ENTRELLUM

No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu.   V. A. Estellés La tercera guerra mundial? USA, Anglaterra i França bombardejant Damasc... Imatges que recorden Bagdad. No evolucionem. Ens mereixem l’extermini en massa. El planeta n’està fins al capdamunt, de la nostra oligofrènia. L’univers conspira contra l’estultícia humana.  Més a prop, a l’altra banda del Mar Nostre, Ibèria fa la seva guerra. Perquè tot és guerra. Combatem el feixisme que usa la llei prevaricadora contra l’enemic. Som CDR. Demà manifestació a BNA. Demà passat lluita clandestina, trinxeres i escamots, sang i foc inevitables. Són hores fosques. On podríem fugir? Quan se’n vagi la llum i caigui internet, i s’acabin les reserves dels supermercats per manca de combustible... Ni avions ni trens ni vehicles ens serviran de gaire. Tenim cames, oi? Tenim cash? Sabrem sobreviure al bosc? Aprendrem ...

  La noia de l'oficina d'informació turística de Saldes va insistir que la via pel Coll de Verdet era "tècnica", que hi havia una "grimpada"... A mi la paraula grimpada sempre m'ha agradat, és divertida.  Després de dos dies de pluja, les previsions anunciaven sol per al diumenge. Vaig sortir a les 7 en punt des de l'aparcament del Gresolet on havia dormit a la Caddy . Vaig passar pel refugi d'Estasén i bon ritme que fa pujada. El bosc ben moll, vaig trencar la suor, roba fora.  Dalt del Coll, Gósol es veia allà baix, de festa major. I llavors va començar l'aventura. La sendera sobre les pedres calcàries esdevenia cada cop més aèria. Estimballs a dreta i esquerra. Estic acostumat a caminar llargues distàncies, però no sóc escalador (malgrat haver viscut un any a Terradets ). No és un problema de vertigen, sinó de respecte: ser conscient que si et rellisca un peu, t'estimbes i estàs mort.  Com que m'havia ficat entre ...

Concentra't en el present. Viu-lo plenament. No hi ha passat ni futur ni dualitats ni contradiccions. El teu ego és tan impermanent com el món fugitiu. Tot és fenomen-bombolla-ombra, no hi ha substància. No jutgis, no esperis, no desitgis. Buida't de finalitats i intencions. Abandona els mites i les il·lusions. Desconfia de les paraules. Cenyeix-te als fets . T'has de comprendre a tu mateix a través del cos. No pas amb la teoria, sinó amb la pràctica (lo important és lo que fas i com ho fas). SOMATOSOFIA . La veritable religió és el relligament amb la Natura, la connexió energètica amb el cosmos. Per això t'has de perdre per les muntanyes tot penetrant en el bosc de la solitud personal. L'home fort i vertader, valent i gran, no necessita de l'ajuda de ningú. Trenca dependències i lligams. Emancipa't. Obre el cor, els braços , les mans i abandona't. Viu sense deixar petjades. Segueix l'ordre còsmic, torna a les fonts, a la vida primitiva i origi...

Hi ha mites que ens acompanyen tota la vida, com ara el mite de l'amor o el mite de la llibertat . N'hi ha més, però aquests dos resumeixen molt bé l'essència contradictòria de l'humà (un mico malalt que sempre vol el que no té). Quan dic mite vull dir entelèquies senti-mentals, idealitzacions que han cristal·litzat a partir de nombrosos inputs (educació, religió, pel·lícules, cançons, mimetismes del ramat...)  La realitat, en canvi, acostuma a tirar pel dret, imposant la seva evidència a còpia de fets consumats. Quan allò que somiàvem acaba resultant un desastre, no ens plantegem pas que el somni fos erroni, sinó que persistim en l'error, suposant que la propera vegada reeixirem. És com aquell que va construir una casa enmig de la riera i que, després que la rierada la destruís, s'entesta a construir-ne una de nova al mateix indret. Som així de carallots. Sense mites no seríem humans. Sense mites no hi hauria espiritualitat.  No es tracta, doncs,...

 Vam inventar la divinitat... Déu ets tu... 

