ENTRELLUM

Hi ha un abans i un després de ser pare (i de ser mare, però en aquesta reencarnació m'ha tocar ser mascle). No és només que l'espècie t'hagi utilitzat per a perpetuar-se. No és només que el nostre ego necessiti una extensió per a sentir-se més important. No és només assumir que tens la responsabilitat d'educar un altre ésser. No és només això.  Després de 24 anys de paternitat, puc dir que ser pare és, sobretot, ser un model de vida, un exemple. No parlo de les coses materials. Parlo de ser tu mateix, amb plena autenticitat. Parlo de mantenir-te ferm en el teu camí particular, individual, únic. Parlo de lluitar per la teva independència i la teva llibertat. Parlo de crear les condicions de possibilitat d'una existència plena.  Els fills s'hi fixen, en això. De fet, aquesta és i serà la veritable herència que els deixaràs. No pas propietats o diners. No pas galindaines. Els quedarà de tu el que vas ser, el que vas fer, tot el que vas desenvolupar al ...

Els mestres empenyen. Com els fills, els grans mestres.  Quan l'ego no hi és, tot esdevé alegria. Observo el jo-no-sóc de la cadira. Sense ego, les coses són transparents. Veig rere tots els murs. Els arbres transparents. Quan l'ego no hi és, llavors s'expandeix la consciència fins entendre la llengua dels ocells .  Marlies i Rubén arriben plegats aquest matí de maig amb llevantada. El que em diuen ja ho sabia des del fons del meu ésser, però necessitava escoltar-ho en les seves veus, manifestacions del meu Jo Superior (que no té res a veure amb l'ego).  Puc veure com serà el futur perquè en seré el creador.  M'empenyen pel camí de la llum en el viatge constant, definitiu.  Ser lliure és ser fidel a tu mateix més enllà de qualsevol relació exterior.  Pensem que canviant el decorat exterior (objectes o subjectes) fugirem de l'avorriment. Lo important és el decorat interior, que no és cap decorat, sinó la pura perfecció.  Mi...

Què pots fer quan et sents tan diferent de la resta de la humanitat, quan veus que no hi tens res a veure, que l'època o generació que t'ha tocat viure no és l'adequada? Algun consell? Perquè de vegades em sento una mica perdut... Des que tinc ús de raó m'he fet aquestes preguntes i no estic encara segur d'haver trobat les respostes. Si et sents diferent és que potser ets diferent. Aquesta " diferència " marcarà la teva vida. La solitud esdevindrà la teva companya de viatge. Sovint no comprendràs els altres ni el món que t'ha tocat viure. Canviaràs de lloc, de feina, de relacions... Però cap estar o fer t'ompliran completament. Perquè res d'aquest món podria omplir-te. Hauràs d'esbrinar d'on véns, qui ets, què hi fas aquí. Llavors, conscient de la teva essència, avançaràs amb pas ferm cap a la teva missió...       

Quan basteixo una pila de pedres sóc plenament conscient que, tard o d'hora, caurà. De fet, el més agradós és fer-la. També contemplar-la, clar. Són moments màgics plens de misteri i de silenci sagrat. Després marxes i la deixes allà. El que pugui passar ja no és cosa teva. La gran majoria de persones també la contemplen amb respecte i admiració. Una de cada mil, la fa caure. Aquest és el terrorista, el vàndal, el mal necessari. Jo l'anomeno el còmplice , perquè gràcies a ell les coses es renoven i es reactiva la creativitat.   Ma filla fa dos mesos i mig que viu a París. Per sort, es troba bé. Té por, clar. Podeu llegir el seu relat aquí (se m'ha tornat bloguera!). Diu que avui ha anat al centre i pel carrer hi havia més policies que persones. Una ciutat fantasma. La por és el contrari de la llibertat . El terroristes maten vides, però sobretot són lliberticides: maten la llibertat, La Liberté . El seu objectiu és atemorir-nos fins al punt de paralitzar-nos......

