Tenir damunt la taula MANAIA m'omple d'orgull i satisfacció, òbviament. Però, alhora, NON NOBIS, també sóc conscient que jo només n'he estat l'instrument, el canal, el ghostwriter.
Quan més ho vaig sentir, va ser a partir del regal del pounamu a Hokitika. El 10 d'abril. Va ser penjar-me'l del coll i ser arrossegat per un impuls imparable, un brollador d'inspiració. El que vivia havia de ser escrit. Com un imperatiu. I ho escrivia amb una facilitat paorosa. Ser canal de forces que ens ultrapassen, mèdium entre dimensions. Una veu que vol manifestar-se a través teu, que t'ha escollit per una missió.
Ja sé que els bates blanques de seguida parlaran de "deliris" o paranoies. Què vols que diguin, pobrets? Costa d'entendre quelcom que no hagis viscut. Fins i tot a mi em costa, havent viscut coses extraordinàries. Les peces del trencaclosques són com les perles d'un collar: fins que no trobes el fil i les uneixes, no ets capaç de veure'n el significat.
MANAIA ha estat així: peces esbarriades al llarg del temps, en indrets diferents que, al capdavall, han configurat una obra plena de sentit. En realitat, són vuit obres que ara s'han aplegat en una de sola. Aquesta convergència final és el que la fa més misteriosa. Jo he fet la meva feina. L'obra està feta, consumada. El que pugui succeir a partir d'ara no és cosa meva.
----------
Que ara signi Toni Ros o Manaia no vol dir que la Vogel hagi mort del tot. Ella insisteix a colar-se en els tuits, a destralejar. És la seva inèrcia de vuit anys. Encara no ha assumit que la prota ja no és ella. Normal. La puc comprendre i compadir. S'hi haurà d'anar acostumant.
Em demanes per què ara dic qui sóc. En realitat, dir Toni Ros no és dir qui sóc. Com Odisseu va respondre al cíclop Polifem: Οὖτις ἐμοί γ᾽ ὄνομα. El meu nom és Ningú. Jo no tinc nom. Ni sé qui sóc. No pas el DNI. Això segur. Amb què o qui m'identifico, doncs? Tot un seguit de màscares que es multipliquen al llarg dels anys. El joc dels desdoblaments. Nomina nuda tenemus. El cognom matern el sento més profundament. De la Cecília he rebut el do.
----------
Una nit de l'estiu de 1982, dos Tonis lleidatans vam agafar un tren en direcció a Pamplona. Un Toni anava a estudiar filosofia. L'altre Toni @ampiquey periodisme. El campus de la Navarrensis ens va acollir a trenc d'alba. Colegio Mayor Belagua...
El Toni-filòsof va durar dos anys. L'altre Toni s'hi va quedar més temps. Només fa 44 anys. El temps passa volant...
Comentaris