ENTRELLUM

Fa dies que la boira s'ha instal·lat a Lleida. No és una boira gaire espessa, ni tampoc fa fred, però ho embolcalla tot amb una aura fantasmagòrica que us confesso que m'està començant a agradar. M'hi estic habituant. Hi ha moments del dia en què el sol apareix fugaçment i, al cap d'una estona, torna a marxar. Aquest escenari boirós m'inspira... Per això avui he decidit obrir un blog nou: NEBELZONE , que en realitat és un sub-blog d' ENTRELLUM el qual necessitava retornar una mica a les ombres... Fixeu-vos en el contrast: fons blanc versus fons fosc . Els continguts també seran diferents. NEBELZONE (que vol dir "zona de boira" en alemany) serà un blog més intimista i minimalista. Hi podeu accedir mitjançant l'enllaç que hi ha sota la capçalera.

Estic a l'oficina de correus. Davant meu un home gran demana un sobre a la noia perquè vol enviar una cartera que s'ha trobat al carrer. Diu que conté documents, que per això es pren la molèstia de retornar-la al seu propietari. La noia elogia el gest. L'home, avergonyit, li confessa que la cartera també contenia diners i que se'ls ha quedat. La noia i servidor (que no em perdo cap detall de la conversa) no podem evitar de somriure. Ella fa: tranquil, home, no calia que ho digués, això. Ell, encara més sincer, revela que a la cartera hi havia 50 euros. Déu n'hi do, fa la noia, sense deixar de somriure. Aleshores jo li pregunto quina edat té. Ell em diu que 89 anys. El cost de l'enviament de la cartera és de 2,5 euros. La noia li diu que ha sortit guanyant 47,5 euros. No està gens malament. La dona que espera torn al meu darrere creu que havia d'haver portat la cartera als Mossos. Jo li dic que l'home ruc no és. Contemplo com marxa cap cot... Me l'ima...

Los blogs serán pronto clásicos de la literatura Nota de premsa webliter.blogspot.com

Aquest blog va estar molt temps sense comptador fins que el vaig tornar a instal·lar farà cosa d'un mes. Miro les xifres i descobreixo que durant aquest mes he rebut 5.000 visites. Avui anem camí de batre el rècord amb més de 300 en un sol dia. Repasso també els principals rànquings i comprovo que ENTRELLUM segueix ben posicionat... Gràcies, doncs, a vosaltres, que sou els que doneu vida a aquest espai virtual. Hem de ser humils

10:00 Ja sóc a la sala on se celebrarà la segona jornada del XXI Encontre d'Escriptors dins els Premis Octubre d'enguany. El tema de l'Encontre és la Literatura Digital . M'han convidat a participar a la taula rodona que tindrà lloc a les 12:00. Anit vaig avançar el text de la meva intervenció, però ja aviso que he variat algunes coses... A les 10:30 Raffaele Pinto farà una conferència titulada Els blogs i la literatura . Aniré postejant el que digui. Vaig arribar a València ahir al vespre, després de quatre hores de tren. El pitjor de tot va ser el desplaçament des de l'estació de Tarragona Camp a l'estació de Tarragona Centre. El bus em va deixar a l'estació d'autobusos i vaig haver d'agafar un taxi per a no perdre el Talgo. ¿Tan difícil seria establir una bona connexió de busos entre aquestes dues estacions de tren? L' hotel molt bé, elegant i cèntric. Vaig sopar a la placeta Rodrigo Botet, que es troba davant mateix. Un racó molt agradab...

Com vaig prometre , us anticipo el text de la meva intervenció a la taula rodona dels Premis Octubre de València: TAULA RODONA BLOGS & LITERATURA NB: Em podeu seguir al Twitter i al Facebook . Espero els vostres comentaris per tal d'animar el debat... Per cert, l'organització excel·lent i l' hotel chapeau!

No és el reguitzell d'hores que sobrevolem, absents de qualsevol deure, la terra des del nostre cel, el miracle dels cossos que s'acoblen, paraules i silencis amatents al caire de la tendresa més intangible. No és la rialla del vent que, per atzar, ens enlaira i ens empeny devers noves dimensions. No, no és res d'això, ni tan sols la complicitat dels déus que ens besen el front i ens regalen aquest camí ple de flors enmig de la tardor. És el teu bes, el teu lliurament, la teva infinita generositat. És el que em deixes quan te'n vas, aquesta ressaca de mel als llavis, xuclets al clatell, l'enyor del que som. És tot això que no sé aparaular: la certesa dels batecs, el perfum a la pell, la mirada... I saber que no puc fugir dels teus braços. CIBERPOESIA

Feia temps que no reia tant. Rere l'humor s'amaga molta filosofia. Els diàlegs de Woody Allen freguen la perfecció. Els personatges estan d'allò més reeixits. Boris Yellnikoff acaba sent entranyable. La lucidesa no porta necessàriament a la desesperació. La felicitat encara és possible malgrat tots els malgrats. El múltiple happy end és, per descomptat, irònic...

