ENTRELLUM

Una de les coses que he d'agrair a Internet és que m'hagi permès el retrobament amb antics alumnes els quals ara em segueixen a les xarxes socials i llegeixen aquest blog.  Vaig exercir la docència durant 20 anys (1989-2009) fent de professor de filosofia en diversos instituts del Vallès Oriental (Montornès, La Llagosta i Mollet). No vaig ser un profe convencional, ans al contrari. Això em va portar alguns problemes, no pas amb els alumnes, sinó amb els companys i, sobretot, amb els equips directius. La meva "peculiar" metodologia consistia a fer-los pensar, que despertessin el seu esperit crític, tractant-los com adults i no pas com borrecs que han d'empassar-se els temaris oficials. Els volia preparar per a la vida, parlant sense embuts, amb veritat i llibertat...      Ensenyar és una tasca a llarg termini: plantes una petita llavor el fruit de la qual probablement tu no veuràs madurar. Han de passar els anys i el resultat és incert. Per això, quan ...

Han passat set triennis d'ençà que el setembre de 1989 vaig començar a fer classes en un institut públic de l'àrea metropolitana de Barcelona, concretament a l'IES Vinyes Velles de Montornès del Vallès. Després vaig fer cap a L'IES Marina de La Llagosta (1990-1997) i més tard a l'IES Gallecs de Mollet (1997-2009). La meva experiència professional en aquests instituts públics del Vallès Oriental em permet abordar la qüestió de la llengua amb un cert coneixement de causa. La sentència del TC declara de iure el que la realitat fa anys que exhibeix de facto : que, a casa nostra, la llengua vehicular de la majoria dels alumnes i dels professors és el castellà. Hi ha hagut cursos en els quals m'he trobat que els únics professors que fèiem les classes en català érem el de llengua catalana i servidor. Només calia parar l'orella pels passadissos durant les hores de classe, i no cal dir a l'hora de l'esbarjo. Jo mateix he viscut aquest fet de manera molt inc...

S'acosta la mitjanit. A la tele no fan res. Hi ha Festa Major al poble del costat . La setmana vinent començarà la nostra . Les nits de dissabte són plàcides i tendres. La vida sembla més fàcil. Demà serà diumenge i potser plourà . Viure sense trasbalsos, assossegadament. 50 pulsacions per minut. No esvalotar-se, no alçar la veu. S'acosta la mitjanit. La lluna minva. Escriure és fugir del que ets. Cada paraula és una passa que t'allunya de tu mateix. VOTA ENTRELLUM

Preparant la propera Passejada per Vallromanes , pujo al Castell de Sant Miquel . Enfilo Can Corbera amunt fins al turó de la Salve, on es troba el repetidor. Des d'aquí la vista de Vallromanes és esplèndida. Segueixo pel camí que puja per la banda de Montornès tot gaudint d'una àmplia panoràmica del Vallès. Arribo al cim (426 m.) on destaca la torre circular de l'homenatge . Originàriament fou un assentament iber sobre el qual van construir després una important fortificació medieval. Encara podem veure un bon tros de murada , la base d'una altra torre situada al nord i les restes de la capella de Sant Miquel (patró de Vallromanes), que dóna nom a la muntanya i al castell. Davallo. Quan arribo al lloc on s'acaba el camí ample que puja de Can Girona veig un cotxe de color blau. El condueix l'alcalde de Montornès , Dani Cortés . L'acompanyen dos homes més. Hola. Bon dia. Es pensen que sóc un furtiu (no fa gaire en van enxampar un que feia excavacions per...

Matí a l' institut . Retrobament amb els companys. El director s'ha deixat la barba. Moltes cares noves, fastigosament joves. Han posat més reixes al pati. Han pintat totes les aules. Han instal·lat més ordinadors (ja en tenim més de 200!). Diuen que faran una zona wifi al bar i a la sala de profes. Primer claustre. Començarem les classes el dia 17... Visito el nou institut de Vilanova del Vallès . Enguany comencen 1r. i 2n. d'ESO. Com a l' IES Marta Mata de Montornès , tot són barracons (l'eufemisme obliga a dir mòduls prefabricats ). Allí em trobo l'Oriol Safont, alcalde de Vilanova , i xerrem una estona. Li dic que hauríem de connectar Vallromanes i Vilanova amb el carril bici . Nosaltres ja n'hem fet un tram , però ells han potenciat més les zones peatonals. Mentre parlem, arriben dues mares preocupades, una de Vilanova i una altra de Vallromanes, perquè volen saber si tot estarà a punt, si hi haurà transport i menjador per als seus fills... Les deix...

El terme municipal de Vallromanes està encerclat per quatre fites: 1- El Castell de Sant Miquel + poblat ibèric 2- El Dolmen del Collet d'en Gurri 3- La Roca Foradada 4- La Pedra del Diable Ubiquem-les en el mapa: El Castell de Sant Miquel (1) marca el límit amb el terme de Montornès. Al nostre vessant de muntanya hi ha el poblat ibèric, del qual en parlaré un altre dia. El Dolmen (2) ( aquest concretament és una galeria coberta amb lloses de volt que conserva una de les lloses del sostre i part del corredor) està situat en el límit amb el terme de Santa Maria de Martorelles. La Pedra del Diable (4) pertany a Vilassar de Dalt (per pocs metres no es troba dins del nostre terme!). S'hi arriba per l'antic camí de Premià, agafant un trencall a mà dreta que hi ha entre Can Gurguí i Can Raspall. Aquesta pedra és un menhir que devia fer tres metres (està escapçada per un extrem) i que ara jeu en un revolt del camí... Me la va ensenyar en Vicenç de Can Maura ( a.c.s ) com si f...

