ENTRELLUM

Hola Toni,  Voldria donar-te les gràcies pel teu blog.  Durant l'hivern, quan estava a l'hospital amb el meu fill malalt i acompanyada a l'habitació pel meu ex amb el que ni ens miràvem, ni ens parlàvem, ni compartíem res, ni tan sols el rebuig de veure'ns, jo tenia a les meves mans una tablet i mirava el teu blog. Allí m'explicaves les teves febleses i les teves fortaleses i era per a mi una finestra al món de les emocions (que no podia alliberar), al món físic (caminar, arbres, coneixences, aire fresc...........) que no podia gaudir. Sense conèixer-te, vas ser una de les persones que em van ajudar més a passar el mal moment.  Fas una feina fantàstica amb el teu blog i t'animo a què continuïs amb ell molt temps perquè segur que estàs ajudant a gent anònima com jo que et necessitem.  Un petó guapo. De vegades arriben mails que t'ajuden a creure que el que fas no és debades. Gràcies a tu, per fer-m'ho saber.  

Recullo a Correus un paquet procedent de l'Uruguai. Conté un llibre de tapes blaves amb la foto d'uns pardals a la portada. Es tracta de Gorriones de la plaza d'Isabel Hernández Tibau. La Isabel viu a Montevideo i és una assídua comentarista d'aquest blog. Aquesta és la seva opera prima . Dins hi trobem cinc relats que evoquen la infantesa escrits des de la mirada madura i lúcida d'una dona plena de sensibilitat. Em va demanar que li fes un  pròleg i vaig escriure això: Dicen que nuestra verdadera patria es la infancia, el paraíso donde transcurrieron los primeros años de nuestra existencia, entre la inocencia y la curiosidad, cuando todo era hambre y sed de conocimiento. Lo que entonces fueron acontecimientos que marcaron nuestra educación sentimental e intelectual, con el tiempo se transforman en hitos que nutren nuestro ser maduro, memorias que nos enraizan con las fuentes originarias de las que bebimos durante los primeros pasos de nuestro camino vital...

El passat 1 de gener va fer 10 anys que vaig obrir el primer blog: Tros de Quòniam . Sembla mentida que hagi passat una dècada, però ha passat. Això és molt de temps a la xarxa. Aquell primer blog era un experiment en tota regla. El recordo amb entranyable tendresa. Per bé i per mal, va fer forrolla . El Big Bang va durar 2 anys. A les acaballes de 2005 el va succeir Entrellum , que és on esteu llegint ara, un blog que dura i dura i dura...  Sumant els dos blogs (i deixant de banda altres blogs apòcrifs que van ser encara més experimentals i efímers), el balanç en xifres d'aquesta dècada blogològica és el següent: 10 anys  3.000 posts 500.000 visites 12.000 comentaris Suposo que tota aquesta feina(da) és una "obra"; no pas una obra en el sentit clàssic del terme, és a dir, un corpus de llibres de paper (que també en tinc ), sinó una obra ciberliterària feta virtualment amb les eines que ens ofereix el segle XXI. Com es valori tot això o qui ho ...

És el problema d'anar per lliure. Ni institucionalismes ni capelletes ni gregarismes . No seguir cap consigna ni cap prejudici ni cap tòpic. Escriure el que vols i quedar-te tan ample. La meva remuneració són les vostres visites . Escric perquè vull que el meus lectors siguin més lliures . Trobareu les meves paraules entre llums i ombres, absolutament contingents . M'espera una santa setmana de vacances... [Porto 3 dies sense poder accedir al hotmail des de casa]

Cap de setmana ple d'emocions (el proper ho serà encara més). El premi . Mil gràcies per tots els vostres comentaris i mails. Sou fantàstics. Us deixo el programa de ràdio de divendres i la traducció al francès d'un poema que pertany al poemari guanyador: Capvespre 15.2.08 Comencem amb un poema satiricosarcàstic. Cançons de Neil Young . Parlem de Lúcid . ¿Alta cultura o "pa i circ"? Primer aniversari del Casal de Vallromanes. Farem una lectura pública per a commemorar l' Any Rodoreda . Premi de Poesia de Vallromanes. Setmana de vagues . Crisi econòmica? Agenda cultural. Llibres prohibits. Michel Onfray . Internet i el poder . L'harmònica de Neil Young. ARCO . Cézanne . Fados de Névoa . Poema final de Màrius Torres : Febrer . Avec le temps Avec le temps Tout devient rien L’oubli écrase la folie Mer, amour, peur La mort nous assaillit À chaque instant Vie et poésie Nous transpercent le coeur Naufrage de mots Masques et silences La nuit nous a fait Pri...