La qüestió essencial no és si som lliures o no ho som, sinó esbrinar si som feliços. Es pot ser lliure i ser infeliç, i viceversa. Ambdues coses (llibertat i felicitat) són estats , no pas éssers; és a dir, es troben subjectes a la transitòria variabilitat de nombroses circumstàncies, tan externes com internes. Per tant, caldria ser més rigorosos i dir "estic feliç" en comptes de dir "sóc feliç". De la mateixa manera, caldria dir "em sento lliure", més que "sóc lliure". Al capdavall, ambdues coses (felicitat i llibertat) són estats d'ànim , percepcions subjectives. L'època moderna ha sobrevalorat la llibertat, l'ha mitificada. Jo mateix, durant una gran part de la meva vida , vaig creure que era lo més important. La conclusió a la qual he arribat és que la llibertat no mereix tants sacrificis. M'estimo més ser (o estar) menys lliure i sentir-me menys infeliç. O dit altrament: hi ha lligams que omplen de sentit la nostra vida, ...

El temple de Venus. Així s’havia de titular la novel·la. No sé exactament per quin motiu. Potser perquè molt abans de ser el Cap de Creus va ser el Cap de Venus, paratge de mítiques ressonàncies paganes on els antics pobladors neolítics alçaren dòlmens i els grecollatins fundaren Emporion i Portus Veneris. El temple? Sant Pere de Rodes abans que esdevingués monestir benedictí. Seria prou engrescador endinsar-se pels viaranys de la història i grimpar fins al Castell de Sant Salvador per albirar la sortida del sol o l’hora màgica de la posta. Entre la badia de Roses i el Canigó, la plana empordanesa és una taula parada plena de vinyes i oliveres. L’endemà de la tramuntana tot és nitidesa i calma. Hi ha res més pur que l’horitzó del mar?  Així volia enfocar l’obra: localisme esotèric, prosa poètica, un dietari sense ambicions, un cant a la vida, perquè no n’hi ha prou amb ser feliç, sinó que cal consignar-ho.

Després d'uns dies de pluja, el sol ha tornat a sortir. La cota de neu ha baixat. Els cims emblanquinats són cada cop més propers. Al matí ha caminat pels boscos que hi ha a l'altra banda de la via del tren, seguint la pista que puja des de l'estació fins al Pas de l'Arbocera . Encara no hi ha bolets, ni bons ni dolents. Tanmateix s'ha atipat de cireretes d'arboç . Diuen que, si en menges més del compte, aquests fruits emborratxen perquè contenen etanol, però ell no ha notat cap símptoma. L'arboç també té la seva mitologia . Es veu que espanta els maleficis i protegeix de tota desgràcia. El Manel de l' alberg li ha dit que si fa tres o quatre dies de sol com avui, plegarem rovellons. Tant de bo. A l'hora de dinar la temperatura fregava els 20 graus. La migdiada l'ha enxampat amb la mirada perduda més enllà del llac, on les muntanyes es vesteixen de núvies. NB: Com una premonició, fa dos anys també menjava cireres d'arboç i mirava els cims ...

Ell pensa que si els grans de la magrana no tinguessin pinyol serien perfectes, però s'equivoca. Aquesta fruita tardorenca és tota una metàfora. Si la perdició d'Eva va ser una poma, la de Persèfone va ser una magrana. Hi ha un quadre de Dante Gabriel Rossetti titulat Proserpina on la deessa sosté una petita magrana a la mà esquerra... El més curiós d'aquesta pintura és que el vermell de la fruita coincideix amb el vermell dels llavis i el blau dels ulls amb el blau del vestit. A banda de la magnífica cabellera negra, també crida l'atenció que li manca mig cos (si més no les cames), com si estigués soterrada de cintura cap avall. Rossetti volia representar així que la filla de Zeus i de Demèter havia de passar sis mesos al món dels vius i sis mesos a l'Hades. La magrana no és una fruita fàcil. Per a poder menjar les seves llavors carnoses hem d'escarrassar-nos-hi. Primer cal travessar la pellofa coriàcia. Un cop esberlada, encara ens queden les cutícules gro...

"Sobre la cumbre observé la lógica iniciática de sus formas y la certeza del imposible regreso" D.G. Los adolescentes furtivos (inèdit) He trigat 80 pàgines a trobar una errata, però al final l'he trobada. Bé, més que una errata, és un descuit. La frase és aquesta: Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al hay que llegar És evident que s'han descuidat de posar un que entre al i hay . Per tant, la frase completa hauria de ser: Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al que hay que llegar Es tracta de la frase que enceta la darrera anotació de l'any 2006 en el Dietario voluble de Vila-Matas , publicat per Anagrama el setembre de 2008 (1a. edició). M'encanta trobar errates en els llibres, i més si són d'editorials tan prestigioses com aquesta. Però anem al contingut de la frase, que és el que realment m'interessa. La idea del retorn és un tòpic literari consagrat des ...