Haver sobreviscut un altre curs. Un altre curs a l'esquena dins la motxilla de la feina. Un altre curs d'ençà d'aquell setembre del 89 que vas incorporar-te al Vinyes Velles de Montornès després de tornar de la Honeymoon . Un altre curs ple de noms i de cares que se n'aniran... Te'n fas creus. Quants alumnes has tingut durant tots aquests anys? 2.000, 3.000, 5.000? On són? Què fan? Un altre curs assegut a la vora de la finestra, a la cantonada de la taula del departament de socials, a tocar de la calefacció, amb el Santi davant i la Mª Àngels a l'esquerra, barallant-te amb l'Elies per l'ordinador... Al final, no es tracta de matèries ni de qualificacions, sinó de persones. Són les persones amb les quals tractes les que fan que la teva feina tingui un valor. Els ulls que et miren i les orelles que t'escolten. Els cervells que es desvetllen o que s'adormen (perquè la filosofia és un dels somnífers més potents que ha inventat la humanitat). Quedara...

Al cotxe sona Ruthland Square cantada per l'Agnès Monferrer. Fora, entre Can Oliver i el cementiri, canta el rossinyol. És el primer rossinyol que escolto enguany. Sempre arriben per Sant Jordi. El seu refilet inconfusible. Bufa un ventijol agradable. El sol declina lentament. Tinc un feix d'exàmens per corregir, però m'estimo més no fer res: deixar que el sol em colri la cara, escoltar el rossinyol, esperar que les busques arribin a tres quarts de set, l'hora que hauré d'engegar la màquina i davallar cap al poble. Lluny de tot, temps només per a mi, per a escriure, per aïllar-me, per a contemplar com la tarda decau al compàs de les fulles tendríssimes titil·lades pel vent que s'endu tots els neguits. No aspiro a què em creguis. No aspiro a què confiïs. En tindria prou si somrius... Il·lustració: Der Kuss der Nachtigall , Udo Lindenberg

Nimitur in vetitum, semper cupimusque negata... Vaig tenir dos bons professors de llatí: un a 2n. BUP (El Sr. Salas) i un a 1r. de carrera ( Matías López ). Del Sr. Salas recordo que ens llegia els seus poemes a classe (s'autodefinia com un poeta en camiseta ). Vaig aprovar de miracle. El curs següent vaig agafar ciències i em vaig oblidar del llatí. Quan, a l'acabar COU, per culpa del profe de filo ( Antoni Olona ), en comptes de medicina ( que és el que sempre havia volgut estudiar ), vaig decidir-me per la carrera de filosofia, el llatí va reaparèixer a la meva vida. A Pamplona em va tocar repassar-lo de debò. Vaig estar tot l'estiu amb el Valentí Fiol . Va resultar que el professor de Llatí ( Matías López ) també era de Lleida. Casualitats de la vida. Vaig aprovar també molt justet. Ja a Barcelona, els professors de la Central (Canals, Forment, Bermudo, Granada, Argullol, Arce, López Frías, Sales, Valls, Martínez Marzoa...) se'n feien creus de què un alumne de ...

Torna a ploure. Escolto Sade: Look at the sky, its the colour of love … Els colors de l’arc de Sant Martí que he pogut veure avui. Feia molt de temps que no contemplava aquest regal del cel. Tornava en cotxe de Montornès i, de sobte, l’he vist allà dalt, sencer, com una aurèola que cobria el poble. Era l’hora del crepuscle i la llum del sol ponent es reflectia pàl·lidament a les pedres del campanar de l’església que, esmaltades d’una grogor insòlita, semblaven irreals. L’arc iris estava situat just a sobre del campanar. Una imatge perfecta . He corregut cap a casa per agafar la càmera digital, però quan he tornat a la plaça ja era massa fosc i l’arc s’havia fet fonedís. No, no l’he somiat. Hi havia més gent veient el miracle dels colors celestials, un fenomen efímer i fugisser com tota bellesa sublim. Ara torna a ploure i les cançons de Sade em bressolen dins d’aquesta foscúria humida. No estem preparats per a les coses massa perfectes. La perfecció ens fa sentir que som terrenals i...

Els companys del Departament de Llengües (vives, mortes i moribundes), em van demanar si podia fer un petit recital d' UCP en l'acte de celebració de Sant Jordi de demà dimecres dia 26. Sembla ser que estan encantats i se senten orgullosos de tenir al claustre un escriptor de veritat (sic). Amb la modèstia que em caracteritza, vaig acceptar sense escarafalls. Us reprodueixo a continuació el discurs-recital que he preparat: Quan tenia la vostra edat, volia ser metge. Col·leccionava prospectes de medicaments. Tenia una capsa de sabates plena de prospectes. Me’ls estudiava de memòria: composicions, indicacions, contraindicacions, posologia… Per això, a BTX vaig fer ciències pures: mates, física, química, biologia… Però a COU, l’últim any de BTX, un profe que es diu Antoni Olona (i que ara és director d’un IES a Lleida) em va fer agafar el gust per la filosofia fins al punt que vaig decidir oblidar-me de la medicina i matricular-me en la carrera de filosofia. Em vaig llicenc...