ENTRELLUM

Només necessito mitja hora per a pujar a Sant Onofre des de Palau . Camino de pressa i no m'aturo. Ho faig sobretot els dies que el vent no és gaire fort. Com avui. L'atmosfera és neta i polida. Deixo que la vista s'escampi arreu, incapaç d'abastar la panoràmica des dels Pirineus fins al mar. Cada dia que passa sóc més conscient d'haver trobat el meu lloc en el món. M'hi sento molt a gust, aquí. M'assec sota la surera a recer del vent. La blancor de la paret de l'ermita m'enlluerna. Miro el blau de la badia i sento que la perfecció existeix. El vent no parla tota l'estona. Hi ha moments que calla i puc escoltar els ocells. Després torna a enraonar sacsejant les fulles dels arbres. Cada arbre parla un dialecte diferent. No he pujat a meditar. No em cal meditar. Meditar és cercar alguna cosa i ja fa dies que no cerco res. El cos és savi, la natura és sàvia. La resta són hipòtesis i paraules que decoren la nostra estúpida ignorància. Micos su...

La joia ets tu -va dir el mestre . No la busquis enmig de la gernació. No hi és. No la busquis a les parelles, ni en els compromisos. Tampoc es troba en aquest lloc. No la busquis als núvols, ni a l'altre extrem del món. No la trobaràs tampoc allà. Busca on saps, on realment es troba, en l'absència d'ignorància, en l'absència d'ombres i en la tranquill·litat de consciència del que camina amb el cor net per la vida. Busca-la justament aquí. El deixeble va preguntar: I en l'amor? El mestre el va mirar amb infinita tendresa i va respondre: L'amor és l'única joia que podem compartir.   Dietari de Terradets

Lo que no m'agrada és posseir els objectes perquè penso que em fan pes, em donen pes, i d'aquesta manera no em puc moure, no puc canviar, no puc transformar el meu life style per a seguir sent radicalment contemporani ( Martí Guixé ) Guixé exposa Park Life Project al Centre d'Art La Panera de Lleida. Aquest matí he visitat l'exposició conscient que no sóc un expert en matèria de disseny. Allò semblava una mena d'Ikea futurista, però com que m'interessa més el seu discurs que la seva obra, n'he tret algunes idees que poden aplicar-se a la meva nova vida de single encara en fase de mudances... D'entrada he recordat un eslògan que vaig veure en una casa de lloguer de cotxes de Perpinyà... Llogar és restar lliure, efectivament; i si no que s'ho preguntin a tots els hipotecats... A això es refereix Guixé quan parla de la no possessió per tal de poder ser radicalment contemporani, parafrasejant aquell famós vers de Rimbaud: Il faut être absolument mod...

Sin duda, todo eso necesitaría infinitas matizaciones, hasta llegar a esta conclusión un poco abrupta: ¿cómo olvidar que la cultura española oficial ha ignorando durante siglos la existencia misma de una gran literatura catalana? Todavía hoy, de hoy mismo, la ignorancia hacia la cultura escrita catalana es sencillamente absoluta . Si yo fuese escritor catalán en catalán (soy algo peor; pero esa es otra historia) me sentiría humillado y condenado al ostracismo por un Estado que siempre me ha ignorado. ( JPQ, excepcional ) Sea como sea, la literatura catalana no se conoce en el mundo y esto es así porque el gobierno español nunca ha hecho nada para promocionarla (y en general nada por la cultura catalana). ( Mr. Bostezo, doblement excepcional ) I quan nosaltres tenim l'oportunitat de fer alguna cosa , ells s'encarreguen de boicotejar-ho... La ambigüedad rige el destino de nuestras fútiles ilusiones