5.9.06

Una amable lectora...

Una amable lectora (que sembla professora de català) m'envia un mail amb la següent "crítica" del conte que vaig postejar ahir:
El conte està molt bé, té ritme, està tancat, prou explícit i morbós –un pèl barroer- tal i com exigeix la temàtica en aquest escenari. Els protagonistes són experts contorsionistes al servei d’un únic objectiu, reforçat pels diàlegs i, com no! infinitament insadollables..

El conte és això: Recreació que pren detalls d’allò quotidià per aconseguir versemblança, –el motiu de la faldilla, la marca de la roba...- però que certament no es pot titllar de “realista”.

Però qui sap què és el que vol dir “realitat”?
Jo li responc:
Ja fa temps, anys, que "la realitat" no m'interessa.

Primer perquè, com a filòsof, sé que "la realitat" no existeix.

Segon perquè, com a poeta, sé que "la realitat" és una cosa massa vulgar.

Tercer perquè, com a llibertí, sé que la millor seducció rau en les paraules.

A més, la inversemblança que esmentes no ho és tant,

¿Per què no es podrien fer certes coses en el cinema si poden ser fetes en el seient del darrere d'un utilitari?

L'únic que demostra la teva incredulitat és que no t'hi has posat mai...

Et ben asseguro que es poden fer coses increïbles en els llocs més inversemblants.

El que passa és que Faldilla carbassa no és un conte, sinó un somni; i a la teva edat ja hauries de saber que "la puta realitat" no pot competir amb els somnis.

Perpetrar un somni és vulgaritzar-lo. Mai no es perpetren els somnis impunement.