Jo era l'home més individualista del món. La solitud de l'escriptor i tota la pesca. Vivia aïllat a la meva torre d'ivori amb la sola companyia de les paraules. El mite de l'anacoreta misantrop, etc. El meu món era minúscul, gairebé autista. Fins que que vaig obrir un blog . Internet m'ha ensenyat a compartir, a donar i a rebre, a descobrir que sol no vas enlloc. Internet m'ha ensenyat la lliçó més important: que tots formem part d'un col·lectiu, d'una comunitat amb la qual podem interaccionar i enriquir-nos mútuament. Això és la Catosfera . Necessites els altres si vols créixer com a ésser humà. Internet ha eixamplat el nostre horitzó de possibilitats que, antany, quedava reduït a la mera proximitat física. Ara puc dialogar sense barreres amb un internauta de Berlín, de Nova York o d'Austràlia... L'única limitació és la llengua. Els catosfèrics xerrem català , i moltes altres llengües... Internet m'ha regalat amics que mai no hagués conegut...

No vull fer un resum de l'any que s'acaba, sinó destacar només algunes coses subjectivament importants... He pujat a la Pica d'Estats He redescobert un menhir He visitat Grècia He entrevistat Vila-Matas He saludat la Cicciolina He recollit el Premi Nadal Batle He tingut 1.125 visites en un sol dia He assolit l'autoritat 100 de Technorati He anat d' enterrament He acudit a mani festacions He assistit a conferències He escrit un pròleg He participat en un llibre per a nens He ideat un llibre 2.0 He fet amics He intentat ser una mica millor L'any que comença promet. La Catosfera_08 farà història. Si no passa res, aquí seguirem, al peu del canó. Que tingueu un bon any, entrellumaires ! Estaré uns dies desconnectat...... [Música: Love is a game de The Magic Numbers ]

Avui fa 2 anys justos que vaig escriure el primer post d' ENTRELLUM . Inspirat en un fet luctuós, es titulava Nadal al caixer automàtic . L'objectiu d'aquest nou blog era superar l'etapa de Tros de Quòniam , canviar de màscara blogogràfica, renovar l'estil i la veu, aspirar a un producte millor. Els dos anys de TdQ havien estat apassionants, però calia depurar certes coses, aprendre dels errors , buscar una nova manera de bloguejar. 2 anys de TdQ i 2 anys d' ENTRELLUM . El dia 1 de gener de 2008 farà 4 anys que vaig escriure el meu primer post. 4 anys bloguejant!!!! El balanç d' ENTRELLUM en xifres és aquest: 966 posts 179.500 visites 125 d' autoritat Technorati ( 1.083 blog reactions ) 9è lloc en el rànquing d'Alianzo en català ( 3r. en la categoria de Literatura ) Xifres a banda, ENTRELLUM ha suposat la consolidació d'un projecte ciberdietarístic en el qual vaig creure des del primer moment. El nou escriptor de l'era digital,...

A partir d'avui, i mentre durin les sacratíssimes vacances , canvio el blog pel bloc . (La polèmica terminoil·lògica és tan absurda que fa riure). Tot el que escrigui aquests dies al bloc potser serà bloguejat o potser esdevindrà llibre de paper o vés a saber... L'únic que sé de cert és que la grafomania (si no digital, analògica) continuarà fins i tot a l'illa més aïllada del món. Tal vegada les veritables vacances foren això: desconnectar de l'addicció internètica i deixar d'escriure si més no uns dies, sufocar aquesta malaltissa lletraferidura , però ho veig molt difícil, sobretot viatjant , perquè els nous paisatges t'ofereixen noves inspiracions ... Igual que hom no decideix ser escriptor tampoc no pots decidir deixar de ser-ho . Aquestes coses no es decideixen. ENTRELLUM i A RANVESPRE descansaran uns dies lluny del seu blogmestre. We'll back as soon as possible . Mentrestant us podeu cabussar en els arxius. Teniu 800 posts per triar i remenar. ...

