16.10.09

La clau de la felicitat

La clau de la felicitat és que el teu estar estigui d'acord amb el teu ésser. Dit en termes orteguians: que les teves circumstàncies no contradiguin ni perjudiquin el teu jo. Això sembla simple, però no ho és. En primer lloc, cal saber qui ets ("nosce te ipsum"). Aquest autoconeixement només te'l dóna l'experiència. En segon lloc, cal cercar la millor manera de viure ("modus vivendi") segons les exigències del que ets. Si el context en el que et trobes és advers al creixement del teu ésser, patiràs i faràs patir, no seràs feliç i faràs infeliços als que t'envolten. És com calçar unes sabates que no són del teu número o portar una camisa dues talles més petita. Les costures s'estripen, tot grinyola, la vida es desgavella. Fins que no trobis el context adient per a poder escriure el text de la teva existència, sobreviuràs amb prou feines, naufragaràs sense remei. Les flors més belles no floreixen en qualsevol indret. No plantis un edelweis al balcó de casa. Hi ha ocells que no canten dins una gàbia i alguns es moren de pena o de fàstic. Cadascú ha de trobar el seu espai i el seu temps per a poder desenvolupar les seves millors possibilitats. T'has d'adaptar al medi, sí, però també has de fer que el medi s'adapti a tu. Moltes persones són desgraciades perquè no saben que en una situació diferent els seus problemes desapareixerien. Si no la canvien és per ignorància, per rutina, per por... Malviuen dia rere dia, s'hi resignen, s'acostumen a la grisor i a la mediocritat perquè pensen que aquest és el seu destí. Només la lluita per arribar a ser un mateix justifica qualsevol intent de trobar el nostre lloc en el món, aquella situació òptima en la qual podrem florir i podrem fruitar com a éssers humans realitzats. Renunciar a això és renunciar a l'impuls fonamental que ens diferencia dels animals. Per això felicitat i llibertat són indestriables, cares d'una mateixa moneda sense la qual la vida humana no mereix ser viscuda. Sovint l'estar ens limita, ens estreny, ens coarta... Però, si ens ho proposem, podem crear un estar a la mesura del nostre ésser on puguem fluir sense entrebancs i ser nosaltres mateixos d'una puta vegada. ¿Impossible? No pas...

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Toni, això ja sembla un fotolog! Per cert, se't veu molt més prim i, si la vista no m'enganya, hi ha el reflexe d'algú al mirall---

Toni Ibanez ha dit...

Bé, no acostumo a penjar gaires fotos meves... Avui he fet una excepció. He perdut alguns quilets, sí. Tens molt bona vista. Algú havia de fer la foto, no? I no és un mirall, sinó un quadre...

RDC ha dit...

La lluita per arribar a ser un mateix... mmm em sembla que has plantejat el problema des d'una òptica dogmàtica. Curiós.

Toni Ibanez ha dit...

¿Què és el que et sembla "dogmàtic"? Argumenta o calla per sempre, sisplau.

Joana ha dit...

Toni,
Un text que fa rumiar tot i que no tothom té la llibertat per triar i per buscar la felicitat. Estic d'acord que és possible però les circumstàncies, el medi, les possibilitats, les aspiracions inclús els sentiments molt sovint són barreres que molta gent no sap, no vol o no pot traspassar.
Segur que els meus raonaments no són molt filosòfics però sí molt quotidians.
Podries haver posat la música que toques :)
Bon cap de setmana!

RDC ha dit...

Què vols, Toni, que et faci un comentari de text? ;-) De fet hi ha una frase en castellà que m'agrada molt: "a buen entendedor pocas palabras bastan."
De totes maneres et donaré alguns apunts del pq em sona dogmàtic el post. Ho trobo lícit.

Especialment pel tema del Jo. Estàs tractant el Jo com si fos una entitat , primera, al·liena a un suposat món exterior i per tant amb característiques propies, inalienables i identificatives. És com dir: el jo es d'una forma concreta i determinada, i el podem conèixer, descobrir, tocar ja a través d'un mètode (o disciplina) ja a través d'unes facultats especials o bé, d'una sensibilitat especial -¡Arribar a desenvolupar el màxim les nostres possibilitats!- Escrius, bé, aquí penso amb Spinoza, un dogmàtic (El seu 3º gènere de coneixement és pur dogmatisme, ja que diu: les coses son realment tal i com les conec intuïtivament, i no d'una altra forma).

En aquest sentit, doncs, sembla que comentes que tot el que no sigui arribar a descobrir o intuir aquest hipotètic jo essencial i identitari (amb les seves possibilitats donades i constitutives), i el qual ens fa ser el que som, és fum de color.

Si no fos aquest un text dogmàtic hauries dit que no hi ha cap JO atòmic i essencial (tracteries les possibilitats humanes de forma molt diferent), i que la nostra sensació de Jo és només això, una voluble, contradictòria e indeterminada sensació mudable, criticable i variant. Diries: -Buscar el nostre propi Ser és una idiotesa!

A partir d'aquí em sembla que deriva tota la resta, així com "el mite" de la felicitat.

Ja t'ho he dit, ho trobo curiós... Que escriguis això demostra (almenys a mi) moltes coses ¡Però endavant!

Ens anem veient.

Toni Ibanez ha dit...

Joana,

Millor que no posi la música que toco... En realitat poso música d'altres i jo em dedico a puntejar-la, o sigui, a destrossar-la.

RDC,

Ara m'has agradat! Has descobert (aquesta era la trampa del post) que, en el fons, no crec en el "jo", ni en la "felicitat" ni en la "llibertat", mites tots, vulgars i superficials. Els que fa temps que llegeixen aquest blog ja ho saben. Segur que trobaríem posts anteriors d'ENTRELLUM que contradiuen tot coelo aquest post que aqra comentem. Busca, busca als labels dels arxius, veuràs quina sorpresa... Has citat Spinoza, ok, però jo estic més en la línia d'Hume i al seva crítica a la idea metafísica d'identitat personal. El que tu anomenes "dogmatisme" és en realitat "metafísica". Si no hi ha ésser, no hi ha "jo", aleshores cal cenyir-se a explicar les coses des de l'estar, sense metafísiques o idees platòniques, és a dir, des del canvi constant, des de la instantaneïtat... La qual cosa també val per a la "felicitat" (=benestar momentani) i la "llibertat" (=sensació efímera d'alliberament). En fi, un tema apassionant que dóna per a molt...

Gràcies pels teus interessants comentaris.