ENTRELLUM

Me n’allunyo, dels humans, de la seva corrupció intrínseca, de les rivalitats i enveges, tendeixo al minimalisme, a la senzillesa, també de relacions. Vénen dies de viatges on my own , aventures estiuenques. Me n’allunyo, de twitters i ràdios entretenidores, supèrflues, de gastar bytes. Pica de mans, diu la lletra de la cançoneta. L’alegria com una tirania, com el somriure etern de les models anorèctiques, l’haver-de-fer-bona-cara-sempre, de guai, bones vibres. Dejuno de menges i de relacions humanes. Resto en la lleugera carícia de la matinada, en el bressoleig del mar, en el vol de la gavina, en la llum del capvespre. No me’n desdic, de l’amor, no pas. L’amor és joia i plenitud compartides. L’amor rutila. Tanmateix la solitud m’allibera i em mima. És maternal. No fingeixo. Resto nu sense mirades. Només observo i, sense jutjar, sense paraules, accepto la vida tota i batego amb  ella.  

Hi ha el cel i el mar esvalotat d’onades massa tèrboles Del caire del fingir ser massa fi per acabar escopint paraules Veniu fills de l’infern (aprendre a tenir ales) veniu si sou cabals Veniu a desteixir les trames de mil karmes i aneu fins a l’oblit Perdreu lo que estimeu a còpia d’estimar-ho i sempre en voldreu més I més i més i més que tot és poc i res no és prou per al gran monstre Que devora temps i sentiments i somnis Ara hi ha el cel i el mar esvalotats I un cor cansat de ser coixí de si mateix I una altra víctima que guarda massa llàgrimes  Silenci us prego Silenci No em busqueu a la selva ni al desert No em busqueu Vull perdre’m Definitivament L’hivern és una ombra que em corglaça M’ennuego si bec i si beso també Silenci us prego Silenci

De vegades el sento. De vegades el veig. La seva ombra blanca es passeja pel camí de ronda. El veí alquimista viu a L'alba. Fa versos fins a la matinada... Dura com l’aigua dura.  Arrel d’ella mateixa.  En èxtasi perenne la pedra perpetua la pedra,  imatge pura,  i la idea de pedra  se’ns fa del tot madura. Es va instal·lar a Grifeu quan la casa on ara visc estava sent construïda. Fa més de 50 anys. Entotsolat, l'alquimista atiava el foc de la creativitat. Ben lluny de la comèdia urbana... No vull més ficcions al voltant de la vida.  Aquella mascarada ha durat massa temps.  El veí camina a poc a poc. Una ombra blanca amb barba blanca i mirada blau marina... Ara navego en mi mateix una aigua  més nua i transparent, més impalpable.  Una aigua com un aire. Matinada  del cor, en pau, sense vaixell ni onada;  sense dofins ni rems, corda ni escàlem;  una aigua només aigua i aigua i aigua. Aquest matí d...

Avanço en la lectura d' En la barrera . Sovint les citacions que intercala Gabi Martínez solen ser més interessants que el seu relat. Al meu parer, n'abusa. És un estil peculiar, el seu estil.  El capítol Vivir, viajar, escribir (p. 110) és un text de Claudio Magris segons el qual la narrativa més autèntica que es pot fer avui no és pas la de ficció, sinó la que es basa en la descripció directa de fets reals, copsant fragmentàriament les coses. Per això cal viatjar, per a escriure, per a viure.  A la p. 160 hi ha una citació de Laurens Van der Post que ve a dir que entre la vida i tu hi ha d'haver una re-conciliació (re-ligió?) que la comunitat no pot proporcionar-te. No t'adormis, obre els ulls, coneix-te a tu mateix, perquè la natura exigeix ser viscuda de forma individual si vols esdevenir un home lliure de pors.  Entenc el que vol dir perquè ho visc.   Fa uns dies que, al migdia, el sol entra de ple dins el menjador, il·luminant el sofà o...

Els escriptors tenim un gran problema: ens costa distingir la realitat de la ficció. Els lectors també el poden tenir, aquest problema, però és més lleu, perquè el viuen de segona mà en els textos que llegeixen. Els escriptors, en canvi, el patim en la pròpia carn i en la pròpia ànima. De fet, no patir-lo demostra que ets una merda d'escriptor. Si ets capaç de distingir nítidament la realitat de la ficció és que no tens ni puta idea de què és la Literatura. I la teva vida fa una mica de peneta. Si el amor aún en otra parte...

