16.1.08

Inventari de fugides

M'allunyo per a ser qui sóc. Els camps llaurats de Gallecs. Els cingles de Bertí. La Mola. Montserrat. Sant Miquel. Céllecs. Montseny. Camino d'esma. Les pedres del camí són pedres de ningú. Bufa ponent. M'allunyo per a ser qui sóc.

La Torre d'en Malla. Amb la gorra i l'abric de pana semblo un jubilat, però no ho sóc. Només que, de vegades, necessito fugir rumb a l'horitzó. Una vegada vaig arribar fins a Grenoble... Tots busquem la salvació. El vent passa de llarg. Els pins capcinegen.

Una mica abans de la carretera que va de Granollers a Sabadell, tombo a l'esquerra i m'endinso pel bosc de Can Veire fins que faig cap a un berenador. M'assec en un banc assolellat, de cara a mar, des del qual veig, en primer terme, el verd incipient dels sembrats i, al fons, la serra de Marina i el Tibidabo. Els núvols s'apressen. La ciutat ja no se sent. Escolto la cançó del vent que usa els pins com a instruments. Si no tingués classe a les tres em quedaria aquí fins a la posta.

No hi ha salvació. Ni tan sols les paraules. El vent neteja l'atmosfera. El foc ho purifica tot. L'aigua que ens manca. La terra materna. L'escorça del pi, rebregada. No hi ha salvacions. Fugim, si podem, a través de les paraules, per camins bosquívols, a l'encalç del que som. A la ciutat ningú és el que és. Destesto les novel·les. Aquest sol, aquest cel, aquest verd, aquest vent... No, no hi ha salvació.

Camp de futbol. Església de Santa Maria de Gallecs. El rierol duu aigua. Sendera entre plataners. Les fulles seques ballen la dansa del vent. Aiguamoll de Can Salvi. Fa mal oratge. El cel, clafit de bromes amenaçadores, s'enfosqueix cada cop més. Camino entre el torrent de Caganell i els horts. Bròquils, raves, calçots, carxofes, algunes bledes... M'acosto a l'autopista. Camions i més camions. El vent ha estat company i còmplice, m'ha esbandit l'ànima de cabòries. El sol s'amaga rere la bromallada. Encara és d'hora, no cal córrer. M'avancen les fulles que s'envolen. Contemplo l'esquelet de la figuera despullada. Hotel Ciutat. M'assec sota el roure que hi ha a la cruïlla del camí dels Bandolers. Passa un altre jubilat. Ara tinc fred. Els molins dels Pinetons gira que giraràs. Bassa de Can Benito. Té poca aigua. Tres ànecs i para de comptar. Tinc gana, però no dinaré. Demà ja veurem. Camions i més camions. Som a ciutat.

La caminada m'ha provat. He suat la samarreta. Ara toca classe amb 1r. A de BTX. He de parlar de la veritat... Quina veritat? Després, amb 2n. A de BTX, el cogito cartesià...

Fugides efímeres. Sempre tornem a la presó. La presó és molt còmoda. Les fulles formen remolins que segueixen trajectòries erràtiques. Com nosaltres, que acabem fugint de les fugides...

Avui ha estat un gran dia. He escrit un poema (feia mesos que no n'escrivia cap), he caminat dues hores i he saludat un esquirol.

Aspiracions

Aspiro a la pulcritud.
L'arbre que s'enlaira.
Llavis assedegats de llavis.
El silenci després de l'orgasme.
Aspiro a la tènue treva que es marfon amb la mirada.
Aspiro a la més absoluta intempèrie.
Som estrelles clivellant la fosca.
Onada que s'escumeja.
Nàufrags sense platja.
Llavis afamats de llavis.
El silenci que esborra lentament l'última paraula.

6 comentaris:

trapezista ha dit...

El llegiràs a LB?

tonibanez ha dit...

Podria ser

Lliri blanc ha dit...

Precioses aspiracions!
Ahh..com inspira la natura!
Cordialment

Sani Girona Roig ha dit...

Veig o em sembla veure que molt de tant en tant t'agafa un atac de je ne sais quoi que transforma el llop agressiu en xai melangiós i poètic!

M'encanta aquest costat més humà perquè t'acosta als qui com jo es consideren classe de tropa...
Més encara, perquè la prova que és quan plores que hi veus clar és que en pareixes un poema ...;-)

Mentre que tu normalment estàs nord enllà, llunyà, inaccessible, per sobre del bé i del mal, divo, diví o dimoni ...fent tremolar els teus "amics" i destrempant de vegades els que t'admiren i /o aprecien...

Jo reconec que aquest post, aquest perfil rar, és el teu costat més seductor i que et fa molt més gran que quan t'enfiles per parets verticals fins als cims ennuvolats o quan llisques per baixar a estranys inferns abisals ;-)

Però la grandesa deu ser el fruit de la barreja rica d'entrellums i de llums cenitals ...

Endavant, Toni.

Marina ha dit...

Un post preciós i una poesia dolça com els llavis afamats de llavis...

Lliri blanc ha dit...

ASPIRAZIONI
Aspiro alla bellezza.
L'albero che s'innalza.
Labbra assetate di labbra.
Il silenzio dopo l'orgasmo.
Aspiro alla tenue trègua che s'illanguidisce con lo sguardo.
Aspiro alla più assoluta intempèrie.
Siamo stelle solcanti l'oscurità.
Ondata che fa schiuma.
Naufraghi senza spiaggia.
Labbra affamate di labbra.
Il silenzio che cancella lentamente l'ultima parola.