ENTRELLUM

Prenc el camí de ronda cap al sud: Grifeu, Port de Llançà, Farella, Tonyines, Cau del Llop, Arenella, Port de la Selva, Tamariua...  La Tamariua va ser la primera cala de la que em vaig enamorar. Parlo de la primavera de 2012, fa 6 anys. Abans m’havia enamorat d’una empordanesa. A ella li dec que la meva brúixola assenyalés la direcció del Cap de Venus. I aquí estic encara, ben atramuntanat. Intento escapar-ne, però és impossible. Sempre acabo tornant. Em despullo. La Tamariua és nudista. Avui estic sol. Només una barca que prova de pescar alguna cosa...  Aquell primer amor empordanès va ser clandestí, semiplatònic. Fèiem l’amor al Cap Norfeu envoltats de romaní i de papallones. Li vaig escriure una cançó i un milió de mails. Ella no va voler arriscar-ho tot (matrimoni, fills, reputació, una casa amb vistes a la badia) per un amor literari amb un maníac perillós com jo. Va fer bé. Ara deu estar pentinant el gat, cuidant el seu jardinet i fitant l’h...

He visto el cielo en tu mirada. También en tu voz. También en tu alma serena de sirena que danza con los delfines en las aguas cristalinas de los mares del sur. He visto tantas cosas en nuestra LUZ. Tantas. Pureza. Arrebato. Pasión. Calma. Anhelo. Paciencia. Certeza. Determinación. No nos van a detener con sus razonamientos sensatos. Ellos no saben cómo tratarnos. Nos escapamos hace siglos de su prisión. Ahora volamos hacia horizontes remotos con alas de fuego. Ahora queremos querernos con verdadero amor. He visto tierras lejanas, planetas inexplorados, estrellas que brillan para nosotros… Y he visto tus dedos acariciando mi cara, suavemente, como se acaricia un niño recién nacido, porque soy eso en tus manos… Tú me naces y yo te nazco, hijos de nuestros sueños. He visto el abrazo que resume todos los abrazos y el beso que resume todos los besos. Nos he visto felices, desnudos, saltando y corriendo, cantando y bailando, locos de amor, locos de vida, locos de todo… He visto tantas co...

Em llevo a trenc d'alba. Camino 20 km . Prenc el sol despullat. Menjo fruita. Bec te. Faig amics hippies. Toco la guitarra. Treballo fusta de deriva . Sóc un home a la deriva, a drifting man ...  (Parlo de mi perquè de la resta d'humans en sé ben poca cosa. Em costa comprendre per què viuen com viuen i per què fan el que fan.)  Basteixo piles de pedres que duren el que dura la meva estabilitat emocional. Però, quan cauen , en torno a bastir de noves. El mar l'escolto més que el miro. La seva banda sonora m'embolcalla i m'inspira. Cada dia ho simplifico tot una mica més. Poc i bo millor que molt i mediocre. A l'hora de la posta agraeixo les hores viscudes i m'adormo sense somnis...            

Ha aparegut pel revolt del camí de ronda amb la seva motxilla negra. Eren quarts de dues. Ha vist L'Espiral i s'ha aturat de cop. Jo observava els seus moviments de la terrassa estant. S'ha ficat a córrer com una boja, ha baixat a la platja i ha fet el recorregut de L'Espiral en el sentit de les agulles del rellotge, gesticulant i cridant, sense deixar de córrer. Quan ha arribat al centre, ha besat les fustes del Tòtem , ha llegit les frases, ha besat les pedres, i no parava de riure i gesticular. Encabat, ha llençat la motxilla a terra i s'ha començat a despullar. Quan s'ha quedat de pèl a pèl, ha corregut cap a l'aigua i s'hi ha ficat de cap. Ha entrat i ha sortit diverses vegades, sempre rient, cridant, gesticulant. Jo continuava observant aquella performance , ara des del camí de ronda, bocabadat, esmaperdut, incrèdul, al·lucinat. Ho havia d'haver gravat, però he preferit mirar-ho a ull nu, directament, sense la interferència de la tecnol...

Deixes el mòbil a casa, camines 10 minuts, et despulles , prens el mar i prens el sol, medites, oblides el temps, oblides les paraules, oblides les mentides del món, t'oblides de tu mateix (...)  Dónes gràcies, et vesteixes, camines 10 minuts, retornes al mirall, a la pantalla, als mots, al rellotge (...) El món segueix girant i segueix mentint, però tu ja saps on rau la veritable llibertat (...) Demà tornaràs a llevar-te per a saludar el primer raig de sol i acomiadar el darrer (...) Entremig, això que anomenem "vida" (...) Veritat i llibertat són sinònims .

