ENTRELLUM

Ja fa dos dies seguits que fas l’ascensió al Puig d’Esquers, la muntanya sagrada més propera de casa, amb permís de Sant Salvador de Verdera. Són 600 metres de desnivell sortint de la platja. Del cim estant, albires tot l’Empordà amb els seus pobles escampats per la plana, el massís del Canigó ple de neu, l’Albera, Colera, Cap Ras, Llançà, Cap de Creus, el Pení, la serra de Verdera...  La visió de l’ocell et permet allunyar-te una mica de la realitat arran de terra. Els temps que vivim estan plens de misèria ètica. Predomina la mentida, l’abús de poder contra el dèbil, l’amenaça de la llibertat, l’odi encegador com a motor de les accions...  L’altura de mires et permet desvincular-te una estona per a poder meditar. Les muntanyes tenen aquesta virtut: ens enlairen, ens espiritualitzen.  Esquers està envoltat de dòlmens. El quars blanc és la pedra mare del cim. Serveix per a purificar les energies negatives, tonificant el sistema nerviós i equil...

Temps esvaït, temps fos, d'il·luminació escassa, de lluna plena que trepitja pedres, marges i cases. El protagonista es presenta d'un blanc contundent, sense pietat descalça el noguer, per l'escletxa, l'arrel. El glaç, l'estrella sagrada , l'octògon adorat per savis i mags, bruixes i fades, l'infinit amb sentit. Una nova Era plena d'esperança de color violeta, de vidents i sanadors, de guerrers de la llum i princeses descalces, amb vestits de llana . Entre alzines, en una quadra, sota una manta estelada, la llum de set espelmes i un guardià de l'ànima. Una filadora i un pastor hi fan niu calentó. Ara només hi falta la palla daurada. Un rierol de benvinguts picant la porta: "És aquí on ha nascut?" pregunten. Un cabirol ens ha guiat. Sí, és aquí on és nat. Doncs us deixem aquests presents, feu-ne d'ells grans castells i ajudeu el viatger perdut  a trobar la...

Aquest matí estava prenent el sol en pilotes a la cala Canadell (entre Roses i Cadaqués). Ahir al matí em vaig despertar a Alpicat (Far West). Dilluns feia 50 anys i sobrevolava Berga amb parapent (encara em dura el mareig). Diumenge llegia un text molt emotiu a Cal Nenet de Butsènit envoltat de les persones que m'estimen (sobretot tres donasses ). Demà abandonaré la solitud (la meva amant) i cuinaré uns cargols a la llauna i una cassola de bacallà amb carxofes que cantaran els àngels. La setmana vinent volaré cap a Islàndia, a caçar aurores boreals (som hiperboris). Somio una societat postcapitalista sense bancs, sense monarquies, sense partits polítics i sense futbolistes . M'encanta la garnatxa de Mas Llunes. Les tecles del portàtil surten disparades. La primavera m'esvalota. La medicació és un gran invent. Tranquils, no patiu, sóc un bipolar inofensiu.

L'article fou escrit el mes de maig i ha sortit publicat ara a la revista Saverdera XXI, núm 19 NOTA. A veure si endevineu en quin lloc de l'article sobra un accent...

Sempre he volat en somnis, per això quan veig les imatges d' Alexander Polli no em vénen de nou. M'encanta caminar, sentir la terra sota els peus, però si pogués volar... uffff. Acostumo a pujar a llocs elevats, encimbellant-m'hi amb delit, per tal de poder albirar una panoràmica àmplia del territori. El cim més proper que tinc és el de Sant Salvador , una magnífica talaia des d'on puc abastar amb la mirada el Cap de Creus, l'Empordà i part dels Pirineus. Amb el dia clar l'espectacle és incomparable. La primavera afegeix llum i color als dies que s'allarguen. La piuladissa dels ocells, els arbres reverdint, la bonior de les abelles, un fotimer d'espàrrecs enguany, el vol de les papallones, la varietat cromàtica de les flors, i aquesta sensació agradabilíssima que et dóna estar amb samarreta i deixar per fi els peus nus, la carícia del sol, les nits més amables.  Tot és millor quan pots obrir la finestra de bat a bat, sense por. Tot és millor qu...

