ENTRELLUM

Els canelons de sa mare l'ajuden a enfilar la recta final de l'any. Ha tornat a comprovar que els dinars familiars són força depriments. Massa menjar, massa alcohol, massa comèdia. Aquestes agrupacions de persones anomenades famílies, tot i tenir un origen natural, acaben resultant d'allò més artificials, sobretot a mesura que s'hi afegeixen membres forans. La seva, cada cop més nombrosa, no és cap excepció. A l'aplec d'ahir només hi faltaven una germana que viu a Ginebra i un nebot que està estudiant a Sant Francisco. Últimament estan molt internacionals. Hom suposa que la vida hauria de ser un camí de progressiva emancipació, però la família acostuma a frenar aquesta quimera. Les dependències interpersonals es van multiplicant fins a l'extrem de convertir-se en una xarxa que t'atrapa cada vegada més. Hom suposa que caldria allunyar-se de la tribu, trencar els lligams amb el clan, lluitar per l'autosuficiència, ser tu mateix. El ramat se'n mal...

Li va entrar un virus i ha hagut de formatejar el portàtil. De tant en tant caldria formatejar el nostre cervell per tal de poder seguir endavant sense tantes pedres a la motxilla. Ell ho ha fet vàries vegades i no li ha anat gens malament. Aquest matí ha visitat la Cova Negra de Mata-Solana , situada a uns 10 km de casa seguint la mateixa pista del Sant del Bosc . Només arribar li ha semblat una gran boca oberta, amb dents i tot. Un cop dins, quan s'ha habituat a la penombra, ha pogut reviure la sensació uterina, talment Jonàs engolit per la balena. La Mare Terra l'acollia entre estalagmites i estalactites de formes capricioses. Tot recordant l'al·legoria platònica, ha davallat fins al fons de la caverna. No ha trobat cap presoner, però sí algunes formacions calcàries d'allò més encisadores. S'ha assegut per a escoltar les gotes que queien del sostre. Abans de desprendre's, il·luminades per la llanterna, semblaven una munió d'estrelles. Llavors s'hi ...

Recreant secrets tresors, baldat de tant sentir, et deixes bressolar pel cant dels grills a l'hora del capvespre. El vent a penes remou les fulles dels roures. Ella no sap que et va salvar quan el final era imminent. Ella sopa embolcada amb una flassada que et vas endur del tren que et va portar a Ginebra. Ella aparta les panses de l'amanida, pendent de la Blackberry, tan a prop teu que sembla mentida. El llac encara brilla com si fos metàl·lic. Els muricecs comencen a sortir. Ella tornarà amb els ulls ennuegats de blau marí. Ella es deixarà abraçar i, arraulida com un cadell, mormolarà paraules inoïbles. Ella és promesa i destí i màgia que irromp enmig del no-res. El tren de les 21:47 passa a les 21:56. Recreant secrets tresors, dibuixes somnis de llum a l'horitzó. La fragància del gessamí. La llunyania del món. Saber que tot és perfecte, i aprendre a oblidar que les coses, fins i tot les més belles, passen avall com l'aigua del riu...