31.1.08

El que internet m'ha ensenyat

Jo era l'home més individualista del món. La solitud de l'escriptor i tota la pesca. Vivia aïllat a la meva torre d'ivori amb la sola companyia de les paraules. El mite de l'anacoreta misantrop, etc. El meu món era minúscul, gairebé autista. Fins que que vaig obrir un blog.

Internet m'ha ensenyat a compartir, a donar i a rebre, a descobrir que sol no vas enlloc. Internet m'ha ensenyat la lliçó més important: que tots formem part d'un col·lectiu, d'una comunitat amb la qual podem interaccionar i enriquir-nos mútuament. Això és la Catosfera. Necessites els altres si vols créixer com a ésser humà. Internet ha eixamplat el nostre horitzó de possibilitats que, antany, quedava reduït a la mera proximitat física. Ara puc dialogar sense barreres amb un internauta de Berlín, de Nova York o d'Austràlia... L'única limitació és la llengua. Els catosfèrics xerrem català, i moltes altres llengües...

Internet m'ha regalat amics que mai no hagués conegut de manera analògica. Ara tinc clar que el meu individualisme era ridícul i la solitud un miratge estèril. Ara tinc clar que, connectat a la xarxa, la meva vida és més rica i més plena... Gràcies a vosaltres!

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Doncs jo, sincerament, crec que has perdut una de les grans i, per mi, imprescindibles qualitats humanes: el saber estar sol, viure sol, sense els altres, escrivint, llegint...Internet, com bé dius, és la fi per l'ermità, és l'antitesi de qualsevol símpota de puresa artística.

Com diu Kavafis:

" I si doncs no pots fer la teva vida com la vols
això almenys procura
en tant que puguis; no l'abarateixis
amb massa contacte del món
amb molts moviments i converses.

No, no l'abarateixis agafant-la,
nedant sovint amb ella i exposant-la
a la diària bajania
de les relacions i els intercanvis
fins que es torni com una forastera enfadosa"

En tant que puguis, Kavafis. Traducció de Carles Riba

Però vaja..."El vici suprem és la superficialitat": per a tu i per a tots, i jo m'incloc, clarament.

Anna

Toni Ibañez ha dit...

Anna, bon comentari. Entre Kavafis i Wilde hauríem de poder trobar moments per a tot... per a la pregonesa i per a la frivolitat, per a la solitud i per al gregarisme... Potser aquest és el secret de la felicitat: no quedar-se amb res i abraçar-ho tot, cercar el més adient per a cada instant...

Josep ha dit...

hòstia, has canviat el teu individualisme ridícul per aquest personatge ridícul que interpretes des del TdQ. Sempre seràs, per a mi, un bon tros de quòniam. Salut.

Anònim ha dit...

No pensava que fossis tan curiós. Està clar que et subestimo, a vegades. Efectivament, la frase és de Oscar Wilde.

I segurament tens raó. Es tracte d'equilibri, però a la meva edat, què vols? Si no em faig la radical no tindria gràcia. Recorda que encara sóc una criatura, no tan com tu, però vaja, el just i necessari.

Quin home...

Anna

Jesús M. Tibau ha dit...

Els escriptors, com també els fusters o els advocats, necessitem moments d'intimitat i moments de comunicació social.
La xarxa ens ha permès una comunicació i un coneixement en plan bèstia, i cal tenir seny per a saber administrar-lo, com totes les eines. Ja també he conegut en viu i en directe a molta gent interessant gràcies al coneixement virtual previ.
També és molt sa i útil rtirar-se una tarda en solitari llegint un llibre o passejant, però tenim temps de tot en aquesta vida, si no ens encantem. Ep! encantar-se i badar de tant en tant també és bo.