Surto de Palau xino-xano en direcció est. Arribo a la urbanització de Mas Fumats i, deixant enrere les cases, m'enfilo per una tartera grimpant com una cabra. El sol m'escalfa l'esquena. Suo la samarreta. No porto aigua. La bateria del mòbil marca vermell. La sola de les botes està tan gastada que sento les pedres a la pell. A més rellisquen. Me n'hauria de comprar unes de noves, però hem fet tants quilòmetres plegats ( Terradets , Xile , Suïssa ) que em sap molt de greu desprendre-me'n. Per fi localitzo la sendera amb marques grogues. Estic en el bon camí. Carenejo per la serra de Verdera en direcció nord-oest. A la meva esquena la badia de Roses; a mà dreta el Cap de Creus, amb La Selva del Mar i El Port de la Selva; a mà esquerra Palau i tota la plana de l'Empordà als meus peus; al fons els cims nevats del Pirineu entre els quals destaca el Canigó. Llàstima de la calima. Si hagués bufat la tramuntana la panoràmica seria encara més espectacular. Pujo i bai...

Costa amunt per les vinyes de Palau-saverdera... Quins raïms negres més dolços que s’hi fan! Jo he pujat, com apassionat romeu, per les mateixes rutes que hi va seguir el meu pare, i he sentit la punyent emoció d’adorades memòries, al trepitjar les ruïnes de l’ antic cenobi català . I després, al pujar al castell de Sant Salvador, la terra empordanesa m’ha semblat encara més plana i resplendenta, i he resseguit amb delícia les cales de la costa i he contemplat la mar immensa, tan polida i clara que s’hi emmirallava el sol.  "Les gràcies de l'Empordà" (1919), Pere Coromines. Obres completes. Barcelona: Selecta, 1972, p. 938-939 (Biblioteca Perenne).

Últim dia de l’any. El 2012 serà, per damunt de tot, l’any que ens vam conèixer, l’any que vaig esdevenir empordanès . La resta és secundari. Moltes coses i moltes persones han quedat enrere. Cal ser valent per a passar pàgines de pressa. Les ombres del passat t'emprenyen a la mínima que poden. A mi me la suen els iPhone5 i els ossets de la Tous i els percebes i les cacatues que es maquillen per a semblar més guapes. Mai no et perdonaran que hagis gosat sortir-te de la filera de les formigues o de la roda del hàmster on ells encara romanen. Cal ser fort per a trencar els retrovisors i mirar endavant, sempre endavant, cap a l'horitzó que no s'acaba mai. Benvingut 2013. La vida flueix d’aquesta manera.

Després de la tramuntana, lluna plena i pluja. Nítides espurnes que fan pampallugues sobre la planúria empordanesa. Neu als cims. No tinc res a dir tret de bona nit i gràcies. Encara crec en els déus.

Observo amb atenció el delicat pètal de l'orquídia mentre faig el darrer xarrup de Porto Tawny. La fresca de la nit es cola per la porta entreoberta. La lluna apareix sobre les ruïnes del castell de Sant Salvador . L'octubre empordanès és una delícia. Les coses que passen no passen perquè sí. Tot, absolutament tot, té un sentit, encara que nosaltres siguem incapaços d'esbrinar-lo. Fins i tot les catàstrofes o els moments crítics en els quals perdem l'esperança. L'endemà de la tempesta la terra somriu i la platja és plena de conquilles.  Cal tenir consciència i perspectiva. Evita els judicis categòrics. No deixis que et diguin el rumb que has de prendre ni gosis aconsellar els desorientats. Hi ha molts camins que menen a la felicitat, però el teu és intransferible. Concentra't en cada passa que fas i no et deixis entabanar pel passat o pel futur.  Observo amb atenció el delicat pètal de l'orquídia. Els àngels tenen ales així.

