17.9.06

La pluja, Sade, l'arc de Sant Martí i tu

Torna a ploure. Escolto Sade: Look at the sky, its the colour of love Els colors de l’arc de Sant Martí que he pogut veure avui. Feia molt de temps que no contemplava aquest regal del cel. Tornava en cotxe de Montornès i, de sobte, l’he vist allà dalt, sencer, com una aurèola que cobria el poble. Era l’hora del crepuscle i la llum del sol ponent es reflectia pàl·lidament a les pedres del campanar de l’església que, esmaltades d’una grogor insòlita, semblaven irreals. L’arc iris estava situat just a sobre del campanar. Una imatge perfecta. He corregut cap a casa per agafar la càmera digital, però quan he tornat a la plaça ja era massa fosc i l’arc s’havia fet fonedís. No, no l’he somiat. Hi havia més gent veient el miracle dels colors celestials, un fenomen efímer i fugisser com tota bellesa sublim.

Ara torna a ploure i les cançons de Sade em bressolen dins d’aquesta foscúria humida. No estem preparats per a les coses massa perfectes. La perfecció ens fa sentir que som terrenals i limitats. Tota la nostra aspiració d’elevar-nos resulta ridícula davant la majestuositat de la Natura. Puc adorar allò que veig, com l’arc del cel d’aquest capvespre. Puc adorar-te en la mesura que esdevens intangible. Si fossis meva, tota la teva bellesa quedaria tacada, embrutida per la meva matusseria.

La pluja ho neteja tot. La música de Sade m’esbandeix l’ànima. Tu em fas somiar cels multicolors que mai no s’entenebreixen. Si fossis meva… No. Ningú no és de ningú i els somnis no ens pertanyen. Som una ombra que somia llum, una certa penombra que malda per tramuntar la carn i el desig sempre insatisfet.
Entre ploure i plorar hi ha uns ulls que volen veure més clar. Entre plorar i ploure hi ha el color de l’amor invisible. Sweet as cherry pie...