El proper dimecres 28 d'octubre participaré a València en una taula rodona sobre els blogs i la literatura. L'acte s'inclou dins els XXXVIII Premis Octubre en el XXI Encontre d'Escriptors que enguany tracta de la literatura digital: 12.00-13.30h. Taula rodona: Els blocs i la literatura . Amb Xulio Ricardo Trigo ( escriptor ), Toni Ibañez (filòsof i escriptor ), Margarida Aritzeta (URV). Modera: Raffaele Pinto (UB). Estic preparant la meva intervenció i prometo postejar-la pròximament. Aquí teniu el prolegomen: LITERATURA 2.0

Plou. Que plogui no seria un problema si no fos que la pluja desvetlla l'ànima de les pedres. Hi ha un cel carregat de nimbus que avancen cap al sud. No tinc pressa per arribar enlloc. Espero assegut el veredicte. L'oblit no és voluntari com tampoc no és voluntari el record. Plou. Demà vindràs i tornarà a sortir el sol. Ara m'entretinc amb les tecles: ajunto lletres i faig paraules, ajunto paraules i faig frases, ajunto frases i faig un post... El cel és un calidoscopi de grisos que gira sense aturador. Plou. Que plogui no seria un problema si no fos que la pluja m'estova el cor. Sense putes no hi ha burgesia

Cal ser conscient del que deixem enrere i per què ho deixem. El globus que llença el llast és el que més s'enlaira... Rellegeixo Contra la Pareja (Ed. Lucina, 1995) d' Agustín García Calvo . La primera lectura la vaig fer l'any 1998. Reconec que fa 11 anys no estava en condicions de comprendre el seu contingut. Ara sí. De vegades passa amb alguns llibres, que quan els llegeixes per primera vegada no estàs preparat per entomar-los. García Calvo és un lliurepensador molt interessant. D'aquests cada cop en queden menys. La idea central del llibre és que la Parella (sí, en majúscules) és una institució al servei de la Dominació. He rigut molt amb alguns fragments. Us en copio un de genial (p. 98): Y, ciertamente, para hacernos una pareja como Dios manda, nos hemos tenido que machacar a conciencia el uno al otro (porque, ¿cómo va a ser, si no?: si tenías demasiadas esquinas, he tenido que alisarte; si parecías demasiado pequeño para mi, he tenido que hincharte todo lo posi...

El tema del programa? Que el bombin! N’hem de tenir, però que no sigui raó d’enfrontaments per res del món. Tothom sap que el nostre programa és a) Declaració Unilateral d’Independència (DUI) i b) Regeneració Democràtica (RD). Vacunem-nos, doncs, contra la discrepància estripadora que tant de mal ha fet al catalanisme i que tan bé li va a Espanya. ( Toni Strubell ) Això de les sigles DUI m'ha arribat al cor (no puc dir úter perquè sóc mascle). Compte, perquè si canviem l'ordre de les vocals surt DIU ( dispositiu intrauterí ), un estri que s'usa per tal d'evitar la concepció. Compte, dic, perquè tot plegat no resulti estèril. Jo desitjo i somio que aquesta unitat que demanes sigui efectiva i fructífera. No un DIU (que també rima amb CiU), sinó un DUI. Endavant! PSOE i ERC contra RCat

Som el que som gràcies a tot allò que hem viscut. En el post d'abans d'ahir suposava que "som", que existeix un "ésser", un "jo", una "identitat personal"... En els comentaris he aclarit una mica més la qüestió. Efectivament, tinc els meus dubtes sobre la noció metafísica de "jo". Comparteixo la crítica que en fa Hume. També estic d'acord amb Nietzsche: tota la metafísica occidental des de Parmènides i Plató em resulta d'allò més sospitosa. "Arribar a ser un mateix" és una frase confusa perquè suposa que encara no sóc jo, i si encara no sóc jo, qui collons sóc? Ho podríem explicar aplicant els conceptes aristotèlics de potència i acte... De totes maneres, segueixo dubtant. El que vull dir és que hi ha una acumulació de vivències que em conformen com a ésser humà. Experiències, aprenentatges, encerts, errors, victòries, fracassos, plaers, dolors... No sé si sóc o no sóc, però sé que estic ara mateix aquí, que ...

