8.4.08

Limitacions

Començo a entendre de què va això. Hi ha un límit que no podem abandonar. Tot és finit i limitat. Les paraules són límits, els pensaments són límits, els sentiments són límits, els actes són límits... Tot és contingent i relatiu. Cap absolut no pot existir perquè l'absolut suposaria transcendir la limitació intrínseca de les coses. Escriure és limitar-se, estimar és limitar-se, pensar és limitar-se, actuar és limitar-se... El full en blanc, el cor desert, el cap buit, les inaccions... també ens limiten. La vida tota és pura limitació, pura concreció, un simple retall de les múltiples possibilitats desaprofitades, malaguanyades, que mai no podrem viure. La consciència d'aquesta cruel limitació humana és la que ens empeny cap a la creativitat... Però, al capdavall, constatem que tota obra creada també és limitadora. I fugim. Sempre fugim. Crear és fugir. Ni res ni ningú pot esgotar la nostra set d'infinit... Novalis ho va dir així: Wir suchen überall das Unbedingte und finden nur Dinge... [Cerquem arreu lo Incosificat i només trobem coses]. Coses limitades, coses que ens limiten i ens cosifiquen. Coses i cossos. No hi ha res més. La resta són ficcions.

[Post inspirat en un conversa amb Jean Robur]

8 comentaris:

Ramon Aladern ha dit...

Resumint: Començo a entendre de què va això... No sortirem mai de la caverna!
:S

Toni Ibañez ha dit...

Exacte, Ramon! És que resulta que no hi ha "fora de la caverna" tret de les nostres ficcions... (la ficció és més aviat un "dintre del dintre" de la caverna que som)

Jean Robur ha dit...

Merci per la teva menció. I potser no hi estic massa d'acord. Sempre hem de començar des de molt petit, des de molt avall, des de la primera celula primigenia. No podem empasar-nos l'univers si abans no tenim boca. I per suposat, i contradient al senyor Wells, si que hi han altres indrets que ni l'obra ni la ment humana pot abastar.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Potser tot s'esdeve en el moment en que cometem l'acte de superbia de considerar que nosaltres som importants, que som alguna cosa, i de fet no som res més que, - possiblement - l'ùnic error dins la naturalesa.

Anònim ha dit...

Coses, cossos, ficcions, les nostres. També hi ha infinit, impensable. És això.

Jordi Brull ha dit...

M'agrada aquest article. Per algun motiu m'ha recordat un dels molts aspectes de Rayuela.

Em retrobo amb el millor d'Entrellum.

Sigorgik ha dit...

La limitació és un mateix. Si no hi ha límits no hi ha ser; sense límits hi ha caos i a dins del caos no sóc, no em diferencio de la resta.
El límits són necessaris i divertits: són una invitació a les transgressions, així, quan me'ls salto sóc una mica més lliure, però sóc!

Jean Robur ha dit...

És extrany, he atravessat barreres temporals i he tornat aquí. I tot llegint receptaris daimonics, potser tot el que veiem és exterior a nosaltres, no n'hi de cova, només que encara som massa infants per saver que s'amaga rera el més petit. Per començar no hi ha ni limits ni ilimitats, no hi ha ample o estret, hi són és clar. En un racó hi han moltes coses.
Un racó de casa, un angle en apariencia buid. Que és un angle? la finalitat en un punt? O d'on parteixen linies per no trobar-se? Res d'aixó, el món és un teatre. Si sortirem a una cova i tot alló eren ombres. No parlem del director d'escena, o de l'obra, parlem perque ho feia. Les formiques es pregunten, perqué han enorreat el formiguer?