14.1.08

Sobre l'aristocràcia

No em dol de dir que sóc partidari de l'aristocràcia, no pas de l'aristocràcia provinent de la sang o dels diners, sinó de l'aristocràcia que es fonamenta en el treball i en l'excel·lència. En aquest sentit coincideixo amb Plató. Patim un democratisme babau on tot allò que destaca és vist amb reticències, un democretinisme esquerranós que es malfia de la superioritat d'alguns individus els quals, pel sol fet de mostrar-se millors que la resta, són automàticament anatematitzats. La natura no ha estat mai igualitària. La societat aspira a ser-ho, però cal anar amb compte perquè sempre hi haurà diferències entre les persones. El meu aristocratisme es basa en la pura meritocràcia. Jo crec en els currículums. Són les nostres obres les que ens avalen, allò que hem fet de profit al llarg de la vida. Per sort, hi ha paràmetres objectius que demostren la vàlua de les persones. Com a professor, tinc molt clar que no és el mateix posar un 10 en un examen que posar un 4. Malgrat els esforços artificials de l'igualitarisme mesocràtic, l'aristocràcia s'acaba imposant, perquè la realitat no pot ser negada per quimèriques ideologies; i al capdavall és aquesta aristocràcia la que fa progressar la humanitat. Mirem l'aspecte o l'activitat que sigui, sempre hi haurà persones que ho facin millor que altres... I això, per descomptat, també es pot aplicar a la Catosfera.

5 comentaris:

Miquel Saumell ha dit...

Em sembla increïble que un plantejament tan lògic com el que exposes avui encara hi hagi gent que no només no l'entengui sinó que, amb l'excusa d'un igualitarisme mal entès que només acaba igualant a la baixa, el rebutgi. Planyo i a la vegada admiro als que com tu us dediqueu a l’ensenyança en l’àmbit de l'escola pública doncs tothom diu que és el lloc on aquest "democretinisme esquerranós" tan pervers és més exagerat. Afortunadament, la gent amb aquestes idees a l'empresa privada no hi té lloc i s'han de buscar la vida en altres àmbits menys exigents.

catalunya.ffw ha dit...

Toni,

Jo m'estimo més dir-ne excel.lència, però també hi crec.

http://catalunyafastforward.blogspot.com/2007/11/mediocritat-i-excellncia_5365.html

Fins aviat,
Marc

mOz ha dit...

Vinga va, per no ser menys jo també hi crec, en això de l'aristocràcia!
Només em queda un dubte al respecte: qui dirà qui val i qui no? Que implicarà que algú valgui? Com podem judicar que algú val més que algú altre?
Malfiar-se de la superioritat d'alguns individus pot voler dir curar-se en salut. La democràcia no és el camí, però l'aristocràcia tampoc, al menys al meu parer perquè per exceŀlent que sigui un individu sempre existirà aquella temptació humana tant roí: mirar per un mateix. Ja ho aprovarien això els aristos?
Salut!

Anònim ha dit...

Com és lògic els aristòcrates es defensaran entre ells( com una panda de monos n'hi ha un que mana i els altres segueixen...), per tant, creieu que els aristòcrates que manin donaran igualtat de oportunitats a altres aristòcrates que no són de la mateixa bola?

La trappola ha dit...

D'acord amb el comentari de l'aristocràcia, però l'enllaç als "paràmetres objectius"? si es tracta de llistes, jo sempre preferiré un "Mikel Laboa" a un "David Bisbal", i no ens enganyem, hi ha molt més treball i molta més excel·lència en el primer.