Taula rodona - Seu Nacional OC - 22.3.07 - 19 h. Avui seré molt crític. Començaré amb una autocrítica. No sé si això dels blogs és una cosa gaire seriosa. Un bloguer il·lustre que ha plegat (l’Antoni Ferrando de Quaderns ) va deixar escrit al seu últim post : Plego convençut que els blocs no tenen tanta transcendència ni potencial com alguns proclamen. Em costa veure-hi res més que la il·lusió de milers i milers de persones, jo el primer, creient que tenen coses a dir, parlant per no callar. És un entreteniment respectable, baratet i inofensiu. Descomptant l'onanisme adolescent, descomptant politicastres municipals amb blocs de set lectors, descomptant el tedi del sectarisme polític... el que queda no impressiona. En canvi, on són els blocs de gent que sàpiga molt bé de què parla, que tingui a dir coses realment interessants, i que les sàpiga dir bé? Els millors blocs són els que no existeixen. Jo què sé: les confessions d'una prostituta de luxe entre els alts cercles de Barcel...

Cada matí em desperten els ocells. Canten quan encara és fosc. Per què canten? Per a qui canten? Són preguntes absurdes, ja ho sé, com ara preguntar per què escric o per a qui escric ...

De vegades, alguns somnis es fan realitat. Si no passa res, el proper dilluns 12 a les 12 h . seré a casa de l' Enrique Vila-Matas fent-li una entrevista per al programa de ràdio que dirigeixo . Si algun(a) entrellumaire vol suggerir-me preguntes, que les deixi als comentaris. Posts on he parlat de VM El meu agraïment a l'amic Joan Andreu i a Jordi Herralde , sense els quals no hagués estat possible. Entrevista: post + audio

Un alumne em passa una cançó tot avisant-me que no és del meu estil ni tampoc del seu, però que paga la pena escoltar-la perquè parla de les noies d'avui dia... La canta un tal Porta i es titula Las niñas de hoy en día son todas unas... He trobat el video aquí i la lletra aquí (acompanyada de videos il·lustratius). També podeu furgar aquí (amb més videos). Y para muestra, un putón (ay, un botón ) (l'anàlisi acurada d'aquest video aquí ) (no us perdeu els comentaris ) (i un foro ). Aviso que tant la lletra com les imatges poden ferir la sensibilitat d'algunes entrellumaires verges, tendrals i delicades. Aquí tens la cançó

Avui fa justament tres anys (1.1.04) que vaig perpetrar el meu primer post . Recordo que fou després del Neujahrskonzert (que intento no perdre'm mai. Començar l'any amb música clàssica -aquesta apoteosi burgesa que és l'espectacle vienès- em renovella l'esperança en la Cultura Occidental, tan periclitada per les noves barbàries del segle XXI). ¿Què dir sobre aquests 3 anys de blogueig ? Que s'ha convertit en un hàbit necessari (¿saludable o nociu? ¿vici o virtut?). Que cada cop m'agrada més. Que ha suposat tota una nova manera d'entendre el fet d'escriure ( ciberliteratura ). Que és un laboratori d'experimentació contínua. Que és un immillorable aparador d'autopromoció. Que fins i tot resulta rendible . Que, almenys, em consta que tinc lectors ( entrellumaires : un petonet a la galta a totes i a tots). Que he pogut conèixer gent interessant. Que la CATOSFERA ha esdevingut un nou territori comanxe que parla la llengua mil·lenària d'una tr...

Amb aquest post acaba ENTRELLUM 06 (510 posts & 70.000 visites ) i comença ENTRELLUM 07 . Com diu la cançó de Fito & Fitipaldis : Puedes encontrarme cerca del final Porque todo empieza cerca del final Aquí ens seguirem trobant, entrellumaires . Us desitjo un 2007 inoblidable.

