ENTRELLUM

Primer va arribar la gateta coixa, blanca de pit i grisa d'espatlla (foto). Segons la veïna es diu Rossi, però per a mi totes són Mixi. Fins ara mai a la vida havia comprat menjar per a gats. Apareix, miola, li poso la teca, se la menja, es queda una estona a les escales de la terrassa i se'n va. És poruga, no s'ha deixat tocar mai.  La segona gata que ha arribat és més confiada. Grossa, amb pèl gris i marró (vídeo), es deixa amanyagar, es posa a dormir sobre la gandula, i és molt primmirada amb el menjar.   Fa uns dies que en volta una altra, daurada, travessa el jardí de puntetes, mira de reüll i passa de llarg... Són gates del carrer, espavilades, que mengen a diverses cases i no pertanyen a ningú en concret. Em pregunto per què han fet cap aquí (totes femelles) i per què s'hi troben tan bé. El menjar és un motiu, esclar, però no l'únic. He llegit per internet que són animals "màgics" molt sensibles a les energies...  

Fusta i pedra 100 x 50 cm El dia 2 de març de 2015, l'endemà d'una tramuntanada, tornant del Port pel camí de ronda, vaig veure un gran arbre a llevant de la platja d'en Jordi (entre l'Argilera i Grifeu). Vaig baixar per a observar-lo d'a prop. La meva sorpresa va ser descobrir que aquell pollancre tenia diverses pedres encastades a la soca. Hi vaig intuir possibilitats. Com que no disposo de serra mecànica, vaig esmerçar mig matí tallant les set branques amb la serra d'arc. Finalment, quan vaig separar el fustam de la soca, en girar-la, em vaig adonar que la peça era d'allò més valuosa. Tenia quatre pedres grans inserides a la fusta, a més d'algunes de petites. L'arbre, a mesura que va anar creixent, va anar integrant fusta i pedra en un admirable exercici d'empenta vital. El resultat era una proesa, una obra d'art de la natura. Havia sigut arrencat de la seva terra nodridora, arrossegat de qualsevol manera, havia surat (quina distà...

En mi hi ha el salvatge, la bèstia que brama mentre s'escapa , el llop que udola els plenilunis, el pell roja que rapa cranis, el porc que llaura els camins amb els ullals, l'àliga que sobrevola els espadats, la serp que es recargola entre les cames, l'escorpí que clava el fibló, el tauró que t'esqueixa el braç, el palestí que s'autoimmola, el boig que riu com un boig i la puta que xucla com una puta. En mi hi ha el salvatge. En tu també. Deixa d'enganyar-te!

Com faig sovint, baixava d'Alpicat a Lleida caminant. En una horeta i quart ets a l'hospital Arnau de Vilanova. Després (si no vull caminar més) agafo el bus, cada hora en surt un de l'estació d'autobusos. Anava xino-xano quan, a la cruïlla entre el camí de l'Albi i el camí de Boixadors esquerre, vaig escoltar uns ganyols que provenien de l'interior dels contenidors...   Em vaig acostar amb el cor encongit. D'antuvi vaig pensar que serien gats. Vaig aixecar la tapa del contenidor del mig i vaig veure una bossa d'escombraries gran de la qual sobresortien uns bolquers. La vaig apartar. La bossa que contenia les bestioletes que xisclaven era la de sota, una bossa de plàstic fort, negra per fora i blanca per dins (com les d'adob). La vaig extreure del contenidor amb molta cura i vaig fer un cop d'ull al seu contingut. Els ganyols no s'apaivagaven. No eren gats, sinó gossos, una ventrada de 6 cadells, no sé pas de quina raça, un de color...

Fa 9 mesos que visc al Pallars Jussà, al vessant nord del Montsec de Rúbies , on el Barcedana s'aiguabarreja amb la Noguera Pallaresa nodrint el pantà de Terradets . Aquest ha sigut el context en el qual he anat escrivint els meus darrers textos . Un entorn privilegiat, gairebé verge, gens turístic, ple d'energies tel·lúriques.  Amb l'arribada de la primavera, la natura mostra tota la seva exuberància: muricecs , serps, sangartilles, granotes, papallones , ocells, flors, brots tendres... El paisatge reverdeix. L' hort comença a esquerar-se. És el moment de gaudir a l'aire lliure, respirar puresa, deixar que el sol et colri la pell, perdre's dins el bosc resseguint els corriols dels senglars, remuntar el rierol, banyar-se a la cascada , endinsar-se a les coves , enfilar-se al capdamunt del massís , visitar pobles abandonats, contemplar les estrelles... M'agradaria compartir tot això amb vosaltres més enllà de les paraules . Us puc fer de guia, ...

