20.9.06

Logos eròtic

Llegint atentament la totalitat del discurs papal, descobrim que el veritable nucli del text no és pas l'al·lusió a Mahoma (per a mi força anecdòtica malgrat el rebombori mediàtic), ni tan sols el rebuig de la violència com a mitjà per a difondre la fe, sinó el seu concepte de raó segons el qual la raó (logos) hauria d'ampliar-se fins a poder encabir la fe (pistis). Ratzinger critica la raó científica moderna perquè és massa reduccionista, incapaç d'admetre les dimensions ètica i religiosa de l'ésser humà. El papa proposa "una nova raó" (Gran Logos Comú) que, a més d'incloure la fe, també pogués servir com a pont per al diàleg (dia-logos) entre les distintes civilitzacions, cultures i religions que conformen l'espectre actual de la humanitat. Aquest proposta és d'allò més ambiciosa, utòpica, diria jo. Està en la línia del Llull que somiava una koinonía mundial (un règim sinàrquic que superaria -aufheben hegelià- la dicotomia Orient / Occident, un holisme -J. C. Smuts- que afavoriria la Pau Universal) on les totes les religions conviurien agermanades en pau i harmonia...

El problema de fons és que aquest "nou concepte de raó" és una pura fal·làcia, una entelèquia que desvirtua l'essència mateixa de la racionalitat humana. D'antuvi, el Logos (tot i ser definitori de la nostra espècie) resulta insuficient per a comprendre la totalitat de la persona. La dimensió lògica és solament una de les dimensions humanes, i potser ni tan sols la més important. A la seva primera i única encíclica, Benet XVI ja apuntava cap a un altre aspecte fonamental: l'amor. Deus caritas est planteja la centralitat d'Eros (i sobretot d'Àgape) en l'ésser diví i l'ésser humà. Plató ho va veure clar: la condició de possibilitat de qualsevol diàleg és l'eròtica que s'estableix entre els interlocutors. La seducció del logos.

Un logos eròtic (una raó amorosa) o un eros lògic (un amor raonat) podria servir-nos per a entendre'ns, si no fos que es tracta d'un oxímoron. Logos i Eros poden complementar-se, però la realitat és que sovint es contradiuen. La sintonia logo-eròtica, quan es produeix, és ideal. Davant l'odi, el diàleg fracassa. En-raonar i estimar són els dos verbs que ens humanitzen la qual cosa no vol dir que puguin ser sempre compatibles. No n'hi ha prou amb la paraula i no n'hi ha prou amb l'amor. Paraula i Amor. Mutisme i Odi.

Ratzinger somia una comunió de Raó i Fe, Paraula i Amor (més agàpic que eròtic) com a camí d'entesa entre tots els homes de bona voluntat. Molt bonic. Entendridor. No veu que l'entrebanc és insalvable per dos cantons:

1) Una "raó religiosa" és una raó genuflexa. El logos creient és un logos il·lògic (o paralògic) perquè la fe exigeix l'acceptació de l'irracional.

2) El "diàleg de religions" (o de civiltzacions) és un monòleg de cecs i de sords. ¿Com ha de reeixir el diàleg amb aquests islàmics radicals que ens odien visceralment i volen anorrear-nos mitjançant el terrorisme?

Em sap greu, Ratzinger. Valoro les teves bones intencions. L'infern n'està enllambordat, d'intencions bones. Ja fa temps que no m'impressionen els malabarismes intel·lectuals.