La buguenvíl·lea està preciosa. Els llucs no paren de créixer. Les bràctees de color fúcsia destaquen sobre el fons blanc de la façana. Torna a fer calor. La terrassa és perfecta quan se'n va el sol. S'hi pot contemplar la posta i, més tard, amb una dotzena d'espelmes, es crea un ambient d'allò més agradable per al sopar. Aquesta urbanització és molt tranquil·la. La majoria de veïns són jubilats francesos o alemanys. Tinc la platja a 5 minuts de cotxe o de moto. També agafo la bici, com ahir, que vaig anar pedalant fins a Castelló i Empuriabrava tot travessant els Aiguamolls . Una ruta planera i deliciosa. El paradís deu ser alguna cosa molt semblant a l'Alt Empordà, però sense urbanitzacions i sense turistes... i sense tramuntana! L'hort està en marxa. Ja he plantat 27 espècies distintes de vegetals comestibles, inclòs un parterre de plantes aromàtiques. Algunes llavors ja han brotat (raves, pastanagues, espinacs) i només cal anar ruixant-lo dos cops a...

A la vida és molt important saber passar pàgina, aprendre a sortir dels mals rotllos el més aviat possible, no quedar-se encallat massa temps en els fanguissars o en els paranys que ens parem a nosaltres mateixos. Perquè tot és mental. Fora bufa i rebufa la tramuntana, hi ha piròmans pirats pertot arreu i, des de fa dos dies, he començat a fer l'hortet, la qual cosa em manté ocupat de mans i de ment. És el segon intent d' hort en el qual m'involucro amb cos i ànima. M'ajuda en Sam, el meu veí okupa, marroquí de bressol, suís de formació i empordanès de vocació. Un bon amic amb el qual parlo molt de filosofia.

La lluna blava i la pluja certifiquen les acaballes de l'estiu, el meu primer estiu empordanès. El blaus omnipresents del mar i del cel l'endemà de la tramuntana. Els ceps carregats de raïm. Les figues que regalimen.  Escric poemes mediocres amb un retolador de tinta lila. Parlen del paradís perdut, de la melodia del vent quan travessa les pinedes, de la nit que arriba i ens embolcalla de silenci.  Mentrestant, en la distància, l'alzina centenària ens mira. Ella ho sap tot, de nosaltres. 

Dues-centes persones aplegades a Mas Ventós tot esperant que la lluna plena aparegui rere el castell de Sant Salvador . Primer l'aurèola, després el serrell, finalment la cara sencera, nívia, radiant. Aplaudiments. Comencem a davallar per la carretera que mena a Vilajuïga. Seran uns set quilòmetres, hora i mitja de caminada màgica, insòlita, entre dòlmens i ombres ancestrals. A mà dreta Llançà i la mar diamantada; a mà esquerra l'ampla catifa empordanesa, una munió de llums, un firmament a la terra. La majoria pren el sol. Els llunàtics prenem la lluna. A la plaça del poble ens reben amb trossos de xíndria i pastissos casolans.  La lluna lluneja altiva. Sap que el seu poder és immens. Com tu, que irromps i t'amagues, que creixes i minves, blanca, blanquíssima, plena de pigues, sirena de cales remotes, entranyable poesia...  

Tot va començar el penúltim diumenge de juliol. Havent dinat, l'Èrik i la Vane es van endormiscar dins el cotxe en un aparcament de la Jonquera. Fotia una calda insuportable. Ella es va despertar primer, va encendre una cigarreta i va sortir a estirar les cames. Ell encara clapava amb la banda sonora del seu DJ preferit. La primera burilla mal apagada va caure sobre l'asfalt, a un pam de l'herba seca. A terra hi havia un escampall de burilles. Un fàstic. L'Èrik va encendre una cigarreta i va sortir del cotxe. La segona burilla va caure damunt l'herba, a tocar d'uns matolls. Van engegar el cotxe disposats a fer el darrer trajecte fins a la destinació de vacances. A les 16:30, a la mateixa hora que ells entraven a Lloret, les flames van obligar a tallar l'autopista AP-7, la N-II, la GI-500 i el TGV.  La consciència és la clau de l'evolució humana. Una cosa és tenir ulls i una altra saber mirar.  Van caldre 50 hores per a controlar l'incendi de...