Enfonso els peus al fang Me'ls rento amb aigua pura Deixo que el sol em colri la pell Escolto el clapoteig de l'aigua a la cascada Ressegueixo el vol de les papallones  M'embadoco com les granotes Veig una guilla i dos esquirols Medito amb el Daodejing Aquell que estima és valent El que lluiti amb amor vencerà Parlo amb el pastor Ets amb mi SOM   Dietari de Terradets

Froggy ha tornat a fer acte de presència, aquest cop a les escales de l'entrada. Com que anit va ploure una mica i demà plourà més, el senyor gripau està de gresca. S'ha passat el matí als esglaons contemplant impassible com el llogater de la casa feia viatges amunt i avall carregat de llenya. Ambdós es miraven de reüll amb confiança creixent. Em penso que pot ser el principi d'una gran amistat. Froggy ha esdevingut una estrella mediàtica des que va sortir al YouTube . Ara sospira per seguir les passes dels seus il·lustres predecessors: Jabba The Hutt de la Guerra de les Galàxies i Ogama Sennin , el Gran Gripau Savi de la sèrie manga Naruto . La nissaga dels gripaus ha trobat un digne successor. Tornant a la realitat més prosaica i pragmàtica, sembla clar que amb la llenya no n'hi haurà prou per a escalfar la casa quan arribi el rigorós hivern. A banda dels mitjons gruixuts, les sabatilles, els guants i el gorro maputxe de llana, caldrà afegir una estufa catalítica...

Em temo que no n'hi ha prou amb la tercera persona del singular, donar l'esquena al món, distanciar-se de la cosa pública, badoquejar amb els núvols, retirar-se al bosc per tal d'aprendre el llenguatge dels ocells. Per molt que t'amaguis, tard o d'hora fa acte de presència aquell gat negre que et mira fixament als ulls i, quan el vols empaitar, desapareix. No t'enquimeris. La nit dels difunts és una altra nit més. La lluna creix. Les llavors germinen. Pitjor són les mosques que encara t'empudeguen malgrat el fred o els fantasmes del passat que, per fas et nefas , voldrien fer-te la guitza. La Tau és el teu amulet. El Sant del Bosc et protegeix. No debades hi has pujat quatre cops d'ençà que ets aquí. ¿Què hauries de témer? ¿Gats, difunts, mosques, fantasmes...? Només t'ha de fer por la teva por. La resta són bajanades. Llegeix tota la sèrie T

Al matí ha trobat un senyor gripau al garatge. És com si l'animaló hagués ressuscitat després de la pluja. En ser descobert, ha reaccionat estarrufant-se completament, dreçant el cos amb les anques ben tibades per tal de semblar més alt, més llarg i més gran. És una reacció també molt humana. La pobra bestiola s'ha intentat refugiar en un forat amb la mala pata que el cau era tan petit que no ha pogut encabir la seva respectable còrpora batràcia. Al final s'ha quedat immòbil, mirant l'infinit amb els seus ulls de color coure. L'ultima vegada que va veure un gripau li va dedicar un poema en clau alquímica. Després el va incloure dins un poemari que va titular Un gripau al jardí el qual (el poemari, no el jardí ni el gripau) fou presentat a un premi que no va guanyar. La Viquipèdia diu que la cultura popular associa el gripau amb la lletjor, amb bruixes i éssers malignes. Quan ho ha llegit s'ha posat a riure. ¿Per què les bruixes solen ser tan lletges? ¿No ...

Aquesta nit de pleniluni els senglars han fet molta fressa. Els seus grunys i els esgarips intermitents de l'òliba l'han acompanyat fins que la son l'ha enxampat escrivint les últimes línies del capítol 12è de la novel·la. Després de dinar ha enllestit un nou poemari tot aplegant 34 textos escrits entre els anys 2006 i 2011 a Vallromanes, Lleida i Llimiana. L'ha titulat L'adveniment del silenci . Ha fet les còpies a la impremta Tarragona de Tremp, on també li han enquadernat els exemplars i, a continuació, ha anat a Correus per tal d'enviar-los a un premi. Ell ho anomena "la loteria". És un joc d'atzar com un altre. La petita inversió pot convertir-se en més diners i en un llibre publicat. O no. Mai no se sap. Depèn de molts factors que ell ja no controla, com tampoc no controla la inspiració la qual el fa mantenir-se despert fins a la matinada amb la banda sonora dels senglars i de l'òliba, sota un firmament ple d'estrelles, tan nítides qu...