Conversa interessant amb ma filla tornant de Lleida amb el cotxe. Em diu: Papa, no has de malgastar energia justificant-te davant els altres, no has de demostrar res a ningú, tu ets com ets i així han d'acceptar-te, si no et comprenen és el seu problema . I afegeix: A mi em passa el mateix, pertanyem a la raça dels solitaris , no parem d'evolucionar, d'aprendre, estem oberts a noves experiències, som aventurers...   Té 22 anys, estudia Turisme, ha viscut el darrer curs a Dublín i passat demà l'acompanyo a París on s'estarà el proper curs.  La Marina rebla la conversa amb aquestes paraules: El millor que tinc ho he heretat de tu, em refereixo a aquest neguit insadollable que m'empeny cap a nous horitzons , nous països, noves llengües, noves relacions... Hi ha gent que viu estancada en la seva zona de confort, però nosaltres morim de pena engabiats, per això necessitem la llibertat com l'aire que respirem...   Jo callo. M'estimo més callar...

  El 2015 m'ha portat una capçalera nova al blog (la foto me la va fer ma filla el dia de Nadal a Howth ), un nou vehicle i una nova residència . El somni s'havia demorat molts anys, però finalment s'ha materialitzat de forma esplendorosa, gairebé increïble.  En direcció sud-est, veig els pobles de Llançà i El Port de la Selva, amb els cims de Sant Salvador de Verdera i el Pení. De nit, pampalluguegen dos fars. La Mar d'Amunt, el Cap de Creus, la brava mar que s'escumeja contra els esculls del Cros. Hi toca el sol tot el matí. Davant mateix hi passa el camí de ronda. Marxapeu del Cap Ras . No, no es pot demanar més.  El 2014 en vam fer cinquanta. Vam començar-lo a Islàndia i el vam acabar a Irlanda . Entremig, el Camí de Sant Jaume , la Provença i el Canigó , entre altres coses. El 2015 seguirem viatjant, caminant, fent cims... i escriurem, per descomptat. La banda sonora serà marítima i el color predominant el blau.  Posats a demanar, demano ...

Se n'ha anat a Irlanda. S'hi estarà un curs. Deixa el niu. Estén les ales. Fa el seu camí. Em sento molt orgullós d'ella. Ni llibres ni res, la meva millor obra és aquesta rossa de 21 anys que ja fa dies que s'està fent a si mateixa. El futur és seu. El món és seu. Molta sort, kuka. See you soon in Ireland ! 

Educar és (o hauria de ser) crear éssers humans autònoms, independents, autosuficients. L'orgull màxim d'uns progenitors arriba el dia que el seu fill o filla diu: Ja no us necessito . Han de passar molts anys i molts afanys fins que aquest dia arribi. No es tracta només de diners. A la vida hi ha més coses que els calés. La independència sovint és més mental que material, és atrevir-se a donar el pas, a saltar cap a la llibertat. Clar que fan falta uns mitjans, però lo principal és l'actitud, l'esperit, la valentia.     Demà és un gran dia per a la meva filla . En paraules seves: Comença la gran aventura... Primer se n'anirà a viure a Barcelona i després marxa a Irlanda un any... Ella està emocionada i feliç. Jo més. Tot just inicia una nova etapa que serà crucial. No, no hi ha marxa enrere. La vida sempre va endavant.  No puc evitar el record d'una nit d'estiu molt similar. Jo tenia 18 anys, una maleta, una guitarra i tots els somnis intacte...