El paradís es crema. Columnes de fum enterbolint ponent. Un cel de sang i d'atzabeja. L'eterna metàfora del foc i les cendres. S'apaga i revifa. Qui podria controlar els elements? Qui pot controlar el veí? Qui pot autocontrolar-se? El paradís es crema. Diràs adéu i l'endemà voldràs veure'm. No hi ha final ni principi. La roda gira i regira pels segles dels segles: el temps, les estacions, les òrbites dels astres, el llampurneig de les estrelles, el vaivé de les onades, les pells que s'acosten i s'allunyen a còpia de besades, pena i delit, por i esperança, la vida tota en definitiva. El paradís es crema. El paradís que som endins. El paradís que hauríem pogut ser. Un paradís de somnis i enyorances. Flames altíssimes llepen la lluna. De què serveix construir si, en un tres i no-res, tot se'n pot anar en orris? Una paraula basta. Un gest. Una burilla. Allò que esperàvem i no arriba. Allò que arriba i no esperàvem. Una infinitat d'expectatives. ...

Bufa tramuntana de la bona. Tota la nit ha estat bufant. Des que vaig arribar aquí que l'esperava. Diuen que les tramuntanades d'estiu no tenen res a veure amb les d'hivern. Aquesta és suportable, sobretot si ets a recer, com ara estic, assegut a l'eixida, sota la glicina, albirant el Montgrí més enllà de la badia. Sovint el vent s'esvera i parla llengües estranyes que vénen del nord. Provo d'entendre el que em diu... El meu procés d' empordanització progressa adequadament.   Ahir vaig pujar a Perpinyà i vaig aprofitar per a saludar una amiga que aviat farà 85 anys. La Renada segueix tan vital i lúcida com sempre. La seva petitesa física contrasta amb el seu immens esperit de donassa eixerida, apassionada i militant. Un exemple absolut, una mestra en majúscules. L' incendi de La Jonquera crema des del migdia. La columna de fum s'estén sobre l'Empordà i gran part de la badia. Les previsions anuncien una davallada del vent per ...

Cel tapat. Plovisqueja. Xafogor (aquí en diuen estuba ). Els ocells no es cansen de piular. Passen els dies i les setmanes i els mesos... Aviat farà un mes que sóc aquí, empeltat d'empordanès. Els somnis es van consumant. Sort que me n'invento de nous. Els àngels em tenen molt consentit. Hi ha àngels pertot. El gall del veí canta a totes hores. La meva droga són els teus petons. Cireres i albercocs. No hi ha remei La veritat s'escola entre els dits quan volem atrapar-la Sempre a l'altra banda dels mots Mira'm i oblida tots els dubtes No hi ha remei No cal que facis tantes preguntes Viu Estima't Sigues tu No hi ha remei He vingut a quedar-me Demà serà millor

Primera posta de sol a la terrassa de la nova casa empordanesa. La banda sonora dels ocells. La mar que s'endevina propera. Oliveres pertot. Tinc veïns francesos i alemanys. La urbanització és plena de gats. Estic ben magolat. Si no en va haver prou amb la mudança , ahir vam fer cap a l' Aplec del Cargol . Massa emocions. Massa quilòmetres. Aquesta serà la primera nit que dormo aquí. Sempre és una cosa seriosa, això de canviar de matalàs. Les capses omplen el menjador. Les aniré obrint a poc a poc. Quan acabi d'endreçar l'interior, em posaré a treballar al jardí i prepararé l'hort. Hi ha espai suficient rere la casa. Avui començo una nova etapa: Dins de cada començament hi ha un encís que ens protegeix i ens ajuda a viure L'encís dels teus petons.

Sabia que, tard o d'hora, arribaria la mar. Sempre ho he sabut. Era inevitable. Nascut terra endins , on el sol es pon, després de tot un seguit de periples i de viure el darrer any al Montsec , per fi faré cap a l'extrem més oriental del país, on el sol reneix cada albada. Propera destinació: Cap de Creus, badia de Roses, Alt Empordà.  Canviaré l'horitzó de les muntanyes nevades i del llac per l'horitzó dels dos blaus. Mare Nostrum. Si ara miro cap al nord, aviat miraré cap al sud. Sense horitzó no puc viure. Escullo les cases en funció del que es pot contemplar des d'elles. L'interior és relatiu. Només demano que, quan aixequi els ulls de la pantalla de l'ordinador, la mirada se'm perdi a l'entrellum ...   Per fi la mar. El somni. L'onada que amoroseix mon cor. Perquè el cor té una brúixola que no s'equivoca mai. S'havia fet tan intensa la nostàlgia que, malgrat la bellesa isolada de la Vall de Barcedana , ha pogut més l'imp...