El sol es pon per Moror . L'espectacle de trons i llamps el deixa bocabadat. És la primera vegada que veu ploure aquí amb aquesta intensitat. Ha estat ennuvolat tot el dia, molta xafogor, fins que al vespre ha descarregat. Assegut al sofà del porxo, mentre l'aigua li esquitxa les cames, pot contemplar la gamma de grisos al cel, la vaporosa imatge del llac, la lluentor de les rajoles de la terrassa. Ensuma profundament la frescor del bosc. Trona i retrona. Surten els primers muricecs. Ha descobert que, durant el dia, s'amaguen rere el fustam amb què està folrada la part superior de la façana. Quan ell dorm, ells volen; i viceversa. Comparteix, per tant, la casa amb aquests mamífers , tan típics per aquests verals que fins tenen una famosa cova que du el seu nom en la qual ja hi vivien humans fa 5.000 anys. Llegeix tota la sèrie T

La millor hora és quan surten el muricecs. El sol ja s'ha amagat entre el Castell de Mur i Moror . L'aigua del llac sembla tota de plata. Aquest matí ha recorregut amb la moto els 10 km del camí del Peu del Bosc en el qual es troba la Cova Negra de Mata-solana. Després ha fet cap a Vilanova de Meià tot travessant el congost de l'Escala del Pas Nou. El riu Boix és una delícia, amb les fonts de la Figuera, de l'Hedra i el pont la Gata . A la tarda ha acabat d'endreçar el menjador. O sobren llibres o falten prestatgeries. Demà baixarà a la ciutat. Les ciutats són una cosa manicomial. ¿Qui va ser el capsigrany que va inventar-les? Llegeix tota la sèrie T

Avui, entre papallones i flors, ha pujat a Sant Salvador del Bosc . L'ermita, encimbellada en un rocam , festeja amb dos roures centenaris que pengen sobre l'abisme. S'hi accedeix pel camí iniciàtic dels cent revolts en el qual trobem cinc oratoris: Sant Antoni, Sant Jordi, Sant Jaume, Sant Sebastià i la Verge de Montserrat. A partir de l'oratori de La Moreneta l' espígo l adquireix un protagonisme absolut. Les espigues del Montsec són curtes, de color fosc i perfum intens. Ha vist un cabirol que badava per la sendera que mena a la Portella Blanca . Ha demanat tres desitjos al Sant, li ha cantat gregorià i, xafarder, s'ha entretingut a mirar les fotografies i els textos que la gent ha anat deixant al llarg dels anys. No volia baixar. Des de les altures tot sembla prescindible. Nova residència. Nova etapa. Nova capçalera . Llegeix tota la sèrie T

Diuen que cada mudança que fas envelleixes cinc anys. El pitjor de tot són les capses de llibres . Anirà a l'Ikea a comprar una prestatgeria per a encabir-los en el pany de paret del menjador entre el foc a terra i la tele. Des que la lluna s'ha fet escàpola, les estrelles senyoregen al capdamunt, incomptables i nítides. Silenci i solitud. Cap al tard, el lluert s'ha deixat veure. Gran i verd , té el cau rere la casa. És el genius loci. S'ha passejat per la terrassa, observant el nou llogater. Crec que seran bons amics. Ja coneix dos veïns. Ahir el van ajudar a descarregar la furgoneta i el van convidar a dinar. Res a veure amb la ciutat. Llegeix tota la sèrie T

