. Érem poques persones: la Mercè (presidenta), en Joan (Vocal 2n) i la resta de companys encarregats de vetllar pel bon funcionament de la votació. Entre nosaltres (malgrat no conèixer-nos d'abans) va sorgir una complicitat increïble. Ens esperaven moltes hores de feina i d'angoixa.

A les nou en punt vam obrir. Hi havia una gernació fora esperant. No vam parar fins a migdia. L'ordinador amb el cens universal ara funcionava, adés queia, però anàvem introduint els DNI que podíem. Les cares de la gent al votar, les llàgrimes, les fotografies... Em serà difícil oblidar tanta il·lusió i tanta valentia. Ens van començar a arribar notícies de les càrregues policials en algunes poblacions, imatges, vídeos... Ufff

A partir d'aquell moment calia somriure encara més, persistir en la determinació. L'urna s'anava omplint de vots i vam pensar la manera de protegir-la. Se'm va acudir d'agafar cinta adhesiva i collar-la a la taula. Això dificultaria una mica més el robatori. Un pescador (Jesús) va portar una corda i va lligar l'urna. La primera idea era que, quan arribés la policia, despenjaríem l'urna per la finestra en direcció al port on una barca ja estava preparada per endur-se-la mar endins. L'advocada va suggerir que si l'urna sortia del recinte quedaria invalidada. Aleshores vaig agafar la corda i la vaig lligar al meu cos. Si volien arrabassar-la, havien d'arrossegar-me també a mi... 



Vaig estar lligat a l'urna una hora, però em van aconsellar que desistís. A més, era complicat anar al lavabo... De fet, havia materialitzat un simbolisme poderós. No sóc més valent que els altres. Aquests darrers dies he repetit molt aquesta frase: tenim molt herois, però no ens calen màrtirs. Cada votant que havia sortit de casa seva i havia fet cua per a dipositar la seva papereta, ja era un heroi, i més tenint en compte les circumstàncies tan adverses d'aquest dia. 

Els veïns van portar-nos coses per dinar: musclos, calamars a la romana, patates, vi, raïm... Dels mil censats en aquest col·legi van acabar votant 700 persones. També vam rebre molts votants d'altres indrets els quals van poder exercir el seu dret a través del cens universal, sovint havent d'esperar força temps per culpa de la inestabilitat del sistema. Feia goig, veure com l'urna estava gairebé plena. Ens arribaven notícies que la policia voltava a prop. A baix, al carrer, una gentada que no marxava, havien dinat i ara cantaven havaneres. Ningú sabia què passaria. Teníem vigilants a les 3 carreteres d'accés al poble. Passades les sis, havent votat gairebé tothom i per no arriscar els vots, vam prendre la decisió de cloure la votació. No valia la pena jugar-se-la. Els Mossos continuaven al carrer. Vam despenjar l'urna per la finestra del costat i la vam ficar dins la meva furgoneta. La intenció era fer el recompte en un lloc menys perillós. Vam tancar el col·legi i ens vam desplaçar a una casa particular. Podem estar agraïts als déus perquè Llançà no va rebre la visita dels repressors, la ràtzia d'aquests lladres que tenen el monopoli de la violència. Al nostre poble no hi va haver sang.


Vam estar introduint 700 DNI al sistema. Esgotador. El recompte dels 3 col·legis del municipi es va fer conjuntament. Era una mescla de moltes emocions: responsabilitat, valor, ràbia, esperança... Vam fe fer la feina i vam brindar plegats per un dia memorable. Vaig arribar a casa tocades les onze. Encara pendent de les notícies a la TV, a la ràdio... Resultats positius: més de dos milions de vots, 700.000 vots robats... El referèndum s'havia pogut celebrar a pesar de tots els entrebancs. Catalanes i catalans de bé, com tu i com jo, havien rebut cops de porra, bales de goma, gasos lacrimògens... La força bruta d'un estat embogit i demofòbic no havia pogut véncer la voluntat d'un poble valent i digne. Havíem guanyat en tots els sentits amb una victòria èpica. David contra Goliat. 

Em vaig quedar adormit en el sofà. Havia aportat el meu granet de sorra a la causa, fent pinya en aquest castell extraordinari. Tocarem el cel. Més amunt dels nostres cors hi haurà només els estels.