De vegades m'oriento de sobte, per pura intuïció. La brúixola interior s'atura i deixo de moure'm com una baldufa. L'espai i el temps es concentren en un punt. La calma i la consciència brollen del fons de mi mateix. Ja no em cal res exterior, ni coses ni persones. Aleshores sé qui sóc i on sóc i per què sóc. No dubto. No tinc por. El miratge de la solitud desapareix. Tot és clar. M'escolto, respiro, medito. Obro els ulls, miro el mirall i em pregunto: ¿Quin déu ens ha regalat el do de la llibertat? Soms lliures. Cap escenari pot limitar-nos. Soms lliures. Ni la física ni la química ni la gramàtica ni el baròmetre poden escapçar les nostres possibilitats. Soms lliures. Ni els diners ni les lleis ni les ficcions poden tallar les ales de l'esperit. Soms lliures. Hi ha quelcom més enllà del cos que transcendeix les sensacions, les emocions, els conceptes i els somnis. Morir és obrir una altra porta. Segur. 

De vegades em desoriento com un nen que s'ha perdut enmig de la multitud. La brúixola interior es destarota i començo a moure'm com una baldufa esgarriada. Puc agafar el cotxe i fer molts quilòmetres. Puc agafar avions i aterrar a les antípodes. L'espai i el temps s'esvaeixen. Sovint retorno a llocs antics on vaig trobar la calma, el centre, la consciència. També puc retrobar persones que en el passat van ser importants. Necessitem referents, àncores, lligams per tal d'evitar el naufragi. És en aquests moments en els quals no saps qui ets ni saps on ets ni saps què pot passar; és en aquests moments en els que et sents més sol i vulnerable. Dónes tombs a la sínia dels dubtes i no en treus l'aigua clara. Cerques ajuda exterior i descobreixes que, malgrat les aparences de normalitat , els altres estan igual o pitjor que tu. Què fàcil és donar consells. Què fàcil jutjar. Mentrestant, intentes escoltar-te, respirar a fons, aturar les reaccions automàtiques. Poc ...

  Tres homes ens hem retrobat després de trenta anys. En teníem divuit quan els nostres camins van separar-se. No pot ser "casualitat" que, per art de màgia, haguem tornat a coincidir. Avui hem passat el dia junts en un indret molt especial . Ens hem posat al dia. Xerra que xerraràs, hem descobert que les biografies s'assemblen en molts aspectes, adonant-nos d'alguns paral·lelismes força sorprenents. No us estic explicant una novel·la ni una pel·lícula. La realitat sempre supera a la ficció. Ho he viscut incrèdul i agraït. He guanyat dos amics. Una setmana abans de retrobar-nos, un dels homes va somiar-me. No meyspreeu els somnis. Som allò que les dones que ens han estimat han fet de nosaltres. És l'amor qui ens esculpeix, de vegades amb tendresa i de vegades a martellades. La llum que cerquem enmig de les ombres sovint apareix en uns ulls que et miren. No hi ha res més profund que la mirada. Dietari de Terradets

La nit passada va gebrar i aquesta ha glaçat. La mànega del jardí està completament gelada i les faves, que eren les plantes de l'hort que més s'havien fet, han aparegut collvinclades. La neu és cada vegada més a prop. Tenim l'hivern aquí. A partir d'ara haurà de deixar una aixeta oberta a totes hores si no vol trobar-se les canonades amb el seu contingut en estat sòlid. Les mallerengues i els pit-roigs voletegen per la terrasa. Els posa llavors de lli i molles de pa sobre la lleixa. No duren gaire. Està molt satisfet amb l'estufa de butà. Ha enganxat Tesamoll ® a la finestra de la cuina i a la del dormitori. Ahir va estar-se tot el dia fent i refent l'obra que es porta entre mans. Em penso que, per fi, ha encertat amb l'estructura. Com sempre, la qüestió més envitricollada és discernir el que és ficció i el que és realitat. Aquest és un debat que a ell no li fa perdre la son. A més, arriba un moment que ni ell mateix és capaç de distingir una cosa de ...

