8.1.08

La meva epopeia

La història és llarga... Començaré pel principi, doncs.

Com qualsevol novençà, vaig fer les meves primeres passes en el món de la literatura catalana presentant-me a premis modestos. L'any 1998 vaig guanyar el Premi Comarcal de Narrativa amb la que seria la meva primera novel·la publicada, Darrer poema (2000). A poc a poc, vaig intentar fer camí endinsant-me per les fosques entranyes de premis de més volada i d'editorials importants, fins que vaig descobrir que tot estava en mans de quatre mandarins empatumats que patien endogàmia crònica. Vaig topar amb la barrera, amb El Mur que protegia el nucli dur de la LIT CAT. Em refereixo a la colla de subvencionats, convidats, publicitats, la nòmina d'escriptors oficials promoguts des de les institucions pagades pel contribuent... No cal concretar noms. Ells saben qui són. Se'ls hauria de caure la cara de vergonya. L'any 2005, en el meu Manifest blogpoètic de Sant Cugat, ja en vaig deixar constància amb aquest paràgraf demolidor:
Remoguem la bassa d’oli de la nostra cultureta de fireta fins que aflori el cadàver putrefacte de la literatura periclitada, fossilitzada, plena de corcs i de corbs: mòmies il·lustres del segle passat; romàntics del papir i de la ploma que encara gargotegen a la llum d’una espelma; contistes banalíssims addictes a la conyeta; escrivents santjordinescos; patumets i patumetes de professió "subvencionats"; mandarins i comissaris que remenen les cireres i tallen els bacallans; articulistes a preu fet; jurats omnipresents; titellaires oficials que acaparen momes i bicoques, connivències, cadafals i setials; pontífexs i acòlits; mediàtics, maniàtics, mediocres (no sabeu fins a quin punt em deprimeix la mediocritat!)... Tremoleu, tremoleu, perquè abans que es faci fosc calarem foc a la pira de les vanitats fins que el pal de paller esdevingui una cendra bruta que el temps escombrarà sense misericòrdia… S’ha acabat el bròquil. El castell és a punt de fer llenya. Cada paraula és un tret. No cal que us amagueu. El judici de la posteritat serà implacable. Només quedarà de nosaltres l’esclat fulgurant que ranegi els estels, els vers diamantat, la pura follia del mot incandescent… Venim de segles enrere i tenim set de futur. No demanem res, però aspirem a tot. Hi ha una nova albada per a tots els que vulguin emborratxar-se de llum. ¿Virtual o real, què importa? Al fons del disc dur per a trobar allò que és Nou!
Quan vaig veure clar que no tenia res a fer fotent-me de cap contra El Mur, vaig optar per encetar el meu propi camí, el camí de la no dependència, el camí de la llibertat: el camí dels blogs. Era un camí prou inèdit encara. El camí clàssic de l'escriptor clàssic estava absolutament copat, embussat, manipulat pels mandarins i els seus amiguismes nefands [que alguns confessen sense embuts elogiant descaradament l'amic del jurat]... En els blogs, en canvi, tot estava per fer i tot era possible. M'hi vaig abocar de ple. Ja no havia de llepar culs, no havia de demanar almoina a cap editor, no havia de fer-me amic de ningú... Era lliure i havia d'inventar-me a mi mateix sense ajuts de cap mena. Sol i a per totes. Puc dir amb el cap ben alt que jo no tinc res a veure amb institucions ni capelletes. Sóc el paio més individualista del món. Mentrestant, ells callaven, desconfiaven, em posaven pals a les rodes, i encara callen, cabrons... El seu silenci els delata.