Per exigències paternoprofessionals, segueixo atentament cada capítol de la sèrie Física o Química , que emeten els dilluns per la nit a Antena 3. Mentre mirava el capítol d'ahir vaig descobrir que tot l'argument es fonamenta en dues premisses bàsiques: 1) La mitificació absoluta de l' amor , que ho justifica tot. 2) L'absoluta banalitat del sexe No cal dir que ambdues premisses són errònies i pernicioses perquè condicionen el capteniment dels personatges fins al punt de convertir la seva vida en una muntanya russa d'allò més inconsistent. M'estalvio d'entrar en consideracions de caire moral. La sèrie "educa" els adolescents en la mesura que proposa una "ficció televisiva" que ells encara no són capaços de discernir "críticament". Aquí rau el perill. La barreja de sexe i amor sense cap criteri conforma una amalgama infumable que només serveix per a confondre encara més l'espectador. Admeto que la realitat adolescent implic...

Que el caràcter és el destí ja ho va dir el vell Heràclit , però el caràcter és també la condemna: som allò que no podem deixar de ser i fem allò que no podem deixar de fer. Si la llibertat fos alguna cosa més que un mite romàntic, aleshores podríem ser d'una altra manera i fer coses diferents. De vegades, el riu d'Heràclit sembla un toll d'aigua pudenta. Aquesta dramàtica constatació és la que explica tota la gènesi dels heterònims pessoans i, en general, el sentit profund de la catarsi literària. > VOTA

M'han convidat a celebrar l'arribada de la primavera. L'amic que ho organitza ha enviat aquesta targeta: És la primera vegada que assistiré a un acte d'aquesta mena. Malgrat les aparences, encara queda gent interessant i original... Ja us explicaré com ha anat la cosa. Mira que hi ha gent exagerada!

Interessant article de Ferran Sáez a la pàgina 24 de l'Avui: I les cassoles? . No fa gaire vaig parlar del mite de la societat civil . Al penúltim paràgraf, ell parla d' aquella entelèquia anomenada societat civil . La "hipòtesi" final de l'article és aquesta: Potser és que la gent que fa tres o quatre anys picava cassoles ara té un blog a Internet, i expressa allí les seves inquietuds. No hem d’oblidar que, segons diuen, Catalunya ha esdevingut el país amb més blogs polítics del món. Si t’has quedat tranquil després de pontificar pels plecs més recòndits del ciberespai, si ja t’has desfogat, per què perdre el temps amb una rudimentària cassola? No la descartin, aquesta hipòtesi: potser és que les forces se’ns escolen per l’aigüera virtual del mòdem. Que postmodern que queda, tot això! No és la primera vegada que el Sr. Sáez esmenta el blogs. Fa dos anys i mig va escriure un altre article que va inspirar un post de Tros de Quòniam : 15.6.05 PARLA DELS BLOGS ENC...

Des de la finestra panoràmica de la cabina comprovo que hem arribat a port i que hi ha atracats quatre vaixells més, alguns dels quals són veritables ciutats flotants que porten el triple de passatge que el nostre (n'hi ha que tenen fins i tot pista de gel i camp de golf!). El primer que em crida l'atenció és el color de l'aigua. No havia vist mai un blau com el de Rodes . Prop de la sorra és atzur turquesa, però m'agrada sobretot la tonalitat que agafa l'aigua amb una mica de profunditat. Un shuttle bus en acosta a les muralles de la ciutat medieval. És l'hora de màxima calda, quarts de quatre de la tarda. Entrem per una de les portes i enfilem el carrer Sòcrates ... Botigues i més botigues. El carrer Sòcrates fa costa amunt fins a la Mesquita del Solimà . El Palau del Gran Mestre també queda a la part alta de la ciutat. Anem per l'ombra i bevent aigua constantment. A Rodes hi ha pocs arbres: alguns xiprers, buguenvíl·lies... Pel camí trobem dues plac...