L'afany de seguretat ens empeny a conservar allò que tenim, molt o poc, no fos cas que demà ens quedéssim amb el cul a l'aire, sense esquelles ni bous ni bugades ni llençols, amb la nevera buida i el compte corrent buit i el cor buit i tota la buidor absoluta d'haver-nos-ho jugat tot a la carta del risc i haver perdut la partida. Instint de supervivència. Aspirant al somni de la vida assegurada , ens avenim al miratge més idiota: pensar que les coses i nosaltres continuarem igual demà i passat demà i l'altre. S'ha de ser molt ruc per a no adonar-se de la ridiculesa d'aquesta ficció. Obriu els ulls i comprovareu que tot trontolla, que res no és estable, ni els governs ni les plaques tectòniques, i menys el cervell o el cor humans. Feu-me cas: no tingueu por dels canvis, dels terratrèmols, de les revolucions. L'única seguretat segura és la mort. Només per això cal viure intensament cada batec, cada passa. Hi ha qui viu com un fòssil dins una caixa forta. Cadàv...

En resposta a un post de Salvador Macip: "Je est un autre" deia Rimbaud. Però jo discrepo. Discrepo molt profundament de la concepció de la literatura com a "fugida" de la realitat i d'un mateix, de la ficció com a droga estupefaent que serveix per a "passar una bona estona". Ho sento però no. NO. El teu paràgraf final et delata. Aquesta mena d'esquizofrènia entre vida i literatura, aquesta necessitat d'escapar de la realitat, aquest desdoblament, és el que em sembla realment pervers i malaltís. És el que jo anomeno literatura-impostura . No m'interessa gens. Els escriptors que m'interessen de veritat són els que parlen de si mateixos (l'Agustí de les Confessions , Kerouac, Henry Miller, DH Lawrence, Céline, Orwell, Josep Pla...), de la realitat que viuen, encara que aquesta sigui insatisfactòria i grisa (Kafka, Pessoa...). Quin mal hi ha en "caure en l'autobiografia"? El súmmum és que l'escriptor esdevingui e...

Primer ho vaig escriure (escriure és somiar) i després ho vaig viure. Ara escric el que visc. ¿Per què hauria de separar la meva obra de la meva felicitat? Sóc el que escric i escric el que sóc. Crear és la màxima aspiració humana. Crear i crear-te. Escriure i escriure't. ¿Per què hauria de separar la realitat de la ficció? La ficció és una pròtesi de la vida, impostura, mentida. Realitat, veritat, llibertat, creativitat . La resta no m'interessa. Ser escriptor és saber que no pots fugir de les paraules. Ser escriptor és comprendre que cada mot és un batec i cada batec un mot. ¿Per què hauria de separar la tinta de la sang?

L'escriptor ha de sorprendre, ha de resultar inquietant, suggerir dimensions insòlites, no tenir por de la boira ni de les ombres, dinamitar les seguretats del ramat, inventar corriols nous, arriscar-se, ser impúdicament autobiogràfic, defugir les putes ficcions. L'escriptor ha de confondre la vida amb l'obra fins que ambdues siguin indestriables. Res de fugides, res de relats estupefaents, novel·les històriques i mandangues. L'escriptor ha de confessar-se, estripar-se, esbudellar-se, dessagnar-se, vomitar, ejacular paraules. No es tracta de distraure les tietes desvagades; no es tracta de reincidir en els tòpics literaris; no es tracta de repetir esquemes, arguments, personatges. Cal obrir horitzons nous a cop de destral, esquinçar cels i paradisos, desvirgar neurones adormides, calar foc al bosc de la prudència, arranar els castells de cartó-seny, volarrrrr, collons, volar, no pas com les gallines, sinó com els albatros, ben lluny de l'hamaca de la platja, ben ll...

Les persones conservadores tenen por dels canvis, és a dir, de la realitat, perquè la realitat és pur canvi. Per això s'aferren als ideals, a les ficcions, a les religions, al que faci falta per tal d'evitar-se el trasbals de la novetat. Quan, malgrat el seu conservadurisme malaltís, les coses canvien (perquè sempre canvien) aquestes persones pateixen de mala manera, es queden descol·locades, no entenen res. La burgesia i la moral pretenen conservar unes possessions materials i unes pautes de conducta inalterables. La seva dèria està condemnada al fracàs. A les antípodes estan les persones obertes, innovadores, creatives, les que no tenen por d'experimentar. A les antípodes està la llibertat.

No hi busqueu cap lògica. No la trobareu. La vida no té argument ni trama. El relat pot guardar una certa coherència, però de seguida ens adonem que moltes peces no encaixen i que tot plegat sembla un quadre de pintura abstracta. No en traurem l'entrellat. Un capítol rere un altre, un vers segueix un altre vers, introducció, nus i desenllaç. Tant de bo fos possible mantenir la raó enmig de tanta disbauxa. Tant de bo hi hagués regles que ens obliguessin a ser convencionals , ajustant-nos a un ordre precís i intel·ligible. Ser-hi, hi són, però totes fracassen. En el meu cas el fracàs ha estat estrepitós. Mai no he pogut respondre a les expectatives socials perquè dins meu hi havia una lluita a mort entre totes les meves possibilitats. El que he fet ho he fet per alliberar-me d'aquesta lluita. Si he fugit ben lluny és perquè fugia de mi. Les circumstàncies són relatives. L a meva follia consisteix a no definir-me mai, a escapar-me de les determinacions. Respecto la sintaxi fins a ...