Dintre de 20 dies ens veurem les cares a Granollers. I parlarem de LITERATURA, de la Nova Literatura. I farem un llibre 2.0, una antologia col·lectiva, quelcom pioner, absolutament ultramodern. Però ells no hi seran. Ells seguiran publicant els seus articles insípids a l'Avui i sortint a la tele en programes somnífers. Ells callaran, provant de silenciar el que és un crit ensordidor: la Catosfera existeix, la gloriosa Catosfera fa feina, la Catosfera empeny el futur cap endavant; mentre ells s'ancoren desesperadament a les seves prerrogatives, privilegis i càrrecs per a mediocres repatanis, sòrdids endolls, misèries institucionals... La Catosfera, sí, el seu malson diari, perquè se'ls escapa, perquè no la poden controlar. Critiqueu-la, si podeu, o emmudiu per sempre. Us menjareu amb patates els vostres llibres de paper trinxats. La història corre en contra vostra. Ja podeu enviar-me mails de bon rotllet... El vostre silenci és la vostra làpida. L'amenaça catosfèrica... ui ui ui ui ui... Com han canviat les coses, oi?

Cadascú té la seva epopeia. La meva és aquesta. Quina és la vostra?

11 comentaris:

Gulchenruz ha dit...

Si d'això en dius amenaça ets, encara, més il·lús que no em pensava. El mur continuarà, amb o sense catosfera. Ho sento per "lo" d'il·lús, però es que no em crec que els d'El mur hagin de patir per ser desbancats per 4 catosfèrics que es creuen literats (cosa que alguns d'El mur tampoc són, o ja no són i van ser, o mai seràn, en fi).

Menys Nietzsche i més vida pràctica.

tonibanez ha dit...

No et trec la raó, amic, però abans d'internet i de la Catosfera el que no estava dins El Mur simplement no existia; ara, en canvi, més o menys "literats" (o és que ells en tenen el monopoli?), fem la viu viu i diem la nostra... Tu també.

Gulchenruz ha dit...

Tampoc et trec la raó, amic. Per cert, no vindré a la trobada, em sap greu. Estaré escrivint. Si en feu una a Vic, m'hi apunto (les meves possibilitats de moure'm son poques).

tonibanez ha dit...

És una veritable llàstima que els miserables 41 km. que separen Vic de Granollers siguin insalvables per a tu. Ja sé que la Renfe va fatal, però l'excusa la trobo un poc forçada per inversemblant, sobretot quan hi haurà gent que en farà centenars, de km. per ser a Granollers, i alguns agafaran avions i tot... En fi, et trobarem a faltar.

El llegidor pecador ha dit...

"... I encara callen, cabrons... El seu silenci els delata."

Al contrari! Tant de bo parlessin, aleshores ens darien molta vida.

Treballo per alguns d´ells i els conec oh! I tant que els conec.

Gulchenruz ha dit...

Poden ser 41 km o 4 km. La meva sitaució física es la que és i no la puc canviar. No em poden portar en cotxe i no puc agafar el tren. I si no et creus l'excusa pots parlar amb en Francesc Puigcarbó.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ferran, et puc recollir i retornar, capullu, que per aixó hi ha la amistad i el cotxe.

Em dic Ramon Torné. ha dit...

Toni,

ben penós tot això: la cultura catalana i les lletres, la llengua... els mateixos "catalans" (a la seva mida, i tant!) ho fant malbé, ens cremen com inquisidors. Jo també em refugio en la torre d'ivori.

Anotacions Rizomàtiques ha dit...

Hola, Toni,

volia agrair-te públicament la teua sinceritat en aquest post i la vostra iniciativa tan lloable de donar cohesió a la catosfera,

per a tirar una mica de llenya a la foguera de les vanitats, ací vos regale un sonet lliure que tracta el Tema del Tema, al meu bloc hi ha uns quants més d'aquest to,

hem de reconéixer que a Catalunya teniu una capacitat de reacció ràpida per a fer front als tinglados culturaloides jacobins,


aniré llegint als vostres blocs les notícies sobre la trobada de blocaires i l'edició de la nova antologia catosfèrica on heu tingut l'avinentesa d'acceptar els meus humils textos,