Navegar amb un vaixell de 51.000 cavalls de potència és una experiència sensacional. Quan els quatre motors del creuer més ràpid del món (fabricat a Alemanya i amb bandera de Bahames , un monstre marí que pot assolir la velocitat de 28 nusos) bramen a tota màquina, l'estela que deixa al darrere és un escumall quilomètric que fa la clenxa a Posidó . Bado a popa evocant aquells suats versos de Machado : y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. Caminante no hay camino sino estelas en la mar. Deixant enrere Istanbul Jo, que sóc un home de terra endins, fill de la Terra-ferma , sempre he tingut molt de respecte al mar. M'agradava fitar-lo de lluny, assegut a la platja... Aquests dies que he viscut completament envoltat de pèlag, resseguint els seus gestos, esbrinant els seus colors, mai no m'he cansat de mirar-lo amb reverència i estupor. El mar és una cosa seriosa, imponent, immensa. Tanta aigua et fa sentir petit, insignificant. Pleniluni ...

Aquest divendres dia 30 comença el II Saló del Sexe en Català . A les 19:30 farem la presentació de L'Oracle Imminent a l'Auditori. Si la presentació a la Catalònia va comptar amb la presència de la mítica Mireia Galindo , a la presentació de demà passat tindrem la no menys mítica Cicciolina , juntament amb altres estrelles de l'erotisme mundial . La diferència entre la Mireia i la porno star italiana és prou evident: la Mireia és un paio disfressat de marranota virtual mentre que Anna Ilona Staller és molt poc virtual, és a dir, absolutament carnal. Espero aconseguir que em dediqui un llibre. Jo de vosaltres no em perdria la crònica d'aquest capvespre a Manresa . Pot ser una cosa molt forta. Encara sou a temps de venir. Horari Saló

És així que la lluna m'esperava aquest matí, tota plena, majestuosa, blanquíssima, en un revolt de la carretera, amagada rere els pins; És així que l'he vist: desafiant, altívola, freda, com una caputxeta nua, valenta, que mira el llop de fit a fit; És així que he sabut que avui era el dia, el dia perfecte; no demà ni demà passat; AVUI; És així que t'escric aquest SMS; perquè sàpigues que, a l'hora del capvespre, ella i jo serem tu; És així que l'hivern esdevindrà primavera; sense mítiques ítaques; sense metes ni retorns; sense mots; en el silenci intangible on moren els petons... És així (I) És així (II) És així (III) És així (IV)

El maig de 1934 Pessoa va publicar a la revista Presença un dels seus poemes més esotèrics, basat en el mite de l'Amor i l'Ànima... EROS E PSICHE Conta a lenda que dormia Uma Princesa encantada A quem só despertaria Um Infante, que viria De além do muro da estrada. Ele tinha que, tentado, Vencer o mal e o bem, Antes que, já libertado, Deixasse o caminho errado Por o que à Princesa vem. A Princesa Adormecida, Se espera, dormindo espera, Sonha em morte a sua vida, E orna-lhe a fronte esquecida, Verde, uma grinalda de hera. Longe o Infante, esforçado, Sem saber que intuito tem, Rompe o caminho fadado, Ele dela é ignorado, Ela para ele é ninguém. Mas cada um cumpre o Destino Ela dormindo encantada, Ele buscando-a sem tino Pelo processo divino Que faz existir a estrada. E, se bem que seja obscuro Tudo pela estrada fora, E falso, ele vem seguro, E vencendo estrada e muro, Chega onde em sono ela mora, E, inda tonto do que houvera, À cabeça, em maresia, Ergue a mão, e encontra ...

La musa et fa trempar les neurones, t'inspira sinapsis i ejacules versos. La musa és més aviat platònica. L' odalisca , en canvi, és més carnal, més epicúria, més dionisíaca: et fa trempar allò que penja, t'inspira fornicis i ejacules nèctar que ella (que no és tòtila) sap aprofitar... Muses n'hi ha 9; odalisques la tira... La rehòstia és quan una musa , a més de musa , esdevé odalisca, o viceversa... Aleshores es produeix el miracle més miraculós de tots: el poeta ejacula a dojo i la vida és un cel, un paradís color de rosa... La llàstima és que (com TOT en aquesta vida) les muses i les odalisques caduquen. També caduquen els poetes. El que no caduca mai són els versos eterns.