Oh Vida, no et canses mai de bategar, si cal sota les pedres, en la més fosca penombra, sempre endavant, incansable, delerosa, apassionada, febril... Malgrat els nostres errors i les mentides que omplen el món, t'obres pas com un riu que travessa muntanyes i valls, sempre sorprenent-nos, sempre decidida... Som els teus instruments, recipients, vehicles... Imperfectes i efímers... Tu la flama, el caliu, la llum que ens inspira... Tu la força i l'estímul que ens empeny cap al cim... Tu imprudent, esbojarrada, generosa, altiva... Ens fas bullir la sang i ens esgarrifes... Femella havies de ser... No temo el tall de la teva espasa esmolada... T'abraçaria moribund... Sona la guitarra, deixeu-la sonar... Oh Vida, què puta, com t'obres de cames... Mireu-la, què demana? Amorreu-vos-hi... Som seus... Quan ja no ens necessiti ens decapitarà... Mentrestant, feu-me cas, amorreu-vos-hi sense por... Aprofiteu-vos-en... Ella estarà contenta i nosaltres tastarem un besllum del paradís....

La clau de la felicitat és que el teu estar estigui d'acord amb el teu ésser . Dit en termes orteguians : que les teves circumstàncies no contradiguin ni perjudiquin el teu jo. Això sembla simple, però no ho és. En primer lloc, cal saber qui ets (" nosce te ipsum "). Aquest autoconeixement només te'l dóna l'experiència. En segon lloc, cal cercar la millor manera de viure (" modus vivendi ") segons les exigències del que ets. Si el context en el que et trobes és advers al creixement del teu ésser, patiràs i faràs patir, no seràs feliç i faràs infeliços als que t'envolten . És com calçar unes sabates que no són del teu número o portar una camisa dues talles més petita. Les costures s'estripen, tot grinyola, la vida es desgavella. Fins que no trobis el context adient per a poder escriure el text de la teva existència, sobreviuràs amb prou feines, naufragaràs sense remei. Les flors més belles no floreixen en qualsevol indret. No plantis un edelweis...

Sóc un escriptor del segle XXI. No perquè porti 6 anys bloguejant (que també), sinó perquè el meu primer llibre de paper va sortit publicat per Sant Jordi de l'any 2000. Està descatalogat. El segon llibre que vaig publicar també està descatalogat. La resta, amb una mica de sort, encara els podeu trobar a les llibreries... ¿Què fas amb un llibre descatalogat? Doncs penjar-lo a la xarxa. Hi ha diferents maneres de fer-ho. Aquí teniu la llista de tots els meus llibres analògics (alguns ara digitalitzats) i la manera d'aconseguir-los: * Darrer poema (2000), premi Òmnium Cultural de Granollers. * Tros de quòniam. Vademècum de sàtires (2003), premi Jaume Maspons d'Humor i Sàtira. * Una certa penombra (2005), premi Gabriel Ferrater de Poesia de Sant Cugat.  * L'oracle imminent (2006), premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida. * Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06 (2008), premi d'Assaig i Creació sobre Tecnologies de la Informació Nadal Batle i ...

L'aigua corre lleugera vestida de plata pel sol Escumeja entre les pedres, fa saltirons i revolts Els ànecs la sobrevolen amb poca traça Els peixos s'amaguen sota l'ombra dels xops Vora el riu penso en tu El riu que tot s'ho emporta Riu avall el passat que destorba Riu amunt un futur de petons Vora el riu penso en tu Assegut sobre l'herba deixo que el temps s'escoli No hi ha pressa No hi ha por L'aigua corre lleugera cap al mar que l'espera La contemplo amb tendresa Jo també t'espero a tu CIBERPOESIA

Del dia resta una flama ran d'horitzó, un taronja molt viu que s'allargassa sobre els turons la silueta dels quals és fosca, negra com gola de llop. Estrelles primerenques. De nou la solitud. Ressaca de tu, dits incansables, llavis insadollables, doll que m'amares, bàlsam guaridor. Ressaca de tu, cada matís que brolla, cada batec, sense rellotge, sense roba, sense cap definició. Ressaca de tu, dolça mel que t'emportes, n'assaboreixo el record, l'absència impossible, la flaire dels llençols. Ressaca de tu, bruixa adorable, m'adormo com un nen que somia postes de sol. Les cigonyes tornen . Tu també tornaràs. Tornarem a volar. Tornarem a fondre'ns. CIBERPOESIA Agraïment