tot plegat em recorda l'assaig "Rassenkampf" de Ludwig Gumplovicz, un clàssic oblidat i tanmateix molt actual sobre les raons de fons de l'estatisme perturbador: http://jcs.sagepub.com/cgi/content/refs/6/3/381 ,

salut, endavant i una abraçada,

visquen els Països Catalanosfèrics Lliures i Sobirans,

Joan-Carles

MONÒLEG RIZOMÀTIC QUE IX DE LA GOLA DEL SUPERNUMERARI /
PER DONAR INSTRUCCIONS A LA CAVERNA DEL BESTIARI (Sonets Lliures)
theoreia | Sonets Lliures | divendres, 13 d'abril de 2007 | 12:16h
Els cucs rojos de la contrarrevolució, per a seguir deglutint la palla flonja del pessebre àulic, han d’eixamplar l’espiral obtusa d’encanallament col·lectiu



Més carbó troglodític per als cabrons encorbatats!

Més endolls, babaus, eünucs, servidors, porcs senglars!

Fileu amb sigil, troneu – com a filisteus—ben ufans!

Sou l’avantguarda esfondrant tota la mandra del mantra!



Sou la creu brava que arravata l’esvarada fe dels rebels!

Sou el suc de l’orinal on pixen, complaents, les autoritats!

Més fusta per fustigar els adustos fugitius turmentats!

Més fusta per enfurir els fulanos enfonsats a qui furtem!



Destenyiu amb lleixiu, destrosseu – psicofants—com alans !

Sou la punta de llança de la venjança més reputa !

Sou el caramull de l’orgull alambinat i disfressat !



Sou la plataforma que deforma qualsevol reforma !

Més metall llaminer: feu sense aturall el mamó i el brivall!

Més metall injuriant: heu de desmuntar-ho tot, ben astuts!

Júlia ha dit...

Sobre els premis grossos i les capelletes, sembla que tot continuï igual que sempre, o sigui, malament. He de dir que els més modestos, pel poc que conec, es mouen en un àmbit que pot ser discutible, com tot, respecte a les tries que es fan, però que al menys són honestos i objectius. Una vegada vaig quedar finalista del Sant Jordi, em van dir que era millor que la guanyadora, la meva, però, ai, no tenia padrins ni em coneixia ningú, estic molt desenganyada de tot això, però, vaja, no vull dir que no ho intenti de nou. Un altre tema són els grups de 'intel·lectuals' lligats a un diari, fan una pinya que deunidó. Si no tens caràcter per fer relacions públiques ja et pots posar en remull. En aquest sentit et dono la raó sobre la llibertat que ens amolla el blog, aquí pots escriure el que vulguis i quan vulguis, altrament, com diu el refrany 'et regalen una gallina i cagues plomes tot l'any', amb perdó.

Anònim ha dit...

Advierto una cierto retorno de "lo literario" a este Blog. ¡Ánimo! Me atrevería a sugerirte una excepción (seguro que hay alguna más) a tu diagnóstico: el de una escritora premiada (Tigre Juan, Prudenci Bertrana, Cavall Verd, Salambó,...) que se ha consagrado en tan solo una década con cuatro novelas y dos antologias de cuentos, Imma Monsó.Excepcionales "No se sap mai", "Com unes vacances" y la más reciente, "Un home de paraula". Para comprender su Weltanschaung imprescindible el texto "La Farmacia del olvido"(RBA)de Roger Moreno, su marido muerto. Un ensayo póstumo de filosofía de corte "deleuziano", ajeno a todas las modas filosóficas imperantes, que estoy seguro que te sorprenderá. En el 2007 Montserrat Lunati publicó en EUMO "Imma Monsó: la narrativa de la ironia i la diferència", el primer estudio sobre su producción literaria. ¿Conoces su obra? ¿Qué valoración te merece? Un saludo.