23.10.17

Oaxaca



A Mèxic allò que realment importa és la gent, la força incontestable del poble, la majoria descendents dels indígenes. La resta és decorat. Decorat són les ciutats aberrants i la presumpta superioritat de l'home blanc. Decorat el cristinianisme. 

Esther, la que serveix els plats al restaurant El Escapulario d'Oaxaca (la meca dels moles), és zapoteca i creu més en la deessa Centeotl (la del blat de moro) que en la verge de Guadalupe. 



He dinat una Tlayuda oaxaquenya, una espècie de pizza amb carns diverses i "chapulines" (saltamartins). L'altre dia, a Mineral de Pozos, vaig menjar ous de formiga (escamoles), i avui  insectes! (A Manaus, Amazònia, vaig endrapar formigues Saúva).  Aquí també mengen formigues, las chicatanas...



Ho remato amb un mezcal acompanyat de taronja (i sal de gusano) per tal de alleugerir la fortor alcohòlica...



Els picants i el grau alcohòlic caracteritzen aquesta gastronomia, per altra banda riquíssima i original. Treus foc per la boca i reses perquè els teus budells no et facin córrer. Per ara, després de dues setmanes, puc dir que he suportat amb dignitat la contundència dels plats mexicans. El truc és demanar sempre que et deixin tastar abans el mole. Lo del tequila i el mezcal ja saps que no té terme mig: o t'ho empasses o passes. La taronja és pur maquillatge. Esther em diu que el mezcal "hay que tomarlo a besitos"... 

Ara passejaré una mica. La ciutat s'ho val. Fosqueja i no tinc pressa. Els núvols cobreixen los cerros de San Felipe. 340 pesos per tot plegat (uns 15 euros) és un regal del cel. 

Oaxaca al cor. Deo gratias.