Si voleu entendre l'abisme que separa la filosofia de la religió, la racionalitat del fanatisme, no us perdeu per res del món aquesta pel·lícula. Hipàtia va ser una de les dones més importants de l'Antiguitat. El seu malaguanyat destí personifica el destí de la civilització occidental: la ruïna del paganisme i el triomf del cristianisme... NB: El clatell de Raquel Weisz és una cosa extraordinària... Web de la pel·lícula Hipàtia d'Alexandria (Viquipèdia) Filosofia per a joves Hipatia profanada Mails per a Hipàtia

Se escribe porque se vive, por la misma razón que vuela el ave Alejandro Lavquén ( blog ), A buen paso atraviesa la noche Els escriptors ens replantegem constantment l'acte d'escriure. ¿Val la pena? ¿No seria millor viure i prou? ¿Què afegeixen les paraules a la vida? La immensa majoria d'humans viuen sense escriure ni un borrall, i tanmateix són (o semblen) feliços. ¿D'on ens surt aquesta necessitat de paraules? ¿On ens porta aquesta acumulació de posts i de llibres ? Ara que he retornat a la perifèria, les meves lletres seran encara més petites, més minúscules... Escrivim perquè vivim, com volen els ocells... I així serà fins al final.

M'he dedicat a recórrer els carrers on vaig viure la infantesa... Ha estat un exercici nostàlgic. Moltes coses han canviat i altres continuen igual com les vaig deixar fa 30 anys enrere. Em vaig criar al número 4 del carrer Saturn, entre Gardeny i la Plaça dels Pagesos, un carrer que fa baixada en direcció al Passeig de Ronda... L'edifici segueix al seu lloc. Només han arreglat l'entrada... Després ens vam mudar al bloc de davant, en un pis més nou i més ampli (tenia pàrquing i tot), perquè els sis germans que érem ja no hi cabíem... A sota mateix d'aquest bloc, hi havia el repàs de la senyoreta Mercè. Allí vaig a aprendre a llegir i a escriure. Ella em va ensenyar les primeres lletres... Aquí em podeu veure amb 3 anys i mig... I aquí amb 4 i mig, al costat de ma germana Montse... Vaig entrar al col·legi Episcopal als 4 anys (1968) i m'hi vaig estar fins als 18 (1982). Avui he tornat a fer el mateix camí que vaig fer milers de vegades... Travessava el Passeig d...

RETRANSMISSIÓ EN DIRECTE DE L'ACTE 20:15 Fa molt de temps que en aquest blog no parlo de política. Avui no me'n podia escapar. Em trobo a l'Auditori de l'Edifici Transfronterer de la UDL on dintre d'uns minuts s'iniciarà l'acte de presentació de Reagrupament . Mentre espero que comenci, reprodueixo un text que vaig escriure fa 25 mesos al blog de Saül Gordillo : " Som els perdedors de la història " Toni Ibàñez | dimecres, 22 d'agost de 2007 | 13:51h El discurset del Carretero (que rima amb Zapatero) em sembla prou jocfloralesc i bufanuvolenc. Fins i tot podria estar d'acord amb el fons i amb la forma. Però NO HI HA COLLONS. Som uns CAGANERS. Muntarà un partit nou que el votaran quatre gats i si algun dia hi hagués referèndum el perdríem. De totes maneres, jo m'hi apunto. Considero que el nostre futur no passa (només) per la política, si...

El cel s'emmiralla en el llac com jo m'emmirallo en tu. A la tardor de les nostres vides. Cauen alhora aglans i fulles, grogues com rovells d'ou. Sobre l'herba els cossos nus celebrant la cerimònia més antiga, el ritual sagrat que uneix cel i terra, lluna i sol. Piulen els ocells. Els peixos no tenen por. Les canyes s'enfonsen dins l'aigua com jo m'enfonso en tu. El paradís existeix. No és un somni. Mil petons. Ens mengem i ens bevem amb golafreria. La tarda té el perfum de la teva pell i el color de les teves pigues. Riu avall m'enduc el tresor d'aquestes hores increïbles. La veritat som nosaltres. El món és una mentida. CIBERPOESIA

Com cada vespre, quan el sol es pon, m'assec a la terrassa per a contemplar l'espectacle de les cigonyes provinents de l'abocador de Montoliu. L'estampa dels ocellots sobre l'horitzó rogenc és una cosa extraordinària. S'acosten amb el seu vol lent i pausat fins a fregar amb la panxa l'edifici de casa, que és el primer que troben en arribar a la ciutat. Les puc comptar per desenes. Lleida és l'indret de Catalunya amb la població més elevada d'aquestes aus la qual cosa no significa que la natalitat lleidatana estigui per sobre de la mitjana del país. Sembla ser que ja no emigren a l'hivern perquè s'han aclimatat. Si Màrius Torres va anomenar Lleida " la ciutat llunyana ", ara la podríem anomenar " la ciutat de les cigonyes "... (encara que Google em diu que ja existeixen altres ciutats amb aquesta denominació: Cáceres, Zamora, Alcalá de Henares, Alfaro, Marràqueix...)