In this pleasing, contrite wood-life which God allows me, let me record day by day  my honest thought without prospect or retrospect... Ralph Waldo Emerson   DIETARI DE TERRADETS  (17-6-11 / 22-2-12) És tan feliç que no necessita escriure. Escolta els grills i les granotes i, quan el vent s'esvalota, l'hipnòtic balandreig del fullatge dels roures. El penjoll de petxines fa gatzara. El penell és una bruixa de ferro amb l'escombra entre les cames. Una casa de fusta per fora i per dins. Aquest matí ha penjat la bústia nova amb el seu nom escrit amb tinta negra. Des de la terrassa pot albirar set pobles: Moror, Estorm, Cellers, Guàrdia de Noguera, Santa Engràcia, Talarn i Llimiana. La lluna, sibil·lina, s'amaga rere el Montsec de Rúbies . Li ha costat déu i ajuda arribar fins aquí, tota la vida. Sent que ha trobat el seu lloc i que podria quedar-s'hi per sempre, si sempre no fos una paraula grandiloqüent i ridícula. T-2 , T-3 , T-4 , T-5 ,...

"Hem guanyat realitats i hem perdut somnis. Un ja no s'ajeu sota un arbre i mira el cel entre el dit gros i el segon dit del peu, sinó que treballa; tampoc no es pot estar dejú o somiant, si es vol ser algú com cal: hom ha de menjar bistecs i bellugar-se." Robert Musil, L'home sense qualitats , Edicions 62, 1993, p. 41 (traducció Ramon Monton) Aquest fragment de la coneguda obra de Musil resumeix molt bé el que seria l'antítesi de la meva filosofia vital. L'excés de realitat és el que ha convertit el nostre món en inhabitable. Aquesta societat unidimensional on ja ningú no mira el cel. Sovint m'assec sota els arbres. Així va ser com Buda va assolir la il·luminació. Per què treballar tant? Hi ha dies que dejuno i fa anys que no menjo un bistec. No vull ser "algú com cal". Vade retro . Com cal... segons què o segons qui? Deixeu-me ser un outsider . Adaptar-se a una societat malalta només demostra que estem profundament malalts. Bellugar-se? Sí. ...

Àfrica no és tan lluny si tanques els ulls i mires el cel a l'hora del capvespre quan els rinoceronts pasturen i els nens s'enfilen descalços als arbres. Àfrica és un racó del teu cor. Àfrica és una pell i una mirada i uns llavis humits que cerquen noves besades. Àfrica és el silenci dins el bosc o el cant de les cigales o un comiat impossible. Àfrica ets tu i el meu record de tu. Àfrica som nosaltres. Sempre. Ara. Avui. L'obscura presència inconfessable. Africa L'Africa non è tanto lontana se chiudi gli occhi e guardi il cielo nell'ora del tramonto quando i rinoceronti pascolano ed i bambini s'infilano scalzi sugli alberi. Africa è un angolo del tuo cuore. Africa è una pelle ed uno sguardo e labbra umide che cercano nuovi baci. Africa è il silenzio nel bosco o il canto delle cicale o un addio impossibile. Africa sei tu ed il mio ricordo di te. Africa siamo noi. Sempre.Ora. Oggi. L'oscura presenza inconfessabile. [Versió d' Anna Cinzia Paolucci ]

Els caps de setmana no es pot caminar per la muntanya. És temerari i fastigós. Passen a tota hòstia els putos quads, els putos tot-terrenys i les putes motos de cross llaurant els camins i aixecant una polseguera terrible. Després, al darrere, vénen els cavalls que adoben el camí amb els seus excrements. Finalment, els pobres i soferts ciclistes i caminants hem d'empassar-nos tota la pols, esquivar els xaragalls i ensumar les caguerades. Sembla que travessem un camp de patates... No, no tornaré a petjar els camins el cap de setmana. Durant la setmana estic sol.

L'alcalde del poble del costat (que governa amb majoria absoluta) ha deixat la dona i s'ha embolicat amb la cap de llista d'una formació que només va treure 100 vots (zero regidors). La valquíria en qüestió duu el cabell tallat à la garçon . Vet aquí com, tot i perdre les eleccions, ara s'ha convertit en la primera dama . Hi ha victòries que són derrotes i viceversa. El que no es guanya a les urnes es pot guanyar al catre. No seré jo qui jutgi ningú. Només exposo els fets. Hi ha fets que es jutgen per si sols. Al meu poble, en canvi, el cap de l'oposició (que pertany a la mateixa formació que la flamant primera dama del poble veí) es passeja a cavall riera amunt i riera avall talment un xèrif sense estrella i sense rumb.

Si teniu nassos de veure sencer aquest video , us felicito, o millor dit: us planyo. Jo no he pogut.