Hauria d'estar preocupat perquè cada dia escric menys ?  I si m'he mort sense adonar-me i fa dies que sóc al cel?  Tot és tan misteriós.  Com diu Heràclit, el Sol és nou cada dia.  Estimo la mar i la llum i el pur present.  La lluna sap el meu secret.  T

Passen les hores sense tu i m'adono que la pell no pot ser obviada. Som de carn i de fang, materialment fràgils. La tardor ens arrabassa el caliu de les cales on vam ser feliços. Nus . Tanmateix, sota el plugim, somiem els llençols blancs i el somriure dels llavis retrobats . Passen les hores sense tu, i encara que sé que estem junts, i encara que el nostre amor sigui més fort que mai, voldria sentir el teu cos un instant, només un instant electrificant, i tancar els ulls mentre el món desapareix del tot... Pasan las horas sin ti y me doy cuenta que la piel no puede ser obviada. Somos de carne y de barro, materialmente frágiles. El otoño arrebata el rescoldo de las calas donde fuimos felices. Desnudos. Sin embargo, bajo la llovizna, soñamos con sábanas blancas y con la sonrisa de los labios reencontrados. Pasan las horas sin ti, y aunque sé que estamos juntos, y aunque nuestro amor sea más fuerte que nunca, quisiera sentir tu cuerpo un instante, un solo instante electrizan...

Aquest matí estava prenent el sol en pilotes a la cala Canadell (entre Roses i Cadaqués). Ahir al matí em vaig despertar a Alpicat (Far West). Dilluns feia 50 anys i sobrevolava Berga amb parapent (encara em dura el mareig). Diumenge llegia un text molt emotiu a Cal Nenet de Butsènit envoltat de les persones que m'estimen (sobretot tres donasses ). Demà abandonaré la solitud (la meva amant) i cuinaré uns cargols a la llauna i una cassola de bacallà amb carxofes que cantaran els àngels. La setmana vinent volaré cap a Islàndia, a caçar aurores boreals (som hiperboris). Somio una societat postcapitalista sense bancs, sense monarquies, sense partits polítics i sense futbolistes . M'encanta la garnatxa de Mas Llunes. Les tecles del portàtil surten disparades. La primavera m'esvalota. La medicació és un gran invent. Tranquils, no patiu, sóc un bipolar inofensiu.

Per què costa tant dir la veritat? Si fóssim capaços de dir-la ens estalviaríem un munt de malentesos. De vegades passa que no sabem quina és la veritat. De vegades suposem que és veritat allò que no ho és. De vegades, fins i tot, ens autoenganyem. Un món basat en aparences i mentides no accepta de bon grat la declaració veritativa. Millor, doncs, dissimular-la, per evitar problemes. Altres vegades no la volem escoltar, la veritat, perquè ens dol i ens resulta insuportable. Cadascú coneix les seves misèries. Dir la veritat i acceptar-la és com anar despullat . El nudisme total, tan saludable, no solament de cos, sinó també d'ànima. I si escriure fos vestir-se, disfressar-se de paraules?

Cuiridh mi clach air do chàr n is a Scottish Gaelic blessing, which literally means "I'll put a stone on your cairn ." The meaning though, is "I'll not forget you." The tradition is to take a stone and place it on another's cairn as a memento of your visit.   A Sud-amèrica les anomenen " apachetas ". Fites que marquen itineraris vitals, relacionats amb llocs concrets i persones concretes.  Has de continuar el teu camí. L'aventura d'existir no es pot aturar mai .  Como si quemara la sombra...

Yo sí confieso que he salido a buscar.  Y he encontrado.  La paz de ser quien soy   y la angustia de no tener suficiente.  ( Carlota ) Fugir i buscar no són sinònims. De què fugim quan fugim? Què busquem tots plegats? Jo tinc les meves respostes. Igual us poden servir.  Fugim de nosaltres mateixos, perquè som incapaços d'assumir la nostra part més fosca. Busquem la llum, la tendresa, la "connexió" amb l'energia-mare que nodreix l'univers i sense la qual defallim. Busquem comprendre i estimar, ser compresos i estimats. Busquem el paradís perdut. Per això som feliços vora mar , amb l'aigua i el sol i la brisa i la roca acaronant-nos la pell i l'ànima... ¿Hi ha res que pugui superar aquesta sensació de plenitud suprema? Potser la companyia d'una altra persona amb la que poder compartir-ho... Potser la reciprocitat d'una altra mirada... Yang i Yin...   

VOLA  El món és petit amb les ales esteses   Deixa que els teus somnis t'assenyalin el camí  L'hivern no dura sempre  Tard o d'hora les flors tornen a sortir  La vida és un regal en si mateixa  Fan falta molt poques coses per a ser feliç  Si tens amor, no te'l deixis perdre  Sense amor la vida no té sentit  Dóna gràcies cada dia perquè el cor et batega perquè fa sol o perquè plou Dóna gràcies sempre perquè existeix  la bellesa, la bondat, la veritat  Sigues humil  Ajuda els altres a ser millors  No demanis res per a tu  El Sant ja sap el que necessites  El món és petit amb les ales esteses   Vola sense por  Salvator Mundi  videopoemes  Dietari de Terradets