28.3.13

El mite de la llibertat

La qüestió essencial no és si som lliures o no ho som, sinó esbrinar si som feliços. Es pot ser lliure i ser infeliç, i viceversa. Ambdues coses (llibertat i felicitat) són estats, no pas éssers; és a dir, es troben subjectes a la transitòria variabilitat de nombroses circumstàncies, tan externes com internes. Per tant, caldria ser més rigorosos i dir "estic feliç" en comptes de dir "sóc feliç". De la mateixa manera, caldria dir "em sento lliure", més que "sóc lliure". Al capdavall, ambdues coses (felicitat i llibertat) són estats d'ànim, percepcions subjectives.

L'època moderna ha sobrevalorat la llibertat, l'ha mitificada. Jo mateix, durant una gran part de la meva vida, vaig creure que era lo més important. La conclusió a la qual he arribat és que la llibertat no mereix tants sacrificis. M'estimo més ser (o estar) menys lliure i sentir-me menys infeliç. O dit altrament: hi ha lligams que omplen de sentit la nostra vida, mentre que la llibertat absoluta (suposant que pogués existir) es reduiria a la pura vacuïtat, com el nirvana budista o la solitud de l'ermità. No podem viure només de mites. 

Pregunta't cada dia si et sents feliç. Esbrina quines són les causes de la teva felicitat o de la teva infelicitat. Mira si lo que penses, lo que sents i lo que fas flueixen harmònicament. Analitza quins són els entrebancs i, si pots, posa-hi remei. 

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Ets feliç, Toni?

Toni Ibanyes ha dit...

Ets??! No has llegit bé el post? Repassa'l. Ni sóc ni deixo de ser, en tot cas ESTIC feliç en determinats moments, depenent de molts factors. Estic i m'hi sento. En altres moments, en canvi, em sento desgraciat, estic infeliç. Com tothom, suposo. Va variant.

I tu, anònim o anònima, com estàs? Lliure, feliç? Esclau, desgraciat? Tu creus que això li importa a algú?