24.10.17

Puerto Escondido



Després de gaudir de la muntanya a la Huasteca Potosina, volia conèixer Oaxaca i arribar fins al Pacífic. Mèxic és gran i divers. En aquest viatge cerco sobretot els contrastos, conscient que no puc abarcar-ho tot. Mai ho abarques tot. El que tens són retalls, percepcions, anècdotes...

He pres l'esmorzar massa tard i, per això, he trigat una hora per a poder sortir de l'embús de trànsit del centre d'Oaxaca. Putes ciutats. He enfilat la 130 camí de Puerto Escondido. M'esperaven gairebé 300 km d'una carretera infernal. Quina odissea. Hi he esmerçat 6 hores i mitja! 

Mira que he fet centenars de milers de quilòmetres a la meva vida, per països de tota mena, però res com la bogeria d'avui. Ho recordaré sempre. 

La primera característica de les carreteres mexicanes és que, quan arribes a una zona habitada (ni que sigui només dues cabanyes) et trobes amb un pegot enorme en forma de cordillera de ciment o asfalt. Has de frenar en sec si vols travessar l'obstacle sense destruir rodes i amortidors. Si la població és petita, n'hi ha un a l'entrar i un altre al sortir. Si és més gran, en pot haver la tira, un rere l'altre. De vegades avisen, altres vegades te'ls trobes de sobte perquè no es diferencien del color de l'asfalt. Els anomenen "reductor" o "tope". Ja et dic jo, que redueixes. Per collons. I si vas a tope ja pots llençar el tren de direcció. 

Però això era peccata minuta a la carretera d'avui. De seguida han començat els forats, clots, esvorancs i cràters. Calia conduir amb plena atenció per tal d'esquivar-los. Si fots una roda al forat, has begut oli. Truc? Posar-te rere un altre cotxe (millor si és un taxi) i seguir el seu traçat. A la 131 hi havia, per sort, pocs camions. Els camions mexicans fan por, s'assemblen als americans, amb aquell morro amenaçador, com el de la peli del Diablo sobre ruedas de Spilberg. Se t'enganxen al darrere a 100 per hora i els has de deixar passar. Avui sovintejaven les furgonetes de passatgers i les motos (normalment dues persones i sense casc). 

Com que hi havia hagut fortes pluges i terratrèmols, he trobat esllavissades de terra i rocs al mig de la carretera. També trams on la carretera s'havia ensorrat. El manteniment es limitava a apartar els obstacles i prou. Total, que era complicat superar els 50 km/h. 

Després la botànica: la vegetació ocupa l'espai dels cotxes. I la zoologia: gossos, cabres, gallines, vaques, rucs, llangardaixos verds de dos pams... En un moment determinat, he vist una mena d'homínid salvatge, seminu, amb llargues grenyes, que s'amagava al bosc... No, no estic flipant. Us juro que no somiava. 

Per descomptat, sense cobertura, tret dels pobles, i no tots. Observant la població, immensa majoria de trets indígenes. Solen ser de pell fosca, rabassuts. Alguna dona aconsegueix mostrar una certa bellesa facial... La pobresa no permet massa esteticismes. 



A mig camí, abans d'arribar a San Pedro Juchatengo, em trobo dos indis que m'impedeixen el pas amb una corda. M'aturo i diuen: Andamos bacheando, una ayudita, una monedita (tot ho diuen amb diminutius)... Responc: Pues hay mucho que bachear... En realitat, han omplert dos forats amb terra i para de comptar. Trec 15 pesos i els ofereixo al més jove, se'ls mira, els agafa i diu: Algo para comer? Para beber? Els ensenyo l'ampolla d'aigua que he comprat al poble anterior. El jove diu al vell: Agua, manito? Jo em queixo: Me quedaré sin... Em deixen anar. Bacheando...

Per fi, amb penes i suors, arribo a Puerto Escondido el qual fa honor al seu nom. No vull ni imaginar l'aïllament d'aquest cul de món abans de fer la ditxosa carretera. De fet, n'hi ha una altra, la 175, que està igual o pitjor. Sort de l'aeroport, que permet que arribin els surfistes i turistes. 

Trobo un hotelet decent a primera línia d'oceà. La mestressa és alemanya i es diu Manuela, un nom d'allò més alemany. A la porta hi ha escrit això: "Ratero, pasa de largo, que esta casa se defiende con armas y las usaremos". Tela telita. 

Bufa vent de mar, molt enganxifós. És sortir de la dutxa i continuar suant. La Manuela em desaconsella banyar-me a l'oceà. Diu que hi ha corrents molt fortes i és perillós. Potser demà. Opto per caminar platja amunt. 



Sopo un peix que està massa rostit. No trobo la carn entre la pell resseca i les espines. Coi. Els pescadors desen les barques. S'ha fet fosc i decideixo tornar en taxi. 

A l'habitació hi ha un enorme ventilador silenciós. Visca! 

Acabo amb unes paraules de Netzahualcóyotl que he trobat pel camí: 

Acaso de veras se vive con raíz en la tierra?



Res és per sempre. Només una mica aquí...