L'Amaral, en un català impecable, canta : No és senzill saber cap on has de marxar Pren la direcció del teu cor Mai no es massa tard per tornar a començar Per sortir a buscar el teu tresor El meu tresor sou vosaltres, entrellumaires que em llegiu... Fa tres anys que vaig començar i, malgrat tots els malgrats, encara sóc aquí. Escriure a la xarxa sembla fàcil, però mantenir-se no ho és tant. L'any s'acaba amb una gran recompensa en forma de premi , però el millor premi és saber que tinc uns lectors fidels. Escric per a vosaltres . Cada dia torno a començar perquè cada dia ho vull fer millor. És el que us mereixeu. Us desitjo molt BON NADAL, pau, amor, felicitat i tota la pesca... Gràcies a tots. Fons musical: Camins ( Amaral ) In memoriam : 1 - 2 - 3 - 4 - 5

Hi ha gent tan imbècil que creu que tot el que escric aquí és veritat. Són incapaços de distingir la realitat de la ficció, la veritable creativitat de la mera reproducció. Aquests deficients mentals citen allò de Flaubert - Madame Bovary c'est moi - pensant que el paio ho va dir seriosament quan, de fet, és una meravellosa boutade . Jo no sóc Vogelfrei ni existeixen les muses . Ja m'agradaria! Per sort, els imbècils que em llegiu sou una ínfima minoria. Dos o tres a tot estirar. La immensa majoria dels entrellumaires sabeu de sobra que la Literatura (amb majúscules) no s'ha de confondre mai amb la realitat (sempre minúscula). I aquí està la gràcia: en aquesta LLIBERTAT que em dóna la pantalla en blanc dins la qual puc inventar-ho tot i re-inventar-me cada dia . Hi ha gent tan imbècil que encara creu en l'existència de Mireia Galindo...

Una vegada vaig dir que un blog és un aparador. A hores d'ara, els entrellumaires que us deixeu caure sovint per aquí ja deveu estar més que tips de veure que a la capçalera apareix la invitació, a la dreta la coberta i al final de cada post la frase mòbil amb el recordatori de ídem, és a dir, que EL PROPER DILLUNS DIA 4 DE DESEMBRE A LES 19:30 PRESENTEM L'ORACLE IMMINENT A LA LLIBRERIA CATALÒNIA . ¿Encara hi ha algú que no se n'hagi assabentat? Més que tips, sí, d'aquesta publicitat gens subliminal, sinó completament supraliminal , autobombo i autopromoció descarada, sense escrúpols, patètica, egòlatra, etc. I teniu tota la raó del món. El que passa és que no cada dia surt un llibre teu. El que passa és que, si el que fem aquí és un ciberdietari, velis nolis és inevitable parlar del que ens ocupa i ens pre-ocupa... Estic estressat. Jo tinc més ganes que vosaltres de què ja sigui dia 5 de desembre. Em vaig deixar enredar per l' Emma (i vam parir el llibre) i ar...

Hom suposa que un blog que permet posar comentaris rep més visites que un blog que no ho permet. Si ENTRELLUM rebia una mitjana de 175 visites diàries quan no deixava comentar i, a partir d'avui (perquè el blogmestre és un perfecte inconscient que fa cas dels suggeriments tendenciosos de molts lectors que reclamen poder dir la seva ), els entrellumaires ja poden deixar els seus comentaris; cal deduir que aquest blog augmentarà el seu número de visites... ¿No? D'això es tracta. Ah, i a mi Elviro Lindo me la sua pel darrere i pel davant . El que jo volia era una Creu de Sant Jordi !

Una amable lectora (que sembla professora de català) m'envia un mail amb la següent "crítica" d el conte que vaig postejar ahir : El conte està molt bé, té ritme, està tancat, prou explícit i morbós –un pèl barroer- tal i com exigeix la temàtica en aquest escenari. Els protagonistes són experts contorsionistes al servei d’un únic objectiu, reforçat pels diàlegs i, com no! infinitament insadollables.. El conte és això: Recreació que pren detalls d’allò quotidià per aconseguir versemblança, –el motiu de la faldilla, la marca de la roba...- però que certament no es pot titllar de “realista”. Però qui sap què és el que vol dir “realitat”? Jo li responc: Ja fa temps, anys, que "la realitat" no m'interessa. Primer perquè, com a filòsof, sé que "la realitat" no existeix. Segon perquè, com a poeta, sé que "la realitat" és una cosa massa vulgar. Tercer perquè, com a llibertí, sé que la millor seducció rau en les paraules. A més, la inv...