La posta embriaga el meu ésser de grisos i rogencs Les cigonyes retornen al niu de la ciutat llunyana Recorro els carrers de la infantesa Només és aparença aquesta solitud El sol se'n va per Gardeny La lluna avui serà plena Pinzellades porpres a l'entrellum L'atzur descabdellant-se per ponent Només una aparença tenir-te lluny El tacte de la teva pell al tou dels dits Les pigues que esperen ser descobertes Llavis que en somnis s'humitegen La posta embriaga el meu ésser Les cigonyes tornen al niu Només una aparença l'horitzó La llum que il·lumina el teu cor La nit que creix sobre les teules CIBERPOESIA

Lo que no m'agrada és posseir els objectes perquè penso que em fan pes, em donen pes, i d'aquesta manera no em puc moure, no puc canviar, no puc transformar el meu life style per a seguir sent radicalment contemporani ( Martí Guixé ) Guixé exposa Park Life Project al Centre d'Art La Panera de Lleida. Aquest matí he visitat l'exposició conscient que no sóc un expert en matèria de disseny. Allò semblava una mena d'Ikea futurista, però com que m'interessa més el seu discurs que la seva obra, n'he tret algunes idees que poden aplicar-se a la meva nova vida de single encara en fase de mudances... D'entrada he recordat un eslògan que vaig veure en una casa de lloguer de cotxes de Perpinyà... Llogar és restar lliure, efectivament; i si no que s'ho preguntin a tots els hipotecats... A això es refereix Guixé quan parla de la no possessió per tal de poder ser radicalment contemporani, parafrasejant aquell famós vers de Rimbaud: Il faut être absolument mod...

Surto de casa riu amunt i en mitja hora em planto al pavelló de Pardinyes. La Llotja en construcció. Piragües, skate, futbol, tir amb arc, petanca... M'endinso a la vegetació i em perdo pels corriols de la Mitjana. El pous de la Sant Miguel, la Bassa Gran... Se'm creuen dues serps considerables i algun ciclista esveradot. Cada dia m'agrada més caminar. De baixada provo tots els aparells del circuit de jogging que hi ha al marge esquerre del riu. Molt divertits. Em dutxo. Preparo un arròs negre a la cassola de fang. Primer dissabte d'octubre. Demà pleniluni. Fotos... Riu avall

És fàcil. Amb els anys te n'adones que és fàcil. Ho has fet moltes vegades. L'experiència és un grau. Hi ha un protocol, unes pautes. Si les segueixes, tot rutlla com ha de rutllar i assoleixes l'objectiu. Sempre inclou alguns perills, però paga la pena arriscar-se. L'únic pecat és no ser feliç. La llibertat és sagrada. No li diguis amor. L'amor ho complica tot, com la convivència. És fàcil. Una espiral de sensacions i d'emocions. Un joc amb data de caducitat. Un miratge . A l'hora de la posta les cigonyes tornen als nius de la ciutat... Dedicado a Isis:

Fa dies que tenia ganes de baixar a Butsènit pel camí del riu. Avui l'he fet. Vuit quilòmetres d'anada i vuit de tornada. Tres horetes i mitja (o quatre, depèn del ritme i dels descansos). Potser és un itinerari més adient per a fer amb bici, però caminant també es pot fer sense problemes. Val a dir que aquest tram coincideix amb el Camí de Sant Jaume (les fletxes grogues les va pintar mon germà Eduard). Butsènit em porta entranyables records d'infantesa. A Butsènit hi vivia el tiet Paquito, el meu padrinet (padrí de bateig). Em vaig passar molts estius collint fruita al seu tros. A Butsènit baixàvem sovint els del Col·legi Episcopal (en vaig ser alumne dels 4 als 18 anys). Jugàvem al camp de futbol (ara han desaparegut les porteries) i ens amagàvem pel bosc de la vora del riu. L'ermita té pintures de Víctor Pérez Pallarès, el meu profe de dibuix a l'Episco. Les fonts encara ragen just a sota de Cal Nenet, el restaurant on fan els millors cargols a la llauna de Ll...