Vivim entre les ombres, amagant-nos de la llum excessiva que podria ferir-nos les pupil·les. Hem après el llenguatge dels gestos imperceptibles, semàntica críptica, telepatia d'incògnites. Vivim entre les ombres com fugitius impossibles que malden per atènyer el seu instant de glòria. Rere el teló, entre bambolines, florim com roses efímeres en un jardí fictici. Vivim entre les ombres perquè som veritables.

No estimem una persona, sinó que estimem l'agradable sensació que ens proporciona el miratge d'estimar-la . Artús Brotau , Dietari d'estiu Aquest és el miratge que nodreix l’amor humà, l’essència última i primera de l’enamorament, la ficció fonamental que mou i remou el cel i les altres estrelles, l’ànima del món, la deu de totes les rialles, l’aiguaneix lacrimal, el suprem malentès que permet la supervivència de les espècies, la mentida més veritable, la veritat més mentidera, el suplici de la carn, la crucifixió de l’esperit, la fosca inspiració dels poetes, el batec enardit, la pulsió libidinal, el sanglot orgasmàtic, la causa final de les primaveres per venir, la núvia vestida de blanc, els anells que encadenen, l’amarga gelosia, els somnis de prínceps blaus, les caputxetes salvatges, els llops encaputxats, la il·lusió dels compromisos eterns, la presumpta fidelitat, la xocolata del lloro, fes-me el que a mi m’agrada que jo et faré el que a tu t’agrada, quid pro quo,...

Començo a entendre de què va això. Hi ha un límit que no podem abandonar. Tot és finit i limitat. Les paraules són límits, els pensaments són límits, els sentiments són límits, els actes són límits... Tot és contingent i relatiu. Cap absolut no pot existir perquè l' absolut suposaria transcendir la limitació intrínseca de les coses. Escriure és limitar-se, estimar és limitar-se, pensar és limitar-se, actuar és limitar-se... El full en blanc, el cor desert, el cap buit, les inaccions... també ens limiten. La vida tota és pura limitació, pura concreció, un simple retall de les múltiples possibilitats desaprofitades, malaguanyades, que mai no podrem viure. La consciència d'aquesta cruel limitació humana és la que ens empeny cap a la creativitat... Però, al capdavall, constatem que tota obra creada també és limitadora. I fugim. Sempre fugim. Crear és fugir. Ni res ni ningú pot esgotar la nostra set d'infinit... Novalis ho va dir així: Wir suchen überall das Unbedingte und f...

Tothom és a dormir. Baixen per la riera les escorrialles de la pluja. Amb la seva penombra groga el fanal ensopeix la nit. No vull entendre el món. No em calen més paraules . Hi ha un silenci majestuós com si els arbres estiguessin agraïts, com si el cel hagués baixat fins al fons de la vall per acaronar les arrels més profundes. No vull cap més ficció. En tinc prou amb la nit que em bressola humida. Tothom és a dormir. De sobte reverdeix la molsa dels records. Bones notícies del nord

¿On està escrit que hem vingut aquí per a ser feliços? Deixeu-me dubtar d'aquest imperatiu que ens obliga a atènyer la fictícia felicitat. La felicitat la va inventar un flonjo que somiava floretes . Quina quimera més vulgar. Ja ho deia Nietzsche: la felicitat és una cosa burgesa que només està a l'abast de les vaques i de les dones. Jo no vull ser feliç , sinó sentir-me pletòric , fort , poderós ... La felicitat és una anestèsia que deprimeix la meva vitalitat. El que necessito són sensacions punyents i no pas sentiments mandrosos. La calma és per als rius estancats. Doneu-me meandres ràpids, fredes cascades, la violència dels guèisers, l'esclat dels volcans, abismes oceànics... La vostra petita felicitat em fa fàstic. --&-- No hi ha hagut mai a la història de la humanitat un mitjà de comunicació més lliure que els blogs la qual cosa no significa que tot s'hi val. Un blog anònim o sensacionalista té els dies comptats. La credibilitat del bloguer i la fidelitat d...