Els paisatges són sempre de l'ànima. Tant se val el decorat exterior, la climatologia, la materialitat estricta del món. Som el que sentim, som el que estimem i, sobretot, som en la mesura que som estimats. Per això cal distingir l'estar de l'ésser. Tant se val on estiguis, el que tinguis o el que facis, perquè lo més important és el que ets. Sóc allò que l'amor ha fet de mi . Si encara sóc viu, si encara no m'he perdut del tot, és perquè encara m'estimen i encara estimo. Sense amor la vida no té sentit.  En el meu cas, depenc de tres dones: ma mare, ma filla i la meva parella. Aquest triangle femení delimita l'espai sentimental on habito, són les columnes que sostenen l'arquitectura de la meva estabilitat emocional. La Sisília , la Marina i la Mercè , vet aquí les tres persones més importants de la meva vida perquè sense elles jo no seria important ni per a mi mateix. L'autoestima depèn de l'estima que reps. Diuen que darrere d'...

Videopoesia

Mostra SCOTLAND 2013 en un mapa més gran Horitzons

Hi ha núvols perfectes malgrat el vent com el somriure de la meva filla ara que tornem a viure moments de mel  i passegem Rambla avall i entrem a la Boqueria i mengem móres enormes i somiem Em veig en els seus ulls Enyoro el temps que hem perdut La vull feliç, apassionada Ella quedarà de mi Ella i uns llibres plens de paraules Ella i la ressaca de l'amor Allò que no pot ser dit Déu en nosaltres poemes

El mateix tram d'autopista avui costa un euro més que la setmana passada. Després de fer sonar el clàxon i pagar religiosament (ja m'han arrribat prou multes), m'adreço a una dona de la concessionària que roman palplantada al costat de la barrera i li dic, clar i català: Xoriços, més que xoriços, el xollo s'us acabarà aviat! Ella es treu els taps de les orelles i em demana: ¿Qué dices? Jo repeteixo encara més fort, més clar i més català: Xoriços, més que xoriços, lladres, el xollo s'us acabarà aviat!!! Ella somriu amb autosuficiència i respon: ¿Y tu madre cómo está? (sic). Em sorprenc a mi mateix amb una reacció d'allò més civilitzada i assenyada, mesella, és a dir, catalanesca. Accelero i foto el camp.  Per la nit faig cap a la Devesa gironina. Som molts. Hauríem de ser més. Hauríem de ser-hi tots. Fins la meva filla s'ha tornat independentista! Ara només falta que se'n faci ma mare. Tot arribarà. Sense llibertat i sense dignitat (sovint s...

Els canelons de sa mare l'ajuden a enfilar la recta final de l'any. Ha tornat a comprovar que els dinars familiars són força depriments. Massa menjar, massa alcohol, massa comèdia. Aquestes agrupacions de persones anomenades famílies, tot i tenir un origen natural, acaben resultant d'allò més artificials, sobretot a mesura que s'hi afegeixen membres forans. La seva, cada cop més nombrosa, no és cap excepció. A l'aplec d'ahir només hi faltaven una germana que viu a Ginebra i un nebot que està estudiant a Sant Francisco. Últimament estan molt internacionals. Hom suposa que la vida hauria de ser un camí de progressiva emancipació, però la família acostuma a frenar aquesta quimera. Les dependències interpersonals es van multiplicant fins a l'extrem de convertir-se en una xarxa que t'atrapa cada vegada més. Hom suposa que caldria allunyar-se de la tribu, trencar els lligams amb el clan, lluitar per l'autosuficiència, ser tu mateix. El ramat se'n mal...

Elles encara dormen. Dormiran potser fins al migdia. La boira plana sobre el llac. Els roures, més marrons que grocs, estan tristos. Ell para la taula per a l'esmorzar: Miel Pops de Kellogg's, galetes Principe, Cacaolat, suc de pinya... Els troncs fa estona que cremen a la llar. S'entreté fent números. ¿Fins a quin punt pot reduir les despeses? ¿Té un límit, la vida frugal, o sempre podem arribar més lluny? ¿Al final de totes les dietes no hi ha un desig de consumpció, és a dir, l'inevitable impuls suïcida? Treu les cendres de la cuina . Sempre que treu les cendres i les llença al bosc pensa en l'amor i la mort. Allò que va ser foc i va escalfar ara és freda grisor, si més no reciclable: les arrels se'n nodriran i tornaran a esdevenir fusta combustible. El cicle mai no s'atura, l'etern retorn de les mateixes coses, els elements incessantment renovables. Elles encara dormen i no en saben gran cosa, de tot això. Són massa joves. Quan ell tenia la seva eda...

La seva filla li ha enviat un fragment de la pel·lícula The Dark Knight , basada en el superheroi Batman. Diu que quan el va llegir li va recordar a ell. Vet aquí: Don't talk like you're one of them! You're not... even if you'd like to be. To them you're just a freak, like me. They need you right now, but when they don't, they'll cast you out. Like a leper. See, their morals, their "code"... it's a bad joke, dropped at the first sign of trouble. They're only as good as the world allows them to be. I'll show you. When the chips are down, these uh, these "civilized people", they'll eat each other. See, I'm not a monster. I'm just ahead of the curve. El cavaller fosc es desemmascara. Proverbials paraules del muricec humà . Quina casualitat que siguin tan oportunes per als temps decadents que vivim. Ell ha provat de traduir-les. Aquest és el resultat: No parlis com si fossis un d'ells! No ho ets ni que volguessis...

Han travessat els dos Pallars i han accedit a la Val d'Aran a través del port de la Bonaigua . Han pujat fins al pla de Beret , on neix la Noguera Pallaresa , el riu que nodreix el llac de Terradets. La neu cobria els cims més alts, cavalls i vaques pasturaven als prats. Han passejat per Vielha . Després de passar el llarg túnel , han baixat seguint el curs de la Noguera Ribagorçana . Els colors de la tardor els han acompanyat sota un sol esplèndid. Han acordat que tornaran a fer aquest periple quan hi hagi més neu. Ella no parava de fer fotos. Ell estava encantat de poder ensenyar-li paisatges nous per als seus ulls. Time flies, so do I. El temps corre massa de pressa quan ets feliç. I això que anit els van regalar una hora de rellotge. Llegeix tota la sèrie T

Castanyes i moniatos fets en el forn de la cuina de llenya. Fora plovisqueja. Ambient de tardor. Es posa uns mitjons de llana gruixuts. Encén el foc a terra. Escolta el seu programa de ràdio preferit: Delicatessen . Pel finestral del menjador veu com la boirina embolica el paisatge. La tènue indefinició de les coses exteriors. De portes endins tot és més abastable. Mentre pela castanyes calentes ajuda, mitjançant el xat del Facebook, a fer una traducció del llatí. Cum puerulis Socrates ludere non erubescebat . L'autor de la frase és Sèneca. El que no explica el cordovès suïcida és quina mena de jocs perpetrava (sense enrojolar-se) Sòcrates amb els seus deixebles més estimats. Potser plourà tota la nit. Amb una mica de sort encara plegarem bolets. Llegeix tota la sèrie T

Recreant secrets tresors, baldat de tant sentir, et deixes bressolar pel cant dels grills a l'hora del capvespre. El vent a penes remou les fulles dels roures. Ella no sap que et va salvar quan el final era imminent. Ella sopa embolcada amb una flassada que et vas endur del tren que et va portar a Ginebra. Ella aparta les panses de l'amanida, pendent de la Blackberry, tan a prop teu que sembla mentida. El llac encara brilla com si fos metàl·lic. Els muricecs comencen a sortir. Ella tornarà amb els ulls ennuegats de blau marí. Ella es deixarà abraçar i, arraulida com un cadell, mormolarà paraules inoïbles. Ella és promesa i destí i màgia que irromp enmig del no-res. El tren de les 21:47 passa a les 21:56. Recreant secrets tresors, dibuixes somnis de llum a l'horitzó. La fragància del gessamí. La llunyania del món. Saber que tot és perfecte, i aprendre a oblidar que les coses, fins i tot les més belles, passen avall com l'aigua del riu...