12.11.12

Sant Onofre


Només necessito mitja hora per a pujar a Sant Onofre des de Palau. Camino de pressa i no m'aturo. Ho faig sobretot els dies que el vent no és gaire fort. Com avui. L'atmosfera és neta i polida. Deixo que la vista s'escampi arreu, incapaç d'abastar la panoràmica des dels Pirineus fins al mar. Cada dia que passa sóc més conscient d'haver trobat el meu lloc en el món. M'hi sento molt a gust, aquí. M'assec sota la surera a recer del vent. La blancor de la paret de l'ermita m'enlluerna. Miro el blau de la badia i sento que la perfecció existeix. El vent no parla tota l'estona. Hi ha moments que calla i puc escoltar els ocells. Després torna a enraonar sacsejant les fulles dels arbres. Cada arbre parla un dialecte diferent. No he pujat a meditar. No em cal meditar. Meditar és cercar alguna cosa i ja fa dies que no cerco res. El cos és savi, la natura és sàvia. La resta són hipòtesis i paraules que decoren la nostra estúpida ignorància. Micos superbs. El vent insisteix. El sol m'acarona. Des d'aquí dalt tot és tan minúscul i relatiu que comprenc la dèria dels ermitans. Onofre és amic meu. Parlem de la vida i dels déus. El sant i el vent m'alliçonen. Deixo de ser jo. Em fonc amb l'horitzó, amb el vent, amb el mar... Sense paraules.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

La badia de Roses és el nostre secret e ignot paradís. A mi m'agraden els seus extrems, contemplar l'horitzó des del cap Norfeu o des del cim del castell del Montgrí, somiar despert i imaginar com seria la badia en temps dels grecs i els indiketes abans de l'arribada dels romans. Tal vegada un dia ens tornem a creuar per la Muga o en bicicleta pels estanys perquè com deia el poeta brasiler "A vida é feita de caminhos" i mentrestant compartiré "il (tuo) mestiere di vivere" com anys enrere vaig compartir amb tu algun cafè i una plana en un llibre, en el meu cas, presència immerescuda.

http://www.youtube.com/watch?v=cMUvSs83WWo

Tangata Manu ha dit...

Gràcies pel comentari i pel vídeo, Anònim (tinc algunes pistes, però no esbrino qui pots ser). Per a gaudir de la badia en tota la seva plenitud cal pujar fins un indret elevat (el Castell de Sant Salvador és ideal) i deixar-se endur per l'horitzó. En el viure no hi ha mestres. Tots som aprenents. Una abraçada!