8.9.06

La vella figuera de Sant Mateu...

La vella figuera de Sant Mateu fa unes figues menudes,
dolces com la mel.
La vella figuera talaia el mar obert.
M'assec a la pedra de guaita i albiro la ciutat al sud
que fumeja com un drac al bell mig de l'infern.
La vella figuera em parla amb el xiu-xiu de les fulles:
Ja veus, amic, com estem.
La sequera em debilita.
La solitud m'aclapara.
Les figues massa petites.
Els anys no passen debades.
Jo li dic:
No pateixis, vella amiga,
que la fruita que em regales m'emmela els llavis.
Tu rai, que senyoreges aquí dalt
damunt la vall i la costa, ran de cel.
La vella figuera calla.
Hi ha un silenci de rostolls i saltamartins.
Els pins han reverdit amb les darreres pluges.
Die Feigen fallen von den Bäumen,
sie sind gut und süss;
und indem sie fallen,
reisst ihnen die rote Haut.
Ein Nordwind bin ich reifen Feigen.
Capvespreja a l'horitzó.
És l'hora de tornar a casa.
El camí cap al poble fa baixada.
La vella figuera resta dalt del cim solitària.
Mentre camino rumio aquest poema.
Han llaurat el